El debat sobre com ha de ser el Barri Antic de Manresa no és pas nou. És un debat d'aquells intensos, amb mil opinions i que s'expressa en mil espais diferents. És un debat de ciutat. 

Explica Jane Jacobs, urbanista nord-americana de referència, que un barri funciona quan l'aposta del seu desenvolupament està feta i pensada per i per a les seves veïnes. Però, desgraciadament, la teoria urbanística ortodoxa s'ha bolcat amb l'ideal d'uns barris suposadament agradables, bonics i endreçats, però mai pensats per a la gent que hi habita. 

És evident que el Barri Antic viu sota l'amenaça de la gentrificació, i no només per tenir una Seu molt bonica i uns carrers amb atractiu històric, sinó perquè aquest és un procés global que afecta barris i ciutats d'arreu del món. Com expliquen de forma brillant Rosalyn Deustche i Cara Gendel Ryan, la gentrificació és aquell procés de robar-nos els carrers, les places i els barris per fer-ne un aparador, un procés més d'un sistema capitalista que té molt clar el seu objectiu: que l'interès privat passi per sobre de les nostres vides. Hi ha una frase màgica, que a mi personalment m'espanta profundament, i que diu: "hem de ser com el barri vell de Girona".

Som conscients, quan diem això, que les veïnes del barri vell de Girona estan en peu de guerra per no haver de marxar del seu barri? Que l'augment de pisos turístics a la ciutat està expulsant les veïnes de casa seva? Que a l'estiu no s'hi pot ni dormir, ni caminar tranquil·lament? Que, durant el festival Temps de Flors, aquestes mateixes veïnes han denunciat que perjudica greument els seus residents? Sí, és una experiència de colors anar a fer una volta pel barri vell de Girona. Llavors, les fotos al nostre Instagram quedaran molt xules, i els negocis enfocats al turisme ompliran el calaix. Però la realitat és que les seves veïnes n'estan fartes. I la pregunta és, volem això, per Manresa? 

És evident que s'estan fent coses ben fetes al casc històric de la ciutat en l'àmbit urbanístic, però hi ha intervencions que moltes veïnes observem de forma estupefacta. Al solar del carrer Barreres, per posar un exemple, s'hi han instal·lat unes cistelles de bàsquet molt poc pràctiques, col·locades sobre un terreny pedregós. Sovint, hi passo per veure l'ús que se n'hi està donant -tinc la sort de viure-hi al costat- i puc afirmar que poques vegades he vist infants o joves donant vida a aquell l'espai. Els parcs o espais alliberats d'edificis han de bastir-se d'un propòsit: cal pensar quin ús hi volem donar, i la millor manera d'encertar aquest ús és fer-hi participar les veïnes. Fer coses per fer coses genera espais inútils, mancats de sentit, que a la llarga faciliten el sorgiment de conflictes. Les intervencions urbanístiques han d'anar acompanyades d'un procés amb les seves veïnes, ja que, de no ser així, es converteixen en simple material propagandístic. 

Podem parlar també del trànsit de cotxes al barri. Pacificar el carrer Sobreroca i alliberar-lo d'aquest trànsit era un encert per a les veïnes del carrer; un carrer on a més a més, entre setmana, hi juguen infants. Finalment, però, l'Ajuntament s'ha fet enrere i haurem de seguir caminant enganxats a la paret per no ser atropellats, patint per la canalla cada cop que passa un cotxe. Potser aparcar a la plaça de la Reforma o als diferents aparcaments habilitats al voltant del Barri Antic és un enorme sacrifici per la gent que ve a fer la copa o el vermut al barri el cap de setmana, tot i que veient l'exemple que donen alguns membres del govern municipal aparcant a la plaça Major no és d'estranyar que aquí ningú vulgui perdre ni un minut de comoditat. 

Un altre dels tòpics sobre el Barri Antic de Manresa és que ha esdevingut un barri insegur. D'entrada, no crec que sigui més insegur que el Passeig o la carretera de Vic i, amb tota seguretat, la taxa de delictes comesos al barri ens ho confirmaria. Però, anem a allò important. A què ens referim, i sobretot, en qui pensem quan diem que el barri és insegur? Insegur per a qui? Si entenem la inseguretat en termes de temor o trasbals a la nostra integritat psicològica, emocional i física, és més insegur per a la gent que seu a les terrasses a fer el gintònic o pels nanos migrats que viuen al barri i han de suportar que la policia els aturi diàriament per identificar-los atenent al que s'anomena "perfil racial", és a dir, parlant clar, pel seu color de pell i pel fet de ser joves i migrats? En qui pensem quan parlem de la seguretat al barri? En les dones que fan el trajecte a casa mirant enrere i amb les claus a la mà per si algú les segueix? 

Si atenem a una visió més transversal i humana de la seguretat, lligada al benestar de les persones i a la garantia dels seus drets fonamentals, un barri segur no és aquell on la gent gran cobra una pensió digna? On la canalla pot jugar sense por que els passi res o sense por a ser atropellats? Un barri on la gent no veu perillar el seu sostre? Al final, en aquest debat sobre el barri que volem, ens trobarem de cara amb un dilema fonamental: estem projectant un barri que sigui habitable per a les seves veïnes, o estem intentant generar un valor que sigui beneficiós per l'interès privat d'algunes? 

No poso en dubte la necessitat que tenim totes de guanyar-nos la vida, però fer-ho sota la marca de Barri Antic, sense tenir en compte les veïnes que hi viuen i la seva diversitat, és com a mínim força lleig. D'activistes de barri n'hi ha hagut tota la vida, moltes d'elles anònimes i que no n'han volgut treure cap rèdit. Activistes mogudes per l'esperança i la voluntat d'una vida millor i més justa per i amb les seves veïnes, que pretenen transformar el seu entorn més immediat per esdevenir motor de canvi. Allò, tan desgastat ja, de pensa globalment i actua localment. L'associacionisme i la col·lectivitat, com explica el filòsof madrileny Cesar Rendueles, són el motor d'una societat sana, mentre que l'individualisme ens porta a un escenari de depressió i és catalitzador de l'actual crisi social. I aquí, per mi, rau la clau sobre com ha de ser el barri antic de Manresa. 

Si volem que el barri esdevingui un projecte referent, un barri del qual estar orgulloses, hem de pensar en mecanismes comunitaris i col·lectius on siguin les veïnes del barri les que facin el dibuix de com han de ser els carrers on fan vida. Un barri on el teixit social i solidari actuï com a dic de contenció contra un món que fomenta l'individualisme, que ens aïlla i ens deixa soles. Un barri on saps que la veïna del número 16 del carrer Sobreroca està passant un mal moment i que una abraçada i saber-se acompanyada de les seves veïnes serà una recepta màgica per superar aquest tràngol. Un barri on la botiguera de sota casa teva sap que avui pots marxar sense pagar els cigrons, perquè ja hi passaràs demà. Un barri amb botigues de la gent del barri, amb tota la seva diversa i rica essència, i un model econòmic de proximitat. No partim del no-res; això ja hi és. 

Al barri hi ha mil escenes quotidianes que ens evoquen això. Hi ha subjectes polítics no lligats a la institució pensant estructures que cobreixin les necessitats de les seves veïnes, que aturen desnonaments per evitar que facin fora de casa seva la gent que viu al barri, on els lloguers augmenten i comencen a ser inabastables per a moltes habitants del Barri Antic. On hi ha gent que puja la compra a la seva veïna, que té l'esquena trinxada de tant partir-se-la treballant; on hi ha botigueres que et diuen quins són els tomàquets més bons; on hi ha cambrers que quan cal acullen els nanos del pis de davant del seu bar perquè no estiguin al carrer sols fins les onze de la nit, nanos que donen vida a les places xutant la pilota entre taules de bar, fent-nos recordar que al carrer hi hem vingut a jugar totes; on hi ha veïnes que reguen els arbres de les places perquè no es morin, i on hi ha veïns que celebren el 2-1 de Marroc contra Espanya... i d'altres que festegen el contrari. I així es construeix un barri complex i difícil d'explicar, però molt més fàcil de viure.