- Com va començar la teva afició pel motor?
- L'afició la tinc des de ben petit. Segurament va néixer a la màquina de cosir de la meva mare. Entre l'estructura de la màquina hi simulava un circuit i amb els cotxes que tenia m'hi passava hores fent-los córrer per allà.

- Com  et vas introduir en el món dels ral·lis?
- Quan tenia 18 anys vaig començar a col·laborar amb en Salvador Oller, qui tenia un taller de cotxes al costat de casa meva i els caps de setmana corria en ral·lis. Vaig començar a acompanyar-lo els dies de competició, on hi feia d'assistent i em deixava entrenar algun tram amb ell abans de la carrera. Va ser en aquesta època on em vaig "enamorar" de la benzina. Ara fa set anys vaig començar a córrer juntament amb el meu amic Eduard Mora. Vàrem preparar-nos un Ford Sierra Cosworth i vàrem entrenar vàries proves de diversos ral·lis. Però com que aquest món és molt car vaig haver de començar a mirar-m'ho amb una mica de distància. Em vaig dedicar a fer de mecànic de pujades en costa. No corria però d'aquesta manera no abandonava el món del motor. Llavors va ser quan vaig tenir l'accident.

- Què va passar aquell dia?
- Estàvem fent una excursió  amb moto amb el amics. Anàvem en direcció a Vic per la carretera de Moià. De cop em va relliscar la roda de davant de la moto, vaig sortir disparat uns quants metres i vaig tenir la mala sort de caure amb l'esquena sobre d'una tanca. Des de llavors vaig amb cadira de rodes.

- Com vas viure l'etapa de rehabilitació?
- Primer vaig estar tres mesos a la UCI de la Vall d'Hebron i seguidament vaig anar a l'Institut Guttman 11 mesos més. Les primeres etapes després de l'accident són molt dures. El que més em preocupava era quina qualitat de vida podria tenir i quin era el futur que m'esperava. Però tot va sortir bé. Si encamines els problemes, penses "podré fer-ho" i tens l'instint de superació, sempre et proposes unes metes. Si no et poses barreres pots mentalitzar-te que pots fer qualsevol cosa.

- S'ha de ser fort mentalment, oi?
- Sobretot optimista, però perquè has de ser-ho. Quan estava a l'institut Guttman fent la rehabilitació hi havia gent que s'asseia davant d'un ordinador i d'allà no els movies. No aixecaven cap per pànic a encarar una nova etapa. Has de ser conscient de que pots fer coses. Hi ha limitacions fins a un cert punt, i aquest te'l marques tu.
 
- L'afecte dels més propers també hi deu jugar un paper importantíssim.
- És definitiu. Qui em va ajudar més va ser la meva parella. Va deixar-ho tot per estar al meu costat. La família i els amics tampoc em van deixar en cap moment. No em puc queixar gens. Tinc uns amics que no me'ls mereixo. Dono gràcies per haver tingut un molt bon cercle on poder-me recolzar.
 
- I un bon dia sorgeix la idea de tornar a competir. Com va anar?
- Va ser a través d'una proposta entre amics, amb els que havia treballat de mecànic, i se'm va proposar de preparar un Volkswagen Golf per una Copa d'Iniciació, una modalitat de curses en circuit que pertany al Campionat de Catalunya de Velocitat. Vaig buscar patrocinadors i arrel d'aquí vaig començar a córrer el campionat amb bons resultats; i fins ara, que ja porto tres anys.

- Va ser difícil trobar els patrocinadors?
- Vaig fer-me un petit dossier amb 4 fotos explicant què volia fer en el campionat i el vaig anar presentant a diferents empreses. Sobretot vaig anar a buscar gent propera al meu cercle com la ortopèdia on sempre he anat, un concessionari, una tenda d'embotits de la meva germana, etc... A part d'això, jo també hi haig de posar diners de la meva butxaca perquè aproximadament cada carrera costa uns 400 euros i amb els espònsors no n'hi ha prou. Has de pagar els pneumàtics, la benzina, etc... A més, la gent que m'acompanya als circuits, com que no cobren, com a mínim els haig de convidar a dinar o sopar.
 
- Qui t'acompanya a les carreres?
- Primer un mecànic, en Toni Bernat, que després de 32 anys fent ral·lis ja no podré comptar amb ell perquè es jubila. A part d'un mecànic sempre acostumo a portar entre 3 i 4 voluntaris. Algú que no va amb cadira de rodes, amb un mecànic i una altra persona en té prou, però jo no. Per sort sempre puc comptar amb amics que m'acompanyen i no em deixen sol.
 
- Què va ser el més difícil d'aquest projecte?
- Doncs haver d'adaptar el cotxe a la meva invalidesa. Amb un amic meu que és electrònic vàrem estudiar com funcionava el sistema del meu cotxe de carrer ja adaptat i vàrem veure que el podíem fabricar nosaltres mateixos. Vàrem elaborar nosaltres mateixos les peces i d'aquesta manera ens vàrem estalviar uns quants diners.
 
- La Federació Catalana d'Automobilisme (FCA) va acceptar la situació amb normalitat?
- Els dos primers anys aquesta copa la gestionava Iván Cano i he de dir que m'ho va posar molt fàcil. Ara la gestió d'aquesta competició la porta la FCA i com que ja rutlla no ha de fer-hi res. El problema és que només es preocupen per les grans proves i al motor més amateur ens deixen de banda.

- I quan recorres el país de circuit en circuit, quines instal·lacions es troba una persona que va amb cadira de rodes?
- En tema logístic, els circuits no estan adaptats per una persona amb mobilitat reduïda. Això va canviant, però molt a poc a poc. Per exemple, no es pot accedir al podi de Motorland (Aragó), que és el més nou. I al circuit de Montmeló tampoc. Sí que hi ha ascensor per accedir-hi, però una vegada ets a dalt has de baixar dos esglaons fins al podi. Per sort, sempre hi ha algú per donar un cop de mà.
 
- Aquest any t'has proclamat campió de la Copa Iniciació. Què ha suposat per tu?
- Doncs una alegria immensa poder proclamar-me campió en una categoria de l'esport que més estimo. A més he demostrat que puc aconseguir el que jo em proposi, i això em fa sentir bé amb mi mateix. Vaja, que amb cadira de rodes també es pot donar molt de gas (riures).

- I de cara a l'any vinent, què?
- La idea és poder córrer alguna cursa de ral·lis. Però tot s'ha de parlar perquè jo tinc una configuració del cotxe per circuits  i n'hauria de mirar una altra per ral·lis ja que és bastant diferent. M'agradaria molt poder-me provar en un ral·li. Sé que és bastant més perillós i és totalment diferent al circuit, però per això em motiva. Requereix més tècnica, mentalitat calculadora i sobretot, tenir molta confiança en el copilot, que al circuit no en necessites.
 
- Hi ha pilots en la teva situació que han assolit un nivell mediàtic molt alt. Em refereixo a Isidre Esteve o Albert Llobera. T'agradaria assolir el seu status?
- Juguen en una altra lliga. Són pilots molt coneguts. Fàbriques de publicitat molt bona, tant per a ells, com pels publicistes. Jo en un futur immediat no vull dedicar-me als ral·lis. És una professió massa esclava. Molts dies fora de casa i condicions bastant extremes. Dedicació exclusiva, vaja. Jo ara ja tinc una edat, tinc parella i m'haig de preocupar pel futur. Sí que podria fer unes carreres a l'any, però no podria assumir els grans compromisos que t'exigeixen els patrocinadors. Prefereixo viure el dia a dia perquè l'endemà potser ja no estàs aquí.