Que Manresa és trista, està ensopida, és el leitmotiv que es va repetint cada estiu. Bé, sobretot cada juliol i agost. Excusa perfecte per abandonar la vila. Però vaja, durant l'any no és que no soni aquesta melodia, aquesta música. I estaria bé saber si t'has preguntat mai que hi fas tu per canviar aquesta situació. De debò, que creus que no és pas responsabilitat teva. De debò, que creus que no pots fer res per millorar el clima social de la vila. Que no pots contribuir a fer-la més amable amb el nouvingut, més agradable amb la gent gran, més atractiva pel jovent. I no. No em diguis que això també és feina (només) de l'Ajuntament. Per culpa de convertir la política en un basar, en una botiga de productes més o menys creïbles, tenim alguns dels esculls que tenim per obtenir una societat desacomplexada, culta. Activada, participativa. Millor.
De fet, realment la ciutat és la que és pels seus habitants. No descobriu res de nou en aquestes paraules. Ara bé, n'hi ha alguns que sembla que estiguin disposats a dinamitzar-la. Potser també ets tu. Són ciutadans anònims que ajuden a fer-la més amena, més humana. A representar la pluralitat. A canalitzar i catalitzat demandes socials, a convertir i canviar la idea de que forces dels problemes familiars són únicament individuals, i no són col·lectius, i sobretot a recordar que els problemes socials necessiten respostes socials (lògic).
Això ho fa la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC) del Bages. Evolució històrica de la lluita okupa (t'agradi o no), i de la conjugació i unió entre desnonats de nou perfil social i moviments socials sorgits arran dels indignats. I certament molts coneixeu i coneixen a Colau o també a Lloch (a Sabadell), o en Berni Sorinas aquí, però sense els milers de ciutadans a l'estat (també a Manresa) no hi hauria resultats.
Continuant en l'àmbit social, també hi ha Càritas, els tècnics dels Serveis Socials i la simpatia i feinada dels Joves per la Pau (Comunitat de Sant'Egidio) anant a residències a trobar-se amb la gent gran. Sobretot aquella que no té família.
O també podem parlar del Valentí Serra, la Judit Boixader, el Jordi Preñanosa, la Sussi Garcia, l'Anna Ballesteros, al grup de geganters del barri, al Casal Cultural, a títol individual (professional), per Aires de Catalunya respectivament. Potser et preguntaràs qui són: són el recull fotogràfic cultural i social. Segurament n'hi ha més. De fotògrafs. Per això i des d'aquí, un esment.
En l'àmbit estricament cultural (de Cultura Popular i tradicional vull dir) tenim ciutadans que fan molt bona feina. Que han fet néixer, créixer i regenerar entitats noves i històriques: els tres Esbarts de la ciutat, el Foment de la Sardana i el grup sardanista Dintre el Bosc, els geganters propietat de l'Ajuntament, els geganters del barri antic (incloc els grups de foment de la cultura, del pubillatge, els grups de joves sardanistes, les comissions Innocentada i Havanera, els grallers del barri antic, entre d'altres). Des del director a la mare o al pare o a l'avi que porta al seu familiar a dansar. Des del tècnic de so, passant per les de vestuari (aquí en vull fer algun esment especial per no quedar massa apersonal): Dolors Baró amb l'ajuda de la Margarita, la Emma i la Leo (Esbart Manresà) i Maria Corral amb l'ajuda de la Montse (Casal Cultural). Podria evidentment posar noms i cognoms i explicar mil històries. Sobretot tota la feinada que no és tan visible ni tan reconeguda com caldria. Però i per això, escric aquí. Per fer-ne esment. Perquè quedi palès no només la importància i el paper de les entitats culturals de la comarca en la capital bagenca. Sinó no hi hauria dansa, sense lluïment, cura i manteniment dels vestits.
I això per citar-ne algunes. Sé que és injust, perquè hauria de nomenar a molta més gent, però no tindria fulles per a tants ciutadans anònims. Sí, perquè són molts. Però volia posar alguns noms, i donar-li les gràcies, a tots.
