El passat més de juny es va aprovar al Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular d'Habitatge i contra la pobresa energètica. Aquell va ser un dia per somriure i un dia en el qual, una vegada més, la mobilització popular va passar per sobre d'un Parlament sovint immòbil i que porta anys castigant a cop de retallada. Però ens podem relaxar? És aquesta la victòria definitiva?

La meva resposta és un "No" rotund. Baixar la guàrdia seria un suïcidi col·lectiu. Deixar la mobilització social en mans de possibles solucions administratives seria llençar anys de lluites a la paperera. Creure'ns que és la victòria definitiva seria deixar de ser lluitadores incansables per a convertir-nos en buròcrates i administratives.

El primer que cal és felicitar-nos. Per la redacció de la ILP. Per la feina feta al carrer. Per les hores i hores remenant papers per poder modificar una llei extremadament injusta. Per les milers signatures recollides. Per la victòria que vàrem recollir.

Però cal seguir. I com seguim?

Sovint veiem com moltes declaracions institucionals acaben essent paper mullat. La sensació és que quan entrem al seu terreny de joc s'aprofiten de nosaltres: una aprovació d'una llei, una portada al diari, algunes bones paraules i de reconeixement als moviments socials i, de cop, el govern més retallador de la història passa a ser un govern progressista. No ens podem deixar enganyar, tan esforç no pot quedar en paper mullat. El que cal, i que ja estem fent a la Pah, és pressionar al límit a l'administració pública. Això passa novament per estar organitzades i trepitjar el carrer. Això passa per la desconfiança extrema. Això passa per senyalar a qui ara, avui mateix, ja pot aplicar la ILP.

Però segurament no és suficient, segurament la ILP també té els seus límits i no els podem obviar.

Un dels límits claus, i per a mi el més important, és que a l'estat espanyol només l'1% de l'habitatge és públic mentre que la mitjana europea és d'un 24%. Podem controlar l'ús de l'habitatge quan el 99% està en mans de la propietat privada i especialment de grans tenidors? Podem controlar el que hauria de ser un bé comú com l'habitatge quan per al 99% dels seus propietaris és només un valor especulatiu? Hem rescatat a la banca amb uns 200.000 milions d'euros de diner públic, i per tant l'exigència no pot ser la cessió de 3 anys. Ha de ser que la màfia pagui el deute social i el mal que ha fet. La banca ha d'entregar habitatge públic a l'administració a canvi d'un 2% de perdó.

Per altra banda queda el dubte de què passarà amb la gent que està ocupant immobles. Actualment cada ajuntament està aplicant la ILP a la seva manera, i és evident que a Catalunya (on segons dades del poder judicial, s'ocupen 10 immobles diaris) cal regularitzar la situació de milers de persones que viuen amb la por al cos.

Un tercer interrogant clau és la garantia de sostre a la gent sense papers. Sense papers no hi ha contracte laboral i sense contracte laboral no hi ha manera d'accedir a l'habitatge de manera digne. Cal estudiar què passa amb totes les situacions d'infrahabitatge i amb la gent que viu en vivendes que no compleixen les condicions mínimes. Cal combatre la sobreocupació i els habitatges de dues habitacions on hi viuen 15 persones. Cal parlar també de l'emancipació del jovent, que malgrat les dificultats per accedir a un món laboral cada cop més precari, també té dret a fer la seva vida.

Per límits i per falta de voluntat política cal seguir aturant desnonaments. Cal seguir ocupant la seu del BBVA i reclamar solucions, lloguers socials i entrega d'habitatges. Cal més Obra Social que mai, per donar les solucions que ens neguen i per ensenyar al món que si no ho fan ells, ho farem nosaltres. Cal carrer. Cal conflicte. Cal organització.

En definitiva, la lluita per l'habitatge digne avança i fa passes de gegant, però no podem baixar la guàrdia, queda molt camí per recórrer i cal seguir com fins ara: organitzades, colpejant per arreu, desobedients, valentes i amb la certesa que amb un somriure i agafades la mà tot és possible. Un cop més i els que faci falta... ¡Si Se Puede!