Dies enrere vaig prendre part, a Manresa, d'una reunió amb gent diversa de diferents àmbits. Vaig assistir-hi com a persona de l'àmbit de la justícia global. La temàtica de la trobada estava enfocada en buscar eines per intentar sensibilitzar la ciutadania per aconseguir una Manresa amb uns valors socials profunds, més cívics i humans; un dilema difícil d'afrontar en una societat cada vegada més egoista i en una ciutat que (com a tantes altres) li falta aquesta unitat cívica per encarar els problemes que viu en el dia a dia. 

Tinc clar que les ciutats i pobles són realitats socials formades pel conjunt de persones i grups que habiten un mateix territori, i que no tots són iguals. Seria lògic pensar, doncs, que aquest consorci d'individus que configuren un espai concret i el construeixen de manera conjunta, hauria d'estar exempt de diferenciacions i interessos particulars. Però per desgràcia, no és així. 

Han creat (més ben dit; hem creat) unes ciutats i una societat en la qual l'individu preval per damunt de la comunitat; una societat en la qual ser asocial és més comú que tenir empatia amb els altres. ¿Quants, dels que esteu llegint això, coneixeu o saludeu els vostres veïns? ¿Quants desitgeu bon dia o bona tarda a la gent que us trobeu a l'ascensor, a l'autobús o a la consulta mèdica? ¿Qui de vosaltres recull les merdes del gos, quan és al carrer? Amb tot això, ¿com podem ser un exemple per als nostres fills i filles, si el que veuen a casa i al carrer són comportaments individuals, asocials i incívics?

Que vivim un moment de la història en el qual la societat està a punt de perdre la memòria social col·lectiva és un fet. Les elits dominants (i les que van ser desallotjades del poder) estan manipulant la població per distorsionar i tergiversar la seva pròpia història de lluita social. Això és real i les ciutats són un mirall d'aquesta realitat. Fins i tot ens hem convençut que ser bon veí és comprar un quilo d'arròs de trenta cèntims o un quilo de cigrons de vuitanta en un recapte d'aliments, sense parar-nos a pensar per què existeixen aquests bancs d'aliments. 

Vivim en unes ciutats consumistes, que ens fan estar pendents del que és superflu; competim amb els nostres semblants en una absurda cursa per veure qui té el millor cotxe, la millor casa i qui porta les criatures en el col·legi més car... El consum desmesurat i frenètic ens aïlla i ens fa creure que només existeixen els drets individuals. Estem creant el pensament egocèntric, i això ens porta a moure'ns en cotxe pel centre de la ciutat i a acabar pensant que el transport ciutadà (l'autobús, en el cas de Manresa), lluny de ser una alternativa més sostenible, és una molèstia, igual que ho són les zones per a vianants. Hem convertit en drets individuals el pur incivisme. 

Per contra, els drets de veritat -com el que tothom tingui una feina digna i ben pagada, un habitatge en la qual acollir-se, una justícia imparcial i igualitària o una contribució justa per al sosteniment de la nostra ciutat i de l'estat a través d'impostos- només ens preocupen si som nosaltres els actors principals de la seva carència. 

Hem deixat que una educació en valors socials es perdi i que ens eduqui la televisió. Ens estan adoctrinant (tant a nosaltres com a les generacions que venen darrere) des dels mitjans de comunicació, massa sovint descontrolats i amb continguts escombraria. Ens han il·luminat fent-nos creure llibertat és sinònim de prendre decisions sense tenir en compte les conseqüències que poden tenir sobre els altres. I ens han venut la moto que qui no opina com la majoria, és un inadaptat, eludint el fet que tots els drets socials que tenim venen de la rebel·lia de la lluita i activisme social i polític de pensar de manera col·lectiva.

Potser semblo pessimista, perquè tots plegats estem atrapats en aquest cercle viciós d'un capitalisme que albira el fracàs del projecte ciutadà de transformació social deixant la gent desorientada i enfonsada en el desconcert i el desencant. Però no es això. Penso que a través de l'activisme social s'aconsegueixen importants victòries, a les ciutats (també a Manresa). Me'n venen a la memòria unes quantes, viscudes en pròpia pell: algunes de manera directa i altres des de la distància, oferint assessorament a persones vulnerables per aconseguir que tinguessin una millor qualitat de vida. 

Penso que el nostre objectiu ha de ser agrupar tots els agents actius de canvi per, així, reconduir l'energia cap a moviments que facilitin aconseguir la institució municipal amb programes de millora ciutadana. I com? Doncs a través d'estratègies que permetin una sobirania ciutadana popular amb espais democràtics de participació directa. És per això que la meva reflexió és d'esperança: crec fermament que podem canviar i millorar la nostra societat (i les ciutat que la conformen) des d'un activisme i municipalisme social, proper i humà. Fem una Manresa millor! Construïm millors ciutats! Comencem ja!