Pere Fontanals: A Josep Anglada se'l va veure molt còmode el passat 12 d'octubre a la plaça Catalunya de Barcelona, però més salsero s'hauria sentit, de ben segur, de no haver estat pel testimoni mut de la munió de càmeres d'aquí, d'allà i de més enllà que retrataven cada gest dels voluntariosos però alhora perduts participants de la contra-mini-manifestació i que impedien -per inapropiada- una celebració plena del Duce Ariel amb els devots de l'Águila de San Juan i dels tirants estil Pedro J.

Amb tot, no va poder/voler/saber evitar presentar-se "catòlic, practicant i espanyol", "com la gent decent" li hauria faltat dir, i de seguida vaig recordar el gens menyspreable grup de coneguts independentistes, d'aquells que confonen particularitat amb raça, i diversitat amb odi, que en el seu moment guardaren a l'armari el poc cervell que els quedava i van abraçar la causa cucurutxera potser confiant que la joventut feixista del seu nou amo havia estat una revelació dominica puntual. Però no.

No els queda més que mirar de lluny allò que un dia van desitjar, encara que fos des de la part més innoble del desig, i que estem a punt d'aconseguir amb ells arraconats en l'inframón polític, sota la dictadura d'un odi que no van poder/voler/saber racionalitzar, sota la sola de la sabata d'un acabalat esclavista sureny.