Xavier Sucarrats: L'Assignia Manresa va caure clarament davant el València Bàsquet dissabte passat. La victòria dels visitants va ser tant clara i justa com indica el marcador final (68-89). Ni un mal arbitratge pot servir com a excusa. I de fet, ningú no ho ha utilitzat com a argument.

Ara bé, les situacions es poden mirar sempre a la inversa. La diferència que hi va haver sobre el parquet no pot amagar l'espectacle esperpèntic dels senyors Redondo, Jiménez i Rial. Uns criteris diferents segons si el jugador vestia de vermell o lila i escombrar sempre cap al gran van ser els senyals d'identitat d'un arbitratge que s'hauria de passar a les escoles. Més que res, per saber com no s'ha de xiular. Ni la tècnica provocada per Jaume Ponsarnau va servir per rectificar la situació.

En el debat sobre l'arbitratge sortiran els de sempre dient que és una tasca molt difícil i que els jugadors i entrenadors també s'equivoquen. Cert, però hi ha dues diferències cabdals. La primera, entrenadors i jugadors quan ho fan malament s'acaben perjudicant ells mateixos. Un entrenador que s'equivoqui sistemàticament pot ser destituït. Un jugador que no l'encerti pot anar a la banqueta. Però si l'àrbitre s'equivoca, qui en paga les conseqüències? Ell? La història demostra que no. I segona, existeix el dret a reparació que si trobem en la jurisdicció ordinària? Per la majoria de jugades, no. Ens trobem, per tant, davant un col·lectiu immune.

Admetent la dificultat de la seva tasca, els podríem ajudar entre tots. Però també s'haurien de deixar ajudar, cosa a la qual han estat sempre reticents sobretot si es tracta d'aplicar la tecnologia. Per tant, l'exigència ha de ser màxima i les excuses basades en la dificultat són només relativament vàlides.

Per acabar, una petita curiositat. Com són capaços d'aguantar tant estoicament una multitud cridant-los i dient-los el nom del porc sense moure una pestanya o posar-se a plorar? S'accepten respostes si algú en té.