Voldria avisar del fet que -degut al caràcter generalista del tema- usaré simplismes, generalismes i salts històrics per resumir una impressió del que jo penso que ha succeït a bona part de la esquerra europea moderada; deixant de banda la tercera (equivocació) via laborista.

Jo mai he estat socialdemòcrata. Ni el meu ideal és aquest model espanyol clientelista, subvencionador i paternalista d'Estat del Benestar, on l'exemple més nefast el tenim a Andalusia (només la CUT, Gordillo i pocs més es mereixen elogis). Sempre m'he considerat socialista (que no confondre amb estalinista!), mai socialdemòcrata. Altre cosa és que defensi a mitjà termini el poc Estat del Benestar que ens van deixant: aquest, però no és el meu ideal. Voldria explicar les raons; ara que alguns aspectes es veuen més clars (amb crisi no s'amaguen els egoismes) i sembla que "les bajanades" (segons alguns) que manifestava puguin semblar més sensates.

Tot i que les prestacions socials i l'Estat del Benestar són més antigues que la "il·lusió socialdemòcrata" -cal recordar que els impresentables dels nazis o Weimar també hi estaven d'acord. L'acord entre patronal, SPD (partit socialdemòcrata), CDU (partit democratacristià) i sindicats alemanys al final de la II Guerra Mundial, va consolidar la idea d'un Estat democràtic, social i de dret. Capitalisme regulat: cert respecte pels Drets humans (econòmics, socials) a canvi de deixar la major part d'àmbits de la vida en mans dels capitalistes. Fou pel consens que generà que ara és una realitat. En certa mesura, la democràcia europea és un acord de mínims entre el centre esquerra i el centre dreta (la Constitució és el marc comú): la pau política, el centrisme i moderació de les postures reaccionàries i revolucionàries així com el seu desprestigi, són la base de la continuïtat democràtica, del model social europeu... Aquesta estabilitat no recau tant en l'acceptació d'uns resultats en unes eleccions competitives com en un acord entre ambdues parts (democratacristians: dreta preocupada per la pobresa; i socialdemòcrates que abandonen la lluita de classes). En general, la classe treballadora i les classes populars prefereixen benestar material a democràcia política. Les dues corrents ideològiques s'han relacionat buscant un equilibri. I crec que en el seu moment fou positiu. Allunyats doncs, de la idea de Lenin (Unió Soviètica) de sacrificar llibertat per "igualtat". Compte! Tenia part de raó amb la frase: "llibertat per a què?". Però la resposta socialdemòcrata fou millor. "Per ser lliures". I allunyats, doncs, també de la idea liberal clàssica i neoliberal (posada en marxa després, en tots els estats durant els anys '80) de sacrificar igualtat per "llibertat" (a vegades anomenada "flexibilitat"). El futur pintava bé...

La il·lusió dels socialistes reformistes (socialdemòcrates) era emancipar la societat de les cadenes i límits capitalistes sense necessitat de cap mena de Revolució i ruptura amb les bases del sistema. Al principi representava, com deia Berstein (pare de la social democràcia) reformar el sistema des de dins per transformar-lo en socialista de forma no violenta. Aquesta idea és positiva. Però aquesta social democràcia no existeix. És més, la majoria de partits socialistes i social demòcrates tot i formar part de la Internacional Socialista són social liberals. Però això és un altre tema... (l'evolució moderada i regressiva d'una social democràcia relaxada)

Tornant a l'acord que va marcar l'inici d'una "il·lusió", caldria esmentar que una cosa és acordar uns mínims amb una part dels representants del Capital (democratacristians) i un altre de diferent: amb tots els capitalistes i per sempre. L'acord era vàlid per a molts capitalistes segons el context. No pas per ser un acord. I s'acceptava tenint en compte que calia aixafar a l'Europa central les ànsies de Revolució: hi havia alternativa pels obrers (l'URSS). Per tant, tocava fer concessions. Més tard, quan l'URSS va caure; van replantejar tals concessions. Sense alternativa, els obrers tenien menys força. A part: entre classe baixa i mitjana, ja ens havien dividit.

Per exemple; el capitalisme necessitava consumidors (hi havia massa stocks): aquí -en part- rau el naixement de la classe mitjana, el Pla Marshall... Quan el capitalisme li ha interessat que entri la dona al mercat de treball, ho ha fet; però només per interès! Deixant de banda les lluites populars i la pressió social; aquests avenços socials eren dependents. Depenien dels beneficis, interessos i contextos capitalistes (creixement econòmic, estancament, obrir nous mercats, pau social...). El mateix passava amb això. Amb l'acord; els capitalistes tenien assegurada la pau social. Els sindicats entraven a formar part de la màquina capitalista. És més, a la llarga aquest acord (l'Estat del Benestar) els finançaria amb subvencions la seva activitat. La culpa? Dels treballadors que ho van acceptar i que van reduir les seves afiliacions (antic finançament). En un ambient consumista (i egoista) com el capitalisme, era millor gastar-se part del salari en l'oci privat que en salvaguardar els seus drets. Educats en el capitalisme, la visió poc solidària de dir "jo no pago quota ni faig vaga però m'aprofito del que aconsegueixin -si aconsegueixen quelcom-" es va anar estenent... Així com les enveges i lluites pels càrrecs intermedis. Cal recordar que durant l'època industrial no hi havia tanta lluita entre obrers perquè no hi havia ni tanta mobilitat laboral ni tants intermedis... Alguns obrers es creien burgesos (perquè volien vestir bé), altres amb crèdits creaven empreses (PIMES): arribava "el Progrés". I és d'esquerres, és positiu, és bo? (això seria un altre tema)... Les classes socials es difuminaven: tots érem ciutadans! Tots podíem ser empresaris endeutant-nos! Tots podíem tenir nivells de vida dignes! Bé, tots no. Els pobres no. Ara sota el nom "exclusió social". Això sí, que els temps canvien i cal canviar nomenclatures (les realitats no).