Pere Fontanals: Em poso a escriure aquesta "Anotació al marge" amb el ferm propòsit de només escriure sobre retòrica. Intentaré no caure en el parany de la menció ni de formacions, ni de continguts ni de l'individu que avui, aquest vespre de dijous, m'ha fet sentir avergonyit de ser manresà i compartir immoble, barri o ciutat amb persones que puguin signar un xec en blanc amb un dret a vot que neguen al seu veí d'immoble, barri o ciutat. Estic profundament trist i abatut. No tinc tots els elements de judici davant, però podria assegurar que avui el ple de l'ajuntament de la nostra ciutat ha fet història. Ha viscut la intervenció més lamentable de 1977 ençà.De la mateixa manera que hi ha qui col·lecciona plaques de cava, qui balla country, qui es mossega les ungles o qui veu certs programes de TV en secret, he de confessar que jo he viscut plens de l'Ajuntament de Manresa presidits per Juli Sanclimens. I des de llavors la meva assistència a les maratonianes trobades d'oradors de la ciutat no ha fet més que pujar fins ara que, quan la connexió d'internet de l'Ajuntament no falla, intento transmetre el contingut i l'ambient que es respira al saló de sessions cada tercera setmana de mes, ininterrompudament els darrers anys.
En aquest temps, o sigui fa gairebé 20 anys, he vist regidors novells nerviosos quan intervenien, he viscut intervencions desafortunades, regidors cabrejats i regidors gairebé dormint. He vist equívocs graciosos i equívocs malèvols. He vist llances i carícies i mai, mai, no m'he sentit incòmode. Avui, dijous, un regidor m'ha fet sentir violat ja no pel fons d'allò que defensava sinó pel què ha estat un insult a la intel·ligència, el bon gust, la moderació i l'empatia. No es tractava de simpatitzar o no amb el text d'una proposició, sinó d'apreciar fins a quin punt la democràcia pot ser perversa habilitant una persona incapaç de conservar un mínim de decència durant la seva exposició.
Avui, políticament parlant, Manresa és més pobra que ahir. La part de Manresa que ha triat aquest titella obedient que parla lluny de casa el que a casa no gosa ni pensar per a que no l'escoltin en somnis ha empeltat un tumor a un cos que, si bé no era jove, atlètic ni bell, mantenia un equilibri harmònic que ara definitivament ha perdut.
En el ple d'avui hauria sentit vergonya aliena si el què ha passat no anés amb mi. Però sí que hi va. Va amb mi i va amb cadascun dels que habitarem la ciutat els propers anys. Ja no res és gratuït a partir d'ara: qualsevol comentari engreixarà el mal i quan ho vulguem veure serà massa tard. El que ha passat avui no era de vergonya aliena, sinó de vergonya pròpia: què estem fent tots plegats!?
