"Pujol Catalunya" pintaven als troncs dels arbres i als murs de les parets dels edificis de diverses ciutats del país. Això ho feien durant la dictadura perquè un líder juvenil antifranquista, demòcrata, catòlic i catalanista s'havia posat al capdavant d'actes polítics de desobediència al règim, al franquisme, a una de les etapes fosques d'Espanya. Era l'inici d'una construcció del líder que el país, deien els nacionalistes conservadors antifranquistes, necessitava.
Pujol doncs, fou un màrtir, un empresonat per les llibertats civils i nacionals d'aquesta Nació i de la resta de pobles de l'estat espanyol. Fou un símbol. Un dels pocs, que amb la honrosa excepció del PSUC i el PCE (els comunistes catalans i espanyols) i del PSAN i la gens honrosa excepció de la ETA (els independentistes revolucionaris catalans i bascos i la banda terrorista), es van atrevir a desafiar la por. Van trencar el silenci i la complicitat europea. Van regenerar la lluita antifranquista dels maquis i de molts avis republicans que volien oblidar la etapa enrocada en la divisió i la guerra. Van fer un crit a una societat embadalida pels inicis del progrés econòmic simbolitzats per la SEAT.
Pujol doncs es va fer fort. També per l'ajuda de l'estratègia de l'operació Tarradelles, que va agafar en mal peu els comunistes catalans. També pel màrqueting polític usat pel PSOE i UCD de situar el PCE i Fraga i els ex franquistes (Alianza Popular, antic PP) als extrems -auspiciada per una campanya en blanc i negre de Pasionaria i Carrillo (PCE). A més, també, de la ingent ajuda econòmica i comunicativa electoral del SPD (els socialdemòcrates alemanys) al PSOE i a un Felipe González modern i guapo. D'una campanya d'oblit també dels qui van lluitar contra la dictadura. Ara bé, el líder Pujol era diferent al líder González, que tot i sorgit de la lluita al carrer contra al règim amb un PSOE poc actiu, sobretot fou idea dels despatxos i les campanyes d'imatge.
Pujol tenia credibilitat, prestigi, base social. I es va convertir en el President de la Generalitat de Catalunya després del president tornat a l'exili, Josep Tarradelles. El PSUC es va conformar en ser líders de l'oposició al règim, líders a l'oposició pujolista, a passar a ser un partit quasi marginal. Rafael Ribó va ser el líder d'una Iniciativa per Catalunya (transformació i mutació del PSUC en un partit de l'esquerra alternativa) que va estar molt al capdamunt de com gestionava el país Pujol. Va criticar la forma de confondre el ciutadà Pujol, la coalició (després federació) Convergència i Unió, la institució de la Generalitat, el Parlament i la Presidència de la Generalitat; tot en una mateixa cosa. Tant que quan va arribar el govern d'esquerres es van fer vídeos barroers com el de Confidencial CAT o declaracions de la dona de Pujol, Marta Ferrusola, dient que semblava que els havien entrat -referint-se al tripartit- a robar a casa -sí, si, referint-se a la Generalitat de Catalunya. Tot això sense gaire contestació social. El carrer bullia contra un govern de coalició "antidemocràtic", "antinatural", "de perdedors". Quin poc respecte per la democràcia parlamentària. Quins insults vaig haver d'escoltar per defensar el tripartit. Bé, només la possibilitat de que poguessin governar les esquerres.
Tornant al govern de Pujol. ICV (ep, i molts més!) també va criticar el seu projecte conservador, les maneres, el tracte de les institucions com una eina de partit. La falta doncs de consideració amb el Parlament, amb el joc parlamentari. Els continus espectacles mediàtics de TVC on cada dia teníem (i ho recordo tot i que era petit) a Jordi Pujol inaugurant una obra pública nova. Els silencis mediàtics, explicats per professors de la Facultat de Ciències Polítiques de l'Autònoma en la meva estada en aquesta universitat, on se'm va exposar que Pujol triava preguntes o fins i tot, enviava l'entrevista sencera a diaris perquè li publiquessin tal qual. El "ara no toca", tant graciós en l'època de la transició però que amb el temps es va anar notant que la frase tenia caràcter autoritari, antidemocràtic i una idea de fons: "el país era propietat de la família Pujol".
Els líders messiànics, absoluts, són d'un altre temps, però, també cal ser justos, els primers anys de transició i democràcia sembla lògic i habitual que els elements d'una democràcia que encara no és sòlida siguin el personalisme, el presidencialisme (en un sistema parlamentari), la màniga ample dels mitjans de comunicació del país i d'Espanya, el no demanar major democràcia.
També cal saber que hi ha llums i ombres. Com mai he estat de Convergència ni crec que ningú m'hagi vist fent cap tipus de suport important al projecte nacionalista conservador (actualment neoliberal), puc arribar a dir aquestes coses amb més calma i més marge de maniobra.
Puc arribar a explicar qui era el que a partir d'ara serà "l'altre Pujol", el carismàtic.
