
A nivell de partit, quan la formació està encara treballant al país per ser un referent municipal, renunciar a aquesta alcaldia és un sacrifici majúscul. Renunciar-hi a nivell personal quan és lògic que es tingui il·lusió per encapçalar el govern del teu poble després de presentar-te per primera vegada, també. I si a nivell egoista es valora la diferència del que es percep en un municipi com Artés per estar a l'alcaldia o en el govern, respecte de ser un regidor de l'oposició, la renúncia ja és total.
El públic profà a l'essència de la política, massa acostumat a la gestió de majories i a l'intercanvi de cromos, pot fer altres valoracions de l'actitud de la CUP a Artés: irresponsables, covards, intransigents,... però si bé és cert que en un possible pacte tripartit la CUP havia de cedir protagonisme a les altres forces, no és menys cert que ningú pot tirar-li en cara que hagi decidir negar-se a governar amb un programa que no satisfeia les seves expectatives de canvi municipal. Temps hi haurà per veure com evoluciona tot plegat, però el seu semi-vot a la investidura de Candàliga demostra que la seva voluntat no era torpedinar-ho tot, sinó poder sentir-se responsables de la seva acció de govern. Per assumir des d'alcaldia accions no volgudes amb el pretext que són conseqüència del pacte de govern, han preferit passar a l'oposició. Algú podrà dir que era el més fàcil; jo per contra opino que van triar la decisió difícil: la de la renúncia.