Pere Navarro prometia canvis a l'agafar el relleu a la vella guàrdia socialista del PSC. Per exemple, Montilla era "jubilat" al Senat i Iceta quedava relegat al think tank (fundació R. Campalans). Tot i que alguna cara antiga continuava. Així com alguns dels més proPSOE i per tant menysPSC (perquè això és així). En Daniel Fernández; l'exemple de com més disciplina del PSOE és menys PSC. De com el PSOE continua rebent tot l'espai polític (vots) del PSC però com els votants del PSOE que no voten a les nacionals i sí a les generals no acaben de votar mai a les catalanes ("Vot dual", Clara Riba). I a sobre, com més disciplina de vot, més incomprensió. Menys Disposició Addicional tercera, més Corredor central, més insults a Catalunya de barons… Les postures dels diputats catalans (del PSC?) del grup parlamentari del PSOE fan pena. Prou que ho sap Chacón que el què cal és dir que s'és espanyola abans que catalana, per tenir pes dintre el PSOE i a Espanya: però alguns tenen principis. I és més, el fet de perdre'ls per guanyar Espanya (ambicions personals; al final) els fa perdre Catalunya… En resum, el PSC és l'únic que rep les bufetades de no votar pels interessos catalans al Congrés (en resultats electorals, incomprensió...). El PSOE no tant. Tot i que el vot antiPP català a les generals, sobretot en les últimes, ja no fou tant pel PSC-PSOE com per CiU. Compte doncs, que indirectament ja li toca al PSOE tal efecte.

Tornem a casa. La feina a Terrassa era el seu millor aval: política de proximitat. La política local però sembla ser més fàcil. Perquè en la nacional no se n'està sortint gens bé. Navarro té un partit desorientat. Els mitjans (els opinadors), els diaris (els articulistes) i experts així ho diuen. Forces ciutadans també ho entenen així. Tant a nivell social (mobilitzador) com polític (influència)... estan decreixent. Degut a l'enemistat entre tot moviment social apartidista i el gran partit "traïdor" (ja m'enteneu…) i el distanciament (desafecció no només política) entre grans sindicats i treballadors; al carrer fa molt temps que no hi ha cap membre destacat del PSC. I si hi és, molesta. I si no hi és… també. No és d'estranyar però que la comunicació política més moderada hagi fet molt mal. Al carrer doncs (les manifestacions, per exemple), no hi ha el PSC. Són d'esquerres, però “seriosos”. On els podem trobar? La pregunta de tot usuari/client. El votant, el ciutadà, s'ho pregunta. Als despatxos. Però allà no hi accedeix tothom. I al final, si hi ha desafecció és perquè hi ha murs. Si hi ha contacte, hi ha relació i si hi ha relació estable hi ha confiança. No cal ser psicòleg. On són els militants? Com altres partits (per no oblidar-me), tenen certa vergonya. En certs espais, on no controlen el llenguatge, els codis; no hi són. Assemblees de veïns, assembles de barri, espais sindicals que no els són propers… Per tant, en l'associacionisme tampoc els trobarem: a no ser que siguin “dels nostres”. I així com creixen? Però tornem: on són? Doncs a la televisió. Va, aquí els hem de trobar. Veiem el Quim Nadal oferint la mà estesa a Mas. Compte! En Navarro vol fer front comú. Amb Mas? No. Amb l'antic tripartit. Em pot semblar bé i entenc perfectament, tals diferències. En pro de la pluralitat i els canvis d'estratègia si es necessiten. I també un postura antiretallades, però cal recordar que aquí hi ha malgastaments públics. Que aquí alguns han governat i també s'han de sentir responsables (alguna declaració de Nadal ha anat en aquest sentit). La gent no és ximple. I el President sap parlar. Tant se val si defensa i protegeix les anomenades “100 famílies” adinerades i acomodades catalanes. Aquí també compta la teva credibilitat.

El ciutadà que no és un freak... s'enroca. No ho entén. Ni sap per què diuen coses diferents, ni pot entendre (exemple de la setmana) que votin a favor del Corredor Central. Vaja, en contra dels interessos dels catalans (però, com pot ser?). Sembla doncs que no han après res dels seus germans extremenys i andalusos, que seran "molt espanyols" però "yo miro por los míos, por Extremadura/Andalucia". Poseu la ràdio i els escoltareu dir més o menys això. No deuen recordar que hi ha castellanoparlants que van votar CiU a les últimes nacionals pel pacte fiscal. En situació de crisi, o bandera o calés. I la gent poc polititzada ja sabem què tria. A no ser que sigui futbol; però clar, és exitós. Però on és Navarro? La gent, politòlegs inclosos, ens ho preguntem… I entremig trobem els crítics. Muntant Avancem, un moviment renovador. En definitiva; els catalanistes. En Joan Ignasi Elena i tots els maragallistes i obiolistes, incloent Tura, Castells, Badia, Bonet, Font; entre d'altres. Parla de crear una aliança de progrés. Vaja, un tripartit. Perquè sinó no sé com volen tornar a governar la Generalitat. La Geli parlava del 2030 en el Congrés d'Avancem!!! Però què és això? (diria l'APM) Per tant, tampoc és que estiguem (per molt que Geli sigui de les polítiques més excel·lents del PSC) millor. M'estimo més que l'emboliquin grossa: que muntin el PSC-català. Tants rumors i tanta ximpleria! Si han d'esperar al 2030 és que no són necessaris ni útils per tots. Les dues corrents enfrontades és menys PSC.
 
Però es clar si més PSC (unitat, vull dir) vol dir més disciplina... val més que ens ho replantegem. Les dues corrents, la catalanista, més burgesa, nacionalista, renovadora; i l'ala més d'esquerres i autonomista o espanyolista; juntament amb el municipalisme (l'únic pol que aguanta un xic) més pragmàtic i més centrat en problemes quotidians (aquí el debat nacional o social s'enrareix), què faran? Volen unitat, partit dividit, pesca gratificant. ERC està expectant. CiU també. PP i C's, ICV-EuiA i SI… en part, també poden pescar. Muntarien la federació del PSOE? Deixarien de ser un partit independent? Un partit sobirà? En Corbacho i CIA es decidirien ja per fer com els andalusos i ser “els més espanyols”. I així guanyar pes. Tant al partit. Com pels interessos catalans? Al final, el problema ja el va exposar en Jordi Barbeta fa anys a LV.es: o més PSC o més PSOE català, però un entremig és no apostar per res i tenir tots els contres. Ser més PSOE, és tenir més poder a Espanya, més inversions per Catalunya? Per què no? Que no ho fan els andalusos. Ara, amb els odis potser seria tard i el PSOE a nivell intern és el mateix. I un PSC no soci amb el PSOE seria un avenç a nivell català. La típica argumentació de CiU cauria pel seu propi pes… ja no parlarien de “sucursal” mai més i a més tenim tots els pactes PP-CiU.
 
Per fer una observació genèrica: al final tot això és degut a una cosa. La independència avança. El catalanisme ha fet un gir. Sí, CiU només fa gestos. Sí, el PSC ja no té por de parlar-ne. Però són avenços i el debat entre les dues corrents del PSC és degut a això també. El debat nacional vol ja una solució més o menys estable al llarg del temps, perquè hi ha una majoria insatisfeta. Els vells temps autonomistes on ser independentista, autonomista, federalista o confederalista eren tant plàcids es converteixen en un debat nacional (?) centrat en que el partit no s'ensorri.
 
Al final, com sempre, la societat tot i la repressió i el control (adoctrinament, entreteniment) avança i els partits o fan quelcom (enganyar, distreure) o fan el que han de fer: canviar.