En realitat no és cap resposta a cap pregunta o interpel·lació que m'hagi fet el destacat sociòleg i independentista. Però el seu article al diari Ara, titulat "L'optimisme tràgic dels indignats", em serveix per comentar algunes de les premisses que Cardús, conjuntament amb molts importants intel·lectuals "de dretes" d'aquest país, estan plenament convençuts. Es tracta de la naturalesa, de la base, dels éssers que conformem la humanitat. La pregunta de fons seria: "som bons o dolents per naturalesa?" (segona pregunta: no és subjectiu, el propi terme de "dolent" i "bo"?)

Tot i que tenia molts articles per comentar del sociòleg -potser més interessants i actuals-; he escollit aquest per la seva profunditat. També, perquè el puc utilitzar com a excusa per tractar un tema bàsic que diferencia els moviments polítics i socials conservadors dels que són menys conservadors i progressistes. Els anomeno així, perquè les definicions "esquerra" i "dreta" encara és menys científica (social), ja que per a mi el conservadorisme més que un moviment polític, és una actitud que podem trobar en moltes de les grans teories polítiques i ideologies. El mateix passaria amb el terme "progrés" o "progressista". No és el concepte (qui està en contra del progrés?), sinó els matisos (quin progrés? A costa de què?) el que genera les diferències. Més aviat usaria els conceptes clàssics com el moviment obrer o sindical o la burgesia o grups de pressió privats; actualitzant-los als nous contextos. Perquè tot i la seva simplicitat (i degut a aquesta), són termes més clars per a tothom. Per tant, quan parli de moviments conservadors em referiré a tots aquells grups, organitzacions i individus que defensen l'estatus quo (sigui bo per tots, o només per a ells), els seus privilegis, les seves posicions socials i els seus interessos com a col·lectiu i/o com a individus... i quan esmenti els moviments progressistes, em referiré a aquells moviments de protesta, de canvi profund (no pas, canviar perquè res canviï) o de ruptura (amb el sistema, règim o model polític, social, econòmic... que hi hagi). Sé que són termes confusos, però alguns havia d'usar.

Tornant al tema que volia tractar, Cardús en el seu article exposa que "les actituds hipercrítiques i els discursos radicals que les acompanyen -antisistema, anticapitalistes, antiglobalitzadors- es fonamenten en una no menys extrema candidesa sobre la naturalesa de la vida social que volen salvar." D'entrada, recordar-li a Salvador Cardús que els termes "anti" generen rebuig, i sobretot no són honestos ni rigorosos amb les definicions (no positives) d'aquests moviments. Aquests grups socials es poden definir tal i com en algunes ocasions s'autoanomenen: "alterglobalitzadors". També en alguns casos, tot i que també usen el terme "anticapitalista" (aquí Cardús fa bé); els termes que també fan servir són els de "alternatius", "socialistes", "postcapitalistes", o els de les grans famílies a les quals pertanyen: "llibertaris", "ecologistes", "feministes" o "cooperativistes". Començar un article d'aquesta manera no cal, ja que sense voler pots desqualificar quan hi ha altres conceptes molt més adequats i menys imparcials. Però no ens enganyem; tots tenim manies, fòbies i enemistats: Cardús també. El seu pas pel Deganat va acabar per resumir l'assemblearisme com un "mal endèmic" d'una part de la societat catalana, simplement (i es podria justificar) pel (impresentable) tracte rebut per part d'alguns defensors de tal model.

Cardús però, (com sempre, no s'amaga) especifica a qui vol llançar el dard: "Parlo dels indignats del 15-M fins a la germana Teresa Forcades, passant per l'esquerranisme malhumorat d'ICV". No deixa ningú sense la seva crítica a l'esquerra d'ERC i del PSC. I sabent que el 85% dels espanyols (segons dades del CIS), estan d'acord amb el moviment, així com un percentatge semblant ho està amb la majoria de propostes (dades del diari Público), podríem arribar a la conclusió que bona part de la població rep tal dard. Però compte; si està fet des de la honestedat, tal dard no estarà enverinat i fins i tot, ens podrà ser útil (també pels que són d'esquerres, les crítiques dels de dretes són interessants).

Llavors, llegim-lo sense prejudicis. Cardús creu que "només si es parteix d'unes expectatives tan elevades com ingènues sobre què dóna de si la condició humana i sobre les hipotètiques possibilitats d'una organització social justa i equilibrada, es pot arribar a tenir una visió tan desconfiada del món en què ens ha tocat viure". Aquí em voldria aturar un moment: no és pas ingenu creure en la bondat de la humanitat, ni creure que aquesta és natural sempre que es justifiqui la maldat. En el meu cas, com una realitat que ve de dintre de l'ésser humà (no li és aliè), però que està influïda i promoguda per un entorn (social, estructural econòmic, etc.).

Tot seguit entra en matèria diferenciant les bases del pensament conservador del pensament progressista: "es pot constatar com els judicis més catastrofistes sobre la realitat social actual deriven de l'optimisme humanista desbordat que ha cultivat un cert progressisme, educat sobre les bases d'una visió rousseauniana de la condició humana. (...) Si "l'home és bo per naturalesa", inevitablement, i a la vista dels fets, hom acaba desenvolupant una visió veritablement tràgica de la vida (...) els qui parteixen d'una concepció més pessimista d'aquesta mateixa condició, paradoxalment, són capaços de relacionar-se amb el món que els ha tocat viure amb una actitud esperançada i confien a poder-lo seguir transformant (…) Si "l'home és un llop per als altres homes", per dir-ho com Hobbes, déu n'hi do de com ens en sortim!" Agraeixo aquestes referències a grans pensadors com Rosseau i Hobbes: la resposta al seu article és una excusa per recordar la seva importància... Tal i com exposa, Rosseau pensava en un estat de la naturalesa on els humans som bons de per se, en canvi Hobbes opinava el contrari, veient en l'home un gran depredador. No obstant això, la realitat diària ens mostra les dues cares. Fins i tot, en les guerres civils la màxima expressió del pitjor i millor. Hi ha germans que es maten per idees. I hi ha anònims que salven vides de desconeguts jugant-se la seva pròpia, tot i ser de bàndols oposats. La situació del canvi climàtic o de les bombes d'hidrogen no són cap broma; emperò. Per tant, que els perills (ja no les realitats) també siguin denunciades per certs grups, no deixa que aquests mateixos, s'adonin dels progressos de la humanitat a nivell material però sobretot ètic. Aquí entraria Locke, que no pensa ben bé com Hobbes que al creure que els homes per natura, i per tant, en anarquia, en total llibertat, seríem egoistes, reclama una autoritat, una constricció, una violència que imposi ordre. L'autor, que és antic, legitima així l'absolutisme (el poder polític governa i controla la major part del que fa la societat). Locke, en canvi, és un liberal i creu que hi ha unes lleis naturals que fan que hi hagi un cert ordre natural, en el qual, hi entra el poder polític. Rosseau en canvi, més romàntic, i utòpic (per alguns), creu en la seva innata bondat (com si fos anarquista), en el bon "nen salvatge", però en realitat, no vol tornar enrere (al món dels neandertals, on hi havia un estat més lliure i igualitari?) sinó que reivindica un ideal a assolir basant-se en un estat natural (intrínsec, no antic existent). Per tant, hi ha més termes mitjos i matisos del que sembla; caldria que no fes tal dicotomia, i menys entenen Rosseau com un "ingenu" (o en tot cas, els "antisistema").

Una altre qüestió és com podem estar còmodes amb una visió tant pessimista (pèssima també?)? No voldria generalitzar, però amb aquests discursos, l'esforç per la bondat (o el no esforç) és més difícil. Ja que "si som així", perquè "hauríem de canviar"? Sincerament, al contrari del que pensa Cardús, crec que aquesta visió és la potser ens estanca. Compte; també ens pot estancar una visió utòpica que es queda en un somni irrealitzable perquè no s'han posat objectius a curt i mitjà termini o visions ideals més plausibles i viables! En definitiva, són creences. Al final, pels "teus actes et coneixeran": aquí estaríem d'acord (crec) amb Cardús.
També exposa que "les concepcions candorosament bonistes de la condició humana, en no néixer de cap evidència històrica s'han de sustentar necessàriament sobre visions dogmàtiques de la vida social que només poden sobreviure en la forma de sistemes de pensament tancats". Pensaments tancats? Què vol dir això? El moviment alterglobalització és un pensament obert perquè constantment s'actualitza, precisament per no tenir un corpus imitari (que jo reclamo, tot sigui dit de pas) ni una alternativa global i única la capitalisme. En alguna ocasió, interpel·lant l'Arcadi, he demanat que hi hagi una alternativa més o menys clara (tancada?) i no estan per això. Cada dia Arcadi i molts teòrics d'un "Altre Món és ja possible" (FSM, etc.) s'enriqueixen de noves propostes. A més, en el text, Cardús fa massa barreja. És dogmàtic creure en la bondat de la humanitat? I ell que creu (suposadament, llegint el text) en el contrari, no ho seria? No entenc perquè és més científic i realista creure que la gent és dolenta per naturalesa que creure el revés: al meu entorn hi ha grandíssimes persones. En l'entorn de l'ex-Degà també. Per tant, una altre cop una etiqueta posada gratuïtament. A més, caldria saber què vol dir "bonista"? Per altre banda, aquesta és una visió equivocada, perquè hi ha evidències en la història d'actes inhumans (els que explica Cardús) com d'alta humanitat i humanisme... Per què només fa èmfasi en uns fets destacables de la humanitat (els pitjors) i no aquells, com la feina d'ACNUR amb els refugiats, els que van ajudar als jueus a marxar d'Alemanya o els republicans que van amagar bisbes perquè no fossin atacats per alguns violents republicans? Per què només es fixa amb tal visió, i al final, diu que "déu n'hi do de com ens en sortim"? No ho entenc. El que sí entenc, és que la seva visió parteix d'un pessimisme, que a continuació definirà. També m'agradaria saber si hi ha actituds "bonistes"; també en deu haver de "malistes"? La "no bonista ni malista" quina és? És la "bona"? No comprenc. És una etiqueta. Simplement és això. És el mateix cas que etiquetar a aquells que no opinen com tu com a "anti" en comptes de definir-ho per allò positiu. Tampoc m'agrada la dicotomia que també fa ell: els alterglobalització són els dolents. En seria un resum: són dogmàtics, tancats, no fan avançar la societat, etc. I no t'ho diu molt clarament, però s'intueix. I els bons, els conservadors.

Alhora i tanmateix, el sociòleg, exposa que "la realitat empírica els faci una nosa terrible (als anticapitalistes) perquè qüestiona permanentment la solidesa dels seus postulats ideològics". Més aviat al contrari; assumeix que hi ha la necessitat de canvi i per tant, que les propostes alternatives són interessants. Forcades precisament, va dir també en l'entrevista a la qual es refereix -el millor programa del 33, Singulars- aspectes positius de la realitat actual com "hi ha una altra teologia que és alliberadora" parlant de la religió. Per tant, només va escoltar una part de l'entrevista, o només aquella que li interessava: hi havia esperança en les seves paraules i parlava bé d'algunes coses (caldria que passés pel seu bloc a Catalunyareligió.cat per adonar-se'n).

També caldria fer una revisió històrica (partint del moment que vulguem) per veure si és cert que la història no la fan els utòpics i verificar si molts fets destacats històrics ens indiquen que la "humanitat no és bona". Recordant, m'adono que la majoria dels avenços socials i nacionals que he estudiat, han vingut per part dels somiadors (o "somiatruites"?), de les utopies i de les lluites socials (moviment feminista, moviment obrer...). D'aquells que segons Cardús, "volen portar el Cel a la Terra" (tal i com va dir Jesús a la Bíblia). Ell ho critica i a mi, en canvi, em sembla una bona declaració d'intencions. D'aquesta concepció, en surt la reivindicació de les sufragistes britàniques que van morir en una fàbrica cremades per reclamar el vot de les dones (no assolit) o les declaracions parlamentàries de Clara Campoamor a favor del mateix (assolit el 1933 en plena II República). Però n'hi ha molts més d'exemples: la vaga de la Canadenca, per part del moviment obrer; que aconseguí grans millores en drets laborals. Això són fets històrics, que reclamen com diria Eduardo Galeano que seguim "amb la utopia" ja que "ens ajuda a caminar". Per tant, somiem i lluitem pels somnis, des de la esquerra i no des de l'estatus quo.

Durant l'article parla de contribuir al "procés de civilització" com l'entén el sociòleg Elias. Sincerament, si aquest procés, històricament ha significat violència i genocidi per les tribus colonitzades. Sé que Elias no ho defineix així, però tampoc aclareix si (per a ell) el procés és bo o dolent; és tant objectiu i científic que buida de contingut el procés tal i com l'ha definit Occident. I l'article de Cardús, és d'opinió. No entenc, doncs, perquè margina els alterglobalització d'aquest procés de canvi social i de comportaments individuals (tant si són bons com dolents, seguint Elias).

Acabo amb l'article posant-me d'acord amb Cardús. Sense saber-ho, Salvador Cardús és un utòpic, perquè lluitava i lluita per la independència; una reivindicació que fa uns anys era una completa utopia i que actualment ja és una realitat factible. Però com diria ell, cal anar en compte en no creure que grans ruptures (com la independència) ens portaran el paradís i ja no caldrà lluitar per res més.