Pere Fontanals: Les fotos que es deixa fer Josep Camprubí aquesta campanya són molt simptomàtiques. Sol i petit en una llarga taula d'una gran sala de premsa, davant d'una immensa paret envernissada amb una colossal foto seva en blanc i negre, a la seu del partit. Sol i petit al final de les escales de la Reforma, com en un quadre dalinià envoltat de rellotges ferrats i formigues, com en la foto d'un reportatge del Machu Pichu de la Geo del dentista. Ja ni les fotos se li posen bé a l'alcalde.

Després que SI digués que no pactaria ni amb PSC ni amb PP. Que la CUP confirmés que no pactaria ni amb PSC ni amb CiU ni amb el PP ni amb PxC. Arriben els bons d'Esquerra i anuncien que no pactaran amb el PSC i ho diuen en tercera persona com si el cap de llista ja hagués manat administrar l'anestèsia al pacient. Com si després de setze anys amb placebos ara féssim tard a la intervenció.

Només uns minuts després CiU furgava en la solitud de l'alcalde dient que la ciutadania –aquesta massa amorfa a la que li fan dir i pensar el que volen quan volen- no entendria una sociovergència a Manresa. Plof! I què fem ara? L'opció de govern de concentració per fer front a la crisi i acabar els projectes encetats –tots aprovats en ple amb els 8 vots de CiU- s'esvaïa per uns anuncis pensats des del boig coratge d'un senglar ferit?

No, no pot ser. Encara queda un bri de llum que entra per l'escletxa de la porta. De la mateixa manera que l'alcalde estava disposat a rendir acatament als que guanyaran les eleccions tot i que en el seu nom haguessin escrit el què no faria CiU amb l'hospital i amb les escoles, bé podria ser CiU s'avingués a pactar tot i haver descartat la sociovergència. Que ja sabem que la campanya és com un zoo sense gàbies –mai tan ben trobat- i en Pitus era un nen feble i malaltís que requeria del suport de tothom per continuar la seva vida normal.