Poder, paraula maleïda o beneïda segons com es miri. No deixa de ser una referència al futur, ho puc fer, ho faré i ho faig. Definiria qui té poder com el que decideix el què, el qui té la darrera paraula sobre un assumpte. I el que no en té fa management, gestiona, governa bé... és professional. 

Com que ja començo a tenir memòria històrica, posem dels darrers cinquanta anys, sé perfectament que qui té el poder, qui té la darrera paraula sobre el que realment és important, es va definir i segellar en la transacció de la Transición. Jo em quedo les peles, el garrot i el que mana al del garrot. Tu, vosaltres, nosaltres, ens quedem el management, la gestió dels marrons amb el que tu tinguis a bé de concedir-me. És a dir, l'educació, la sanitat, els semàfors, l'enllumenat dels carrers i alguna cosa més. I me n'asseguro amb una llei electoral feta a mida perquè res pugui canviar l'statu quo. Aquest és el resum del darrer mig segle.

Bé, no estic en contra de la gestió i del management i del governar bé i tot això. A més, tot això crea les seves pròpies estructures i funcions, i son necessàries, i a més fan falta molts managers per fer-ho anar. 

L'única sacsejada de veritat que va haver-hi a casa nostra és l'anomenat procés i molt especialment l'u d'octubre de fa sis anys (deixant de banda la voladura d'un President del Gobierno ara farà mig segle). El Parlament de Catalunya va voler exercir el poder aquells sis i set de setembre. Les coses, a vista passada i en fred, es poden veure més clares. El fet d'haver-se presentat a unes eleccions posteriors que no has convocat tu com les del desembre del 17 és un reconeixement a l'autoritat del qui mana. El trist vodevil de no fer president el candidat que ho podia ser-ho, al seu substitut, i al seu segon substitut, a la quarta va la vençuda, s'acaba pagant amb la irrellevància.

Sobretot si qui t'acaba enviant el burofax és un simple òrgan administratiu. Repeteixo, no estic en contra del management per se, però el que necessitem és poder. I qui va renunciar-hi per poder fer gestió, tots plegats, haurien de fer un pas al costat com es diu ara. En aquell moment, tardor de 2017, l'opció hauria d'haver estat no presentar-se a unes eleccions. No caure en la trampa de la transacció de la Transición. A veure què fem ara.

Cap dels problemes que podem tenir com a societat, com a país, digueu-li com vulgueu, es pot resoldre sense poder, sense tenir la darrera paraula, encara que sigui per cagar-la. Si decideix un altre ho farà sempre tenint en compte, primer i per sobre de tot, els seus interessos.

Si alguna cosa ha passat en aquest darrer mig segle és que hi ha hagut una globalització, és a dir, que en termes de qui decideix encara s'ha allunyat més, potser al núvol, o a Brussel·les, o a l'espai exterior. I a través del Deute de l'Estat (i no solament de l'Estat) del que formem part i que és d'un 120% del PIB almenys, i en mans de grans tenidors externs, ens tenen ben agafats. Els japonesos i italians almenys s'ho deuen entre ells i poden fer trampes al solitari si volen. Aquí hi ha entitats com Black Rock i Vanguard que fan el paper de Lord Voldemort si s'escau, ja que són amos dels bancs, del deute, de grans firmes i d'edificis de vidre enfosquit. I el primer que diran és que els meus interessos, financers i no financers, són sagrats. I la Comissió Europea ja avisa del retorn de l'austeritat (cal pagar els interessos primer, per això es va canviar la Constitución).

No voldria ser excessivament pessimista, però les perspectives sobre qui manarà al proper cicle polític a la casa on residim aprovarà encara més entusiàsticament tot això que vindrà, inclús més que els que hi ha ara. I oblida't de qüestionar l'economia del creixement encara que el Pol Nord desglaci del tot. I les formes, importants sempre, previsiblement seran d'una brutalitat teatral, que la seva concepció del poder és força aparatosa.

Què ens queda? Com deia una novel·la quasi rosa, ens tenim a nosaltres.