La coordinadora del CDIAP, Anna Freixenet. Foto: Reyes Fortó

L'Anna Freixenet, lliurement, opta per no manifestar-se, com sí van fet tots els entrevistats anteriors, sobre els seus aspectes més personals. Per tant ignorem la data del seu naixement, els estudis cursats, una pinzellada de la seva família, la seva virtut, el seu defecte, alguna fòbia, la seva definició política i religiosa, emparant-se amb el dret a la intimitat i per no barrejar el centre amb personalismes. Li respectem, com no podria ser d'altra manera i entrem directament al què és l'entrevista.

- Quan i per què neix el CDIAP?
- Va néixer a l'any 1986. Aleshores el que s'anomenava Departament de Benestar Social de la Generalitat, impulsa la subvenció per centres que tinguessin nens petits amb dificultats en el desenvolupament. Malgrat tot la gent que ho va promocionar ja estava vinculada al món terapèutic infantil. Quan hi ha aquesta convocatòria del Departament, insisteixo que aquell moment es parlava de subvenció, decidim impulsar un centre com aquest ja que al Bages no n'hi havia cap. Ajudar al desenvolupament d'infants entre zero i sis anys. Em aquell moment s'anomenava d'estimulació precoç. Amb el temps s'ha anat modulant el concepte i també el nom.

- On estava ubicat, al començament?
- El primer local que es va aconseguir gràcies, també, a les famílies que s'hi van implicar va ser al carrer Era Firmat. Era molt petitó i vam ser-hi poc temps, potser uns quatre anys. Després ja ens traslladàrem a uns locals nous, amb l'intervenció del Consell Comarcal, aleshores acabat de constituir. Van cedir els locals a la associació que s'havia creat per muntar el servei. Aquest segon lloc era situat al carrer Pujolet.

- El vostre àmbit d'actuació es comarcal?
- Sí, efectivament. Hi ha ciutats que en tenen més d'un i es poden repartir millor. A Barcelona n'hi ha un per barri, quasi bé, però nosaltres, al Bages, només disposem d'aquest.

- Qui forma part del CDIAP?
- A nivell d'atenció som setze professionals, entre psicòlegs, fisioterapeutes, logopedes, tècnics en psicomotricitat, treballadora social, un neuropediatra, una persona que porta la direcció i la gestió econòmica i la coordinació de cara a l'atenció a l'infant. Aquesta tasca és la que porto jo. També hi ha l'equip de professionals d'atenció directe, de la que també en formo part; també hi ha l'equip que, malgrat no tenir una atenció directe a l'infant, estan vinculats i relacionats amb les famílies o fan les valoracions. També hi ha un psicòleg que està portant a grups de pares. En total arribem fins a les vint-i-cinc persones. No oblidem a la persona d'administració i la de recepció.

- Amb quins ajuts es mou el Centre?
- L'entitat en sí és una entitat privada en règim d'associació de pares i professionals, que en diem "Associació Montserrat Claret Arimany", arran de la donació que va fer una família a nivell econòmic pel Centre. Abans he parlat de subvencions, però ara estem concertats, des de l'any 1998. Un concert amb el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat. També tenim mecenatges d'empreses , col·laboracions de pares. De totes maneres el servei al Centre és totalment gratuït, universal i públic.

- Quans usuaris teniu, aproximadament?
- Mira, jo et donaré dades del 2011, ja que és l'últim any en què hem fet una memòria. Durant l'any vam atendre unes vuit-centes cinquanta famílies. Bé em refereixo a nen i família. Si algun infant té algun problema en el seu desenvolupament, és contempla des del seu entorn, que és la seva família. En les edats que ens movem, ja t'he dit abans que era entre zero i sis anys, ens hem de moure en aquests nivell. Això no vol dir que els veiem tots cada mes, és al llarg de tot l'any. Entre tots els infants que vénen n'hi ha amb més dificultats i això ens obliga a veure'ls amb més freqüència, d'altres amb coses més passatgeres, als que fem un seguiment més curt en el temps i ens permet donar l'alta abans, etc. Les modalitats són diferents. Ara, el promig mensual de nens que veiem al centre és d'uns cinc-cents

- Els nens que tracteu vénen per prescripció mèdica o per criteri familiar?
- Per assistir al Centre no hi ha d'haver, necessariament, un professional que ho indiqui. L'accés és obert a tothom que ho vulgui consultar. Certament, és normal que darrere hi hagi un professional que els hagi indicat venir. Normalment són els pediatres, els mestres d'escoles bressol, serveis socials també a vegades, hospitals on hagin observat alguna seqüela en el normal desenvolupament i els facin sospitar que s'ha de vetllar, ens els deriven. Els hospitals saben que a nivell de tot Catalunya hi ha aquest tipus de centres que, com he dit abans, tenen l'abast que els hi correspon pel territori que abasten. Nosaltres som comarcals i d'altres, com més gran és la ciutat, més repartida està l'assistència.

- Això d'"atenció precoç" sona a problemes que han de venir, com es poden detectar?
- No, no. "Atenció precoç" es refereix a atendre el més aviat possible a aquell infant que presenta dificultats. Això sí que és un concepte que històricament ha evolucionat. Abans, parlo de fa quaranta anys, els nens fins que no eren més grandets o fins que no es veia que tardaven en caminar no començaven a haver-hi serveis rehabilitadors , però no hi havia una atenció a l'infant en totes les seves capacitats. D'acord que a cada edat es manifesten d'una manera o d'una altra, però no ens limita al fet de mirar si es mou o no es mou. Fa uns anys no és tenia en compte aquest desenvolupament tant inicial i fins que el nen no feia cinc o sis anys no es començava a veure si el desenvolupament era o no normal. Avui dia, després de molts estudis es pretén controlar des d'un començament el normal desenvolupament del nen. Seguint la trajectòria de prop es pot detectar molt abans si hi ha alguna dificultat o no.

- Ara faré una pregunta de la que ja em disculpo abans, però l'he de fer. Avui dia, en el món de l'educació infantil, entre l'AMPA que té tota escola que es valori, els psicòlegs, que a la més mínima es porta el nen i tot el que envolta una modernitat que els de la meva edat no vam conèixer, no creieu que és limita, es coarta el lliure desenvolupament de la persona. No creieu que amb tant control s'encotilla una llibertat innata?
- Home, jo a nivell educatiu no puc parlar, no és el meu àmbit, però penso que el que estem fent aquí, precisament, no és encotillar sinó intentar que aquests aspectes que després si no s'han pogut acollir, treballar, valorar, a vegades ajudar a pensar com mirar d'una altra manera a aquell infant que té una manera de desenvolupar-se que no és la que s'espera, l'ajudem a que pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats, siguin les que siguin i que el seu creixement sigui el màxim funcional possible.

Anna Freixenet, entrevistada per Joan Soler. Foto: Reyes Fortó

- A la meva infantesa, a classe, si algú ho feia malament, el mestre ho arreglava amb un clatellot. Ara aniria a la presó. Com es pot actuar, avui dia, per no ferir la susceptibilitat del nen que "Això no s'ha de fer o no es pot tocar?"
- Doncs dient-li i explicant-li que això no ho pot fer...

- Bé, ja sabem que l'encant dels nens és que sempre et porten la contrària...
- Clar, però ja de petits s'han de marcar uns límits. Convencent-lo del què pot i què no pot fer. Això s'assoleix parlant, utilitzant la comunicació, sobretot, dient-li "això no es fa, que et farà mal..." i si insisteix, doncs agafar-lo perquè no es faci mal. Els nens si veuen que hi ha un pare o una mare molt convençuts de que allò que li diuen és cert, malgrat que sempre hi ha les ganes d'experimentar, innata en l' infant, però se li està al damunt, mica en mica anirà entrant en aquests límits.

- On està la línia que separa, alhora que ajunta, el pediatra del psicòleg?
- Jo no ho entenc així. Són disciplines molt diferents. El pediatre fa control evolutiu estricte. Té un coneixement del desenvolupament de l'infant, evidentment, però la seva tasca contempla més les malalties i les patologies diverses. Ell detecta signes i si s'adona que un nen no segueix la línia evolutiva habitual, és quan ens el deriva. A vegades abans el deriva a altres especialistes, com neuròlegs, per descartar patologies possibles. Un cop aquí, en l'exemple d'un nen que no camini, primer hem de detectar el perquè. Si és un problema muscular tenim els "físios", si detectem que tampoc mostra interès en poder caminar, perquè es queda allà on el deixen i no s'interessa per mirar al seu costat, a veure quines joguines hi ha, evidentment el seu problema està més lligat a la feina del psicòleg que no pas a la del pediatre.

- Qui i com es decideix si el problema és de psicòleg o de psiquiatre?
- Aquí no tenim psiquiatre. És més mèdic, amb recursos farmacològics que a les edats en que ens belluguem no són escaients ja que el nen s'està fent, està en ple desenvolupament. Pots dictaminar que té una dificultat motriu o de comunicació, però no pots dir que això és un diagnòstic per sempre ja que en el moment del desenvolupament, el que avui presenta una simptomatologia, després es pot normalitzar o derivar cap a un altre tipus de diagnòstic. A l'edat que nosaltres tractem, no podem donar diagnòstics definitius, ni tampoc buscar tractaments farmacològics.

- Us heu trobat mai desbordats per algun cas en concret?
- Home, sempre et preguntes coses, veus coses i t'assessores i ens movem i ens supervisem i...

- Es soluciona sempre?
- Ah no!, jo no he dit pas que aquí ho solucionem tot. El nostre objectiu és buscar el millor per aquell infant, però si entenem per solució que tots els nens que han passat per aquí han sortit normalitzats, no és això. Hi ha nens que sempre tindran aquella dificultat, la porten inherent. El que sí haurem pogut fer és millorar, en tot cas, les seves possibilitats, les seves capacitats de relació, de comunicació i que la seva qualitat de vida sigui millor.

La coordinadora del CDIAP, Anna Freixenet. Foto: Reyes Fortó

- Ateneu nens de famílies desestructurades, que vénen derivats per persones externes?
- Home, aquests infants, per poca estructura familiar que tinguin, també els porten al pediatra i ja t'he dit que era una de les fonts que ens deriven nens amb problemes, o bé la mateixa escola, o els serveis socials on van a demanar ajut. Les mateixes famílies, aleshores, és la primera que lluita per fer-nos arribar al nen. Per ordre judicial, mai hem atès un nen, perquè no ens els deriven.

- Les visites es fan individualment o en grups?
- En general l'atenció és individual. El que passa, a vegades, és que hi poden haver petits grupets de nens que ens ha fet pensar que els hi és millor treballar en grup. També hi ha un parell o tres grups de pares, de treball amb els pares.

- Problemes d'adolescència i pubertat no els tracteu?
- No, no. Nosaltres treballem amb nens de fins a sis anys com a màxim. A vegades, però, hi ha nens que no arriben fins als sis anys sent tractats, perquè no hi ha necessitat o per les nostres possibilitats. Des de l'Administració ens recorden que les nostres prioritats són atendre als infants més petits.

- Per acabar una pregunta clàssica a tothom qui treballa per als demès; es agraïda la vostra feina?
- Home sí, moltíssim.

- Creu que falta alguna cosa per dir i que no hagi sabut preguntar?
- Les coses més importants sí que han sortit. La idea és que som un servei d'atenció a l'infant fins als sis anys, però que han hagut d'entrar abans per poder fer un seguiment més acurat del seu desenvolupament. Som un servei concertat d'ús públic i universal.

TEXT: JOAN SOLER i GOLOBART
FOTOS: REYES FORTÓ i GARCIA