Eloi Vila Cullerés. Va néixer a Manresa l'any 1989 però ha viscut tota la vida a Sant Fruitós. Durant 13 anys va ser fill únic, fins que va arribar la seva germana, la Núria, que va ser com un regal pels seus pares perquè feia temps que la buscaven. Amant de l'esport des de ben xic, Vila va acabar decantant-se pel bàsquet, en gran part perquè l'institut on va anar -La Salle- sempre ha estat un gran potenciador d'aquest esport d'equip entre el seu alumnat. I, no ens enganyem, també perquè "tots els meus amics en feien", somriu. Estudiar, en canvi, no li agradava tant, "i no perquè em costés, sinó perquè no m'interessava", puntualitza. Amb l'etiqueta d'alumne gandul i passota, es va arribar a creure que potser no estava fet per a ell, això d'aprendre i aplicar-se, i que segurament s'hauria de dedicar a feines més físiques que no requerissin tant l'intel·lecte.

Però l'accident de moto d'aquell juny de 2004 va capgirar-ho tot. Una lesió irreversible al plexe braquial va sentenciar a mort el seu braç esquerre: no el podria tornar a moure mai més. I això significava dir adeu a l'esport fins vés-a-saber-quan i donar una oportunitat a l'opció de seguir estudiant per tenir ofici i benefici. El que no s'esperava en absolut era que fins i tot li acabaria agradant, fer batxillerat, i que quan entrés a la universitat (a cursar Economia) trauria unes notes que ni en el millor dels somnis. Tot aquell bagatge estudiantil va servir-li per poder entrar a treballar a l'empresa familiar que havien fundat els seus pares, d'on actualment n'és el director financer. «Al final se n'ha sortit prou bé», potser penseu alguns. Però i si us dic que a banda d'aquesta faceta professional, l'Eloi s'ha aconseguit proclamar campió d'Espanya d'Esquí Adaptat i subcampió estatal de Paraescalada en diverses ocasions? Sí: els límits, massa sovint, ens els posem nosaltres mateixos.

- Escalar sense un braç? No m'ho sé imaginar...

- Doncs és un esport que és més de peus que de mans!

- Ah sí?

- Per anar bé, tot el pes l'hauríem de tenir sempre als peus. Les mans són només equilibiri. De fet, si només ens refiessim de la força dels braços, ens cansaríem de seguida. La clau és saber com col·locar els peus i el cos: prendre consciència d'aquest equilibri és molt important. Només la gent més professional que se sotmet a nivells molt alts de dificultat s'ha de valer sí o sí de les mans en algun moment, bàsicament perquè s'han de posar de cap per avall.

- Havies escalat algun cop, abans de tenir l'accident?

- No, mai. I de fet, que provés d'escalar no va ser perquè em cridés l'atenció la disciplina en sí, sinó perquè volia conèixer tècniques que em permetessin fer curses de muntanya amb trams de grimpada. L'esport que jo practicava i que m'agradava realment era el de córrer per la muntanya i coronar cims. L'escalada va ser un descobriment totalment inesperat.

- Un amor a primera vista?

- Sí, pràcticament. També he de dir que a mi, tot el que sigui estar a l'aire lliure i a la natura, m'omple d'una manera que no es pot ni explicar.

- Però amb l'escalada, a diferència de la resta d'esports de muntanya, decideixes anar-te'n als campionats d'Espanya. Com va anar això?

- La veritat és que va ser tot força espontani. Jo havia sentit que hi havia persones amb discapacitat que competien a nivell espanyol i vaig pensar, "per què no ho proves?". I així ho vaig fer: l'any 2018 em vaig apuntar per participar al Campionat d'Espanya de Paraescalada.

- Tan fàcil com això? No et van fer cap prova de nivell ni res per l'estil?

- Som tan poca, la gent de l'Estat que tenim algun tipus de discapacitat i que competim, que la FEDDF (Federación Española de Deportes de Personas con Discapacidad Física) ens posa totes les facilitats del món perquè poguem fer-ho sota el seu paraigües. 

- Això està molt bé.

- És una passada. Saps què vol dir poder anar en un campus a Baqueira per aprendre a esquiar, amb allotjament inclòs, i pagar un preu irrisori? Tinc l'oportunitat de rebre, per molt pocs diners, formacions que a una persona sense discapacitat li costarien un ull de la cara! Seria gairebé insultant, si no ho aprofités!

- Que bé que ho vegis així!

- De quina altra manera podria veure-ho? Sí, segurament podria pensar que com que som uns pobrets discapacitats desgraciats, per això ens ajuden i ens posen les coses fàcils. Però què en trec, amb aquesta lectura? Hi ha una frase que va dir una persona a qui admiro molt que és "No hi ha pitjor discapacitat que la falta d'actitud". I té tota la raó del món! Jo sempre ho dic: a mi l'accident m'ha tret un braç però m'ha donat molta més actitud per anar per la vida. I sí, potser és una putada que m'hagi hagut de passar això per poder arribar fins aquí, però ja t'asseguro jo que prefereixo mil vegades l'Eloi que soc ara que el que hauria estat sense tenir l'accident.

- Com hagués sigut l'Eloi sense accident?

- Del cert no ho sabrem mai, però estic segur que no estaria tan obert de ment com ho estic jo ara. M'explico: quan el teu cos deixa de funcionar com ho feia -en el meu cas, per la immobilitat del braç- tot tu t'has d'adaptar a la nova situació. Si t'hi resisteixes i t'entestes a no acceptar la teva nova realitat, el més problable és que caiguis en depressions i t'aïllis: et frustres perquè tens posat al cap que l'única manera vàlida i possible de fer les coses és com les fa la gent normal. I això no és així! Quan abraces i integres aquesta nova realitat, t'alliberes i t'acceptes. Quan això passa, et tornes imparable.
 
- Només cal veure't a tu!

- Permetre'm reaprendre coses que ja donava per apreses va fer que em donés una altra oportunitat en molts aspectes. Vaig concedir-me el dret a replantejar-m'ho tot de nou i el resultat va ser que la meva ment va acabar-s'ho prenent tot com a reptes a superar. Encara ara visc d'aquesta manera: em motiva saber que el millor encara ha d'arribar. D'ençà de l'accident que soc com un nen petit: només tinc ganes d'aprendre i de superar-mes. És per això que quan em proposen alguna cosa que em motiva, sempre dic que sí, sempre!

- Sentint-te i veient-te ara, se'm fa estrany pensar que també vas passar per un procés de dol post-accident...

- Doncs hi va ser. Al començament em negava a pensar que no podria tornar a moure el braç mai més. M'evadia sortint de festa i emborratxant-me amb els meus amics perquè la situació em sobrepassava. Van haver de passar sis mesos fins que no vaig prendre consciència. De fet, va ser molt fort perquè gràcies als somnis em vaig adonar en quin moment havia passat pàgina.

- Què vols dir?

- Durant molt i molt temps vaig tenir somnis en què movia el braç i em despertava pensant-me que sí, que realment podia fer-ho, i quan veia que no, em desesperava, perquè no tenia la ferida emocional sanada. Ara bé, quan aconsegueixes acceptar i assimilar que la mobilitat al braç no tornarà, és quan en els somnis et comences a projectar tal com ets i quan pots assentar les bases per reconstruir-te partint del que tens.

- Aquesta reconstrucció va començar per tornar a fer esport?

- No. L'esport va venir una mica més tard, perquè el meu cos necessitava temps per recuperar-se físicament. El primer que vaig fer en aquest procés de reafirmació personal -a banda de la carrera- va ser marxar a fer dos interrails amb un parell d'amics: un per l'Europa, diguem-ne, fàcil, i l'altre per l'Europa de l'Est. Això va ser durant l'any 2007.

- Encara no hi havia el boom del turisme.

- Exacte. I per això, el que vaig viure allà em va canviar la manera de veure el món. Recordo que vam conèixer uns nois de Sarajevo de la nostra edat que ens van explicar que durant la Guerra de Bòsnia van presenciar com mataven els seus pares i com violaven les seves mares. Si ells havien aconseguit tirar endavant després d'aquell trauma, la meva obligació era fer-ho jo també.

- Ho has ben aconseguit, doncs.

- I el millor de tot és que disset anys després d'aquell juny, encara segueixo aprenent coses gràcies a la meva discapacitat. Quan vaig a competicions -ja sigui d'àmbit estatal o europeu- faig molta vida amb la resta de gent de la federació: hi ha persones cegues, gent que va en cadira de rodes, algú a qui li falten parts del cos concretes... Tenim converses interessantíssimes que no puc tenir amb ningú més. De les moltes lliçons que m'enduc de tot el que m'ha tocat viure és que tenir salut no és sinònim de no estar malalt; estar sa vol dir estar bé físicament, mentalment i socialment. I aquí l'actitud hi juga un paper clau.