Segurament per a realitzar una anàlisi sobre qualsevol fet ocorregut com aquest, caldria més temps per a reflexionar. Ara bé, aquests dies hi ha una urgència de notícies constants sobre els atemptats a París. I aquesta és la d'exposar que el llenguatge, quan es fa servir en instants de ràbia, no ajuda a millorar la situació sinó a atiar-la i a conduir-la cap a un escenari pitjor. Vaja, insultar a l'insultador no atura l'insult; atacar el violent no acaba amb la violència, i humiliar no condueix a la fraternitat. No cal esplaiar-se: és de lògica.

El dia després de l'atemptat, en els diaris estatals hi havia portades vergonyoses. Per exemple, els titulars de les principals capçaleres espanyoles eren: "Un acto de guerra" (El Mundo), "Es la guerra" (La Razón), "Guerra a l'Estat Islàmic" (El País) i "Un acte de guerra" (El Periódico). Alguns es centraven -posant entre cometes o no- en les declaracions del president de la República francesa després de la barbàrie. Els mitjans internacionals com Sunday Telegraph i Los Angeles Times també van fer titulars semblants, fent-se ressò d'aquesta frase. És igual si ho van fer en versió declarativa, transcrita, o en versió editorial, com una opinió compartida pel diari. En cap cas es justifica el titular, i menys s'entén la unanimitat periodística en la tria d'aquest missatge. Cal recordar que amb la lectura ràpida que fan la majoria de lectors habituals i sobretot els esporàdics, es genera per part de la població un ambient prebèl·lic. No, no estem en guerra. No es tracta de treballar per empitjorar la situació. Més aviat el contrari. Portades com "no són musulmans" com han dit alguns líders islàmics -de fet a Manresa els mitjans regionals ja en van fer ressò- també són declaracions de gran calatge. I més tenint en compte que molts lectors busquen aquesta seguretat per pura por i prejudici dels ciutadans amb els que conviuen. Algú dirà que no és objectiu periodístic tranquil·litzar. Tampoc ho és el de crear alarma i en canvi es produeix. No considerar que l'ús del vocabulari comporta reaccions és irresponsable. L'Ara va titular en francès "Nous sommes Paris", molt més encertat i relaxat. La Mañana obria amb "Lágrimas por París". Titular cert i compromès sentimentament. I igualment contundent. Alguns diran que els diaris no han de fer opinió als titulars, però això és evident que no passa. No només la manipulació interessada, sinó el marc mental, allò que és notícia i allò que no, l'editorial, la censura i l'autocensura, el fet d'escollir una o altra fotografia, articulista i perspectiva són una batalla diària de les redaccions. Tot aquest paquet demostra la parcialitat, subjectivitat i línia ideològica de cada mitjà de premsa. Seria molt més honest i intel·ligent començar a desenganyar-se del mantra de l'objectivitat i la neutralitat. Així el titular s'entendrà millor des de l'honestedat.

Un mitjà de comunicació ha de tenir doncs, ètica en termes amplis i no només professionalitat. Ha de tenir en consideració el que ensenya l'humanisme: el respecte per la pluralitat d'idees, religions i punts de vista, i la moral (republicana o religiosa). Ha de ser sensible. El nivell de morbositat de certes imatges és innecessari per explicar la notícia i contraproduent per generar millors debats sobre el que ha passat. Perquè s'entengui més fàcilment: el fet de tenir major informació sobre un acte de terrorisme no és intrínsicament noticiable. La urgència i la immediatesa estan generades per aquesta voràgine de competència per l'exclusivitat de certes imatges, perspectives o elements informatius en la que estan immersos la societat i els mass media en l'època de les noves tecnologies de la informació. Alhora, comporta un nivell altíssim d'infoxicació. I sobretot degenera la professionalitat periodística, la precaritza -així com les condicions laborals dels periodistes. La rapidesa té riscos pel que fa a veracitat, autoria i noticiabilitat i, com a conseqüència, genera problemes de credibilitat. I les portades i el complement de les fotografies (o el fotoperiodisme) poden generar un dolor més gran a les famílies i "arguments" als intolerants.

Tot plegat és complicat, per això cal esforçar-se per no caure en l'estrès. Les vicissituds, els intríngulis o la crònica dels fets fins a límits de premsa del cor no són el que hauria d'imperar en el periodisme seriós i rigorós. Els retuits falsos per part d'alguns mitjans digitals són vergonyosos. S'ha d'intentar explicar les causes sense deixar cap element causal sense relatar. I tampoc s'ha de centrar en fer crònica social, periodisme ciutadà, o sigui, explicar experiències personals dels fets. Entrar en el morbo, les anècdotes -allò que interessa a qui compra puntualment un diari- és la millor forma d'acabar amb el futur del periodisme professional.

Centrant-nos en la temàtica de l'atac jihadista, cal començar per analitzar profundament la relació entre terroristes, departaments de Defensa estatals i empreses multinacionals de seguretat, sobretot dient qui són els senyors de la guerra. Aquests fan negoci amb els conflictes bèl·lics. Apuntalen l'estructura internacional que se'n beneficia. Però no hi ha valentia, és comprensible: sabem què passa quan es diuen les coses pel seu nom. La trama corrupta de la Gürtel ja porta moltes morts. És evident doncs, que és difícil enfrontar-se als actors clau que un dia et podran amenaçar. Tampoc hi ha ganes de criticar aquells qui -més enllà de subvencions i subscripcions- paguen la publicitat. Els mitjans de comunicació privats són empreses. El Corte Inglés té portades el dia que obren les rebaixes i no notícies d'assetjament laboral, precarietat laboral i relacions amb el falangisme espanyol: no és casualitat.