José Hernán Cifuentes, represaliat, empresonat i torturat pel règim colpista de Pinochet, a Xile, és des de fa uns dies al Bages on presentarà la traducció al català de Somnis Revolucionaris. De Xile a Gal·les, el llibre on explica la seva experiència durant l'assalt a la Moneda i els primers anys de dictadura fins que va aconseguir exiliar-se. És a casa dels seus amics Carme i Joan, a Salelles, i aquest dimarts 30 d'abril a 2/4 de 8 de la tarda a la Biblioteca del Casino.

- Per què Gal·les?

- A la vida, a vegades, no hi ha elecció. No va ser una tria conscient. Tot plegat ha estat un accident afortunat. De fet, en aquell moment, no era ni conscient que existia la Gran Bretanya. Encara menys Gal·les. 

- Era molt jove.

- Tenia 20 anys i un món ideal a Xile, en el qual la possibilitat de marxar a un país estranger era més que remota. Només s'ho podien permetre aquelles famílies que tenien molts diners, que no era el meu cas. Per tant, la simple idea de pensar en visitar altres llocs era inconcebible. Però tot va canviar amb la dictadura militar...

- Hi va haver migracions massives, aleshores.

- Vam haver de marxar del país un milió de xilens. Un 10% de la població, aproximadament. I ho vam fer perquè no teníem una altra sortida, si volíem seguir vius i protegir els nostres familiars. Jo ja havia estat empresonat una vegada, però llavors encara no era pare. Si vam decidir marxar amb la meva companya va ser perquè teníem una nena de mesos i perquè la policia secreta tornava a perseguir-nos. 

- Patien per la filla...

- Tenint en compte el que els havia passat als nostres veïns de l'Argentina durant la dictadura (on hi va haver centenars de bebès desapareguts), temíem que li passés el mateix a la nostra filla. Afortunadament, però, vam rebre el suport d'una organització de caritat anomenada Servei Universitari Mundial, que s'encarregava d'oferir, a perseguits polítics universitaris, la possibilitat de continuar els seus estudis i professions a l'estranger. Va ser en aquest context quan ens van oferir una beca com a refugiats polítics a Gran Bretanya, que va resultar tenir seu a Gal·les. 

- Com recorda l'11 de setembre del 1973?

- Amb molt dolor però també amb nostàlgia. En aquella època, i mentre estudiava el grau de Treball Social a la Universitat de Xile, vivia, juntament amb uns quants companys, en un infrahabitatge (en una chabola, com l'anomenem allà). Hi érem per elecció, perquè volíem donar suport a la gent pobra, ajudant-los a trobar una casa i una feina decents perquè tinguessin una vida digna. I ho vam aconseguir: aquell setembre del 73 el Ministeri d'Educació (qui capitanejava el país era un govern progressista que volia bastir una societat més justa per a tots) va comprometre's a construir una petita vila amb cases molt modernes per a 360 famílies. 

- Quina satisfacció.

- Va ser increïble; un somni fet realitat. Aquella mateixa nit vam convidar la màxima autoritat del govern perquè vingués a celebrar el triomf amb nosaltres. Va ser una vetllada inoblidable, i crec que la tindrem gravada a la memòria per sempre. Però tot es va tòrcer l'endemà al matí.

- Què va passar?

- A les set, aproximadament, un company nostre, el Domingo, va despertar-nos dient: "compañeros, compañeros, golpe militar. Largáos porqué si no, os matarán". Ell, molt solidari i compromès, ens va explicar que els militars estaven anant a buscar tots els sollamados comunistas a casa seva. Nosaltres també formàvem part d'aquest grup pel simple fet d'estar compromesos socialment. El mateix Domingo ens va alertar que els militars tenien una llista amb els noms de totes les persones que havien de trobar, i que si aquestes no es presentaven al règim militar immediatament, se les afusellaria. El meu nom era dintre d'aquesta llista. També hi era el del governador que la nit abans havia compartit la celebració amb nosaltres. La seva sort, però, va ser molt més desafortunada.

- El van matar?

- Sí, però abans de fer-ho el van torturar. Abans que l'afusellessin, el bisbe de la localitat li va demanar si volia fer una última confessió, però com que ell no era creient, va demanar d'escriure una carta per als seus fills petits. Al llibre l'he inclòs, aquesta carta; una carta on demanava perdó als infants per, potser, no haver estat tan per ells com haurien volgut, però que tot el que havia fet era perquè estava compromès socialment. El bisbe va presenciar l'afusellament amb molta pena, fins al punt que ell mateix, temps després, va escriure una carta sobre aquest moment, que també he incorporat al llibre. 

- I vostè, què va fer quan va saber que el seu nom era a la llista?

- Vaig recordar que una persona m'havia dit, dies abans, que si passava alguna cosa podia anar a casa seva. I ho vaig fer. Però quan hi vaig arribar em va fer marxar.

- Per què?

- Perquè estava protegint la seva pròpia vida! Això ho vaig entendre anys després, quan vaig saber que molta de la gent que va obrir les portes de casa seva a refugiats o a persones que s'escapaven de la policia, també havia estat assassinada. 

- Què va fer, doncs?

- Vaig córrer fins a casa d'un enginyer del ministeri d'habitatge, que tenia una funció estrictament professional en relació a la vila que volíem construir. Era un home de classe mitja, cristià, que ens respectava, tant a mi com als meus companys, pels nostres valors cristians, més que per les nostres visions polítiques. Ell sí que em va obrir les portes. I un cop allà, em vaig canviar de nom i me'n vaig posar un de fals perquè els veïns no poguessin sospitar res. L'endemà, aquest senyor em va portar a una església, on em van acabar acollint. Els sacerdots van ser molt respectuosos amb les meves idees i van deixar-me quedar amb ells quatre dies. 

- La seva família sabia on era?

- Sí. De fet, al cap d'una setmana la meva mare em va enviar un missatge demanant-me que m'entregués. Ella estava al corrent de tot el que passava i sentia, constantment, per la ràdio: "Señor José Cifuentes, tiene que presentarse. Si no, le vamos a fusilar". Si una mare escolta això, què ha de dir? I sí, dos dies després vaig anar-me a entregar al règim militar. 

- Què li van dir? Què li van fer?

- Em van pegar pertot arreu. Colpejaven totes les meves parts del cos que tenien a l'abast. Després, em van llançar dins d'una piscina buida, tacada amb sang. I des d'allà, un comandant va començar-me a demanar que on teníem amagades les armes que, suposadament, volíem fer servir per atacar-los. Evidentment, allò era una mentida que ells s'havien inventat per justificar el cop. Hores més tard, el mateix individu va treure una pistola i me la va posar a la boca. Estava terroritzat i, de fet, encara ara no entenc com és que sóc viu. Llavors em van empresonar, juntament amb centenars de companys amb els quals havia lluitat per construir una societat més justa. 

- Quant temps va estar, tancat?

- Quatre mesos.

- I què en recorda, d'allà?

- Doncs que vaig viure la mort de molts amics meus. Cada dia, per la ràdio, deien els noms de les persones que havien estat assassinades, i poc a poc vaig anar comprenent que era impossible arribar a entendre què era viure en una dictadura. I mira que jo havia llegit, sobre el tema, i fins i tot havia vist altres dictadures. Però fins que no t'hi trobes en pròpia pell, no valores la llibertat que fins aleshores havies tingut. Avui en dia, les barbaritats que veiem que passen a diferents parts del món creiem que són cosa del passat. Però si no anem en compte, ens tornaran a trepitjar altre cop. És precisament aquest advertiment el que m'ha inspirat escriure el llibre sobre la meva experiència i la del poble xilè. 

- Perquè no oblidem...

- Correcte. Perquè anem en compte i perquè siguem conscients que les coses bones només duren per tota la vida si les cuidem. No podem caure en la trampa de pensar que la llibertat és un concepte teòric, perquè és quelcom més vivencial, molt més diari. I tampoc podem pensar que la política és només per a un grup de professionals que es dediquen a això, no: la política és la vida, i si la vida és aigua s'ha de cuidar l'aigua; i si és aire, doncs s'ha de cuidar l'aire. Deixaries la responsabilitat de la teva vida -i la dels teus- a algú extern? 

- No.

- Doncs tampoc hem de fer-ho amb els polítics! L'hem de compartir, aquesta responsabilitat, i per això hem de tenir la independència de poder decidir sobre tot. Això és un concepte bàsic de llibertat humana, però també és política. El problema és que les forces conservadores reaccionàries sempre han utilitzat la paraula política d'una manera manipuladora per detenir l'esperit crític i educacional de la gent que s'apropia de la seva vida. Tot plegat, maquillant-ho amb l'argument que condemnaven qualsevol acte terrorista, mentre feien la vista grossa amb els que cometien ells. Van legitimar l'ordre per crear desordre. 

- Això està passant una mica aquí: crear ordre per després provocar desordre... 

- El cop militar xilè diuen que va ser a favor de la llibertat, del respecte, de la democràcia, del patriotisme, de les coses més nobles... Quina hipocresia, quina cara! Fa mal sentir això, perquè l'ordre i la pau a la que feien referència només anava a favor seu. Quan ells massacraven vides i pobles en nom de la pau i de la democràcia el que feien era transgredir els valors més nobles d'una manera descarada. 

- Potser les formes han canviat, però en aquest sentit, EEUU fins i tot el món occidental continua intervenint de manera activa en aquells països que miren una mica cap a l'esquerra...

- Quan poso les notícies de Tele Sur i veig el que passa a Veneçuela (on hi ha infants que s'estan morint als hospitals perquè no tenen medicaments, o famílies que pateixen fam, o persones que s'estan morint per necessitats bàsiques), pateixo. El que m'alarma és que la premsa, en general, informa d'això (que està molt bé), però gairebé mai explica el perquè de tot plegat. I, com a conseqüència, el que fa la gent és condemnar directament el govern de Maduro, quan potser no és ell, el responsable de la situació.

- Expliqui's.

- El que està passant ara a Veneçuela és una còpia exacta del cop militar xilè del 73. Llavors a nosaltres també ens tallaven l'electricitat; no podíem comprar ni sucre, ni cafè, ni paper, i per aconseguir aigua havíem de fer cues de més de tres hores... A tot això, la premsa -sincronitzada amb la dreta que volia enderrocar el govern- publicava fotos i treia informació dient coses com: "Aquest és un govern incompetent, que està creant problemes". Quan eren ells els que els creaven! I aquesta falta de moral i d'estàndards continua reproduint-se a tot el món. Ara, els poderosos –guiats i influenciats pel prepotent govern de Trump- busquen excuses per posar-se en assumptes interns d'altres països i per dictar pautes morals que ells mai compleixen

- Lamentablement ara tenim Trump, que és fàcil demonitzar-lo. Però això també ha passat amb altres governs dels EUA: fins i tot una cara amable com la de Barack Obama tampoc no ha solucionat res a Veneçuela...

- Exactament. Xile va ser el laboratori dels Chicago Boys quan, en el pla de l'economia mundial, van experimentar formes per explotar l'economia al màxim nivell, tot esclavitzant –també al màxim- la mà d'obra humana perquè les empreses privades poguessin obtenir grans beneficis mentre que els treballadors patien unes condicions d'opressió que es van institucionalitzar a tot el país. I aquesta ha estat la tònica en tot el context llatinoamericà. És el mateix que pretenen fer a Veneçuela, perquè és on hi ha la producció de petroli més alta de l'Amèrica Llatina. Ells necessiten explotar-la. Si no hi hagués petroli, seria un país que no importaria a ningú. Hi ha regions que tenen problemes de fam molt greus i que són extremadament pobres... però aquests és com si no hi fossin, perquè les potències mundials saben que, d'allà, no en n'extrauran cap benefici.

- Tot està pensat.

- Completament. Aquest prejudici contra els governs d'esquerra, contra els governs socialistes o contra la paraula inclusiva en drets humans, és una manipulació que la dreta fa de forma molt efectiva i que lamentablement la gent s'acaba creient. És per això que demano que totes aquelles persones sanes i amb un mínim de consciència i compassió humana, no es deixin instrumentalitzar per aquest tipus d'influències que pretenen legitimar coses absolutament il·legals. 

- Queda alguna cosa del Xile socialista, actualment?

- Respondré de manera una mica complexa, perquè no tot és blanc o negre. El president és molt bo personalment, però a la vegada és un multimilionari que va ser un dels homes que assessoraven a Pinochet. No obstant, el poble xilè ha escollit aquest com a president. No m'agrada clar, però s'ha de respectar. 

Per altra part, el poble xilè continua vivint diferències socials extremes on hi ha persones que viuen una vida de luxe, i altres, la gran majoria de la població, que continuen vivint situacions extremadament doloroses de privacions de tot tipus. Una persona normal per a poder subsistir ha de tenir quatre feines. Les pensions són una burla, les condicions de vida continuen sent molt doloroses. Tu em demanes si hi ha socialisme? Hi ha injustícia, molta injustícia.

- Però el socialisme encara existeix entre part de la societat?

-Els valors més profunds d'igualtat, de solidaritat, de respecte han cristal·litzat a la vida per sempre. Em demanes si el socialisme encara existeix? En persones com el mossèn Mariano Puga, sí. També hi ha persones que avui en dia encara ploren el que no vam poder fer, però que també continuen intentant conscienciar les noves generacions per aconseguir un món millor.

Nosaltres de joves somiàvem que tots els països oprimits del món tinguessin el seu espai de llibertat. Era un somni. Nosaltres volíem una societat lliure no només per Xile sinó per tothom. Encara hi ha molts homes que continuen lluitant i continuen morint per aquest somni.

Però, lamentablement, les forces opressores i del materialisme capitalista a Amèrica Llatina, a Xile, al meu ex-país, són tan poderoses que arriben a manipular l'opinió pública a tal extrem que el que és ordre l'anomenen desordre i el que és pau l'anomenen guerra. Tenim molta feina en educar noves generacions de tal manera que impedim que ens segueixin enganyant. La manipulació dels mitjans de comunicació arreu del mon distorsiona la realitat fins a tal punt que la gent acaba creient mentides.

Finalment la gent es formarà una opinió no depenent del seu pensament crític sinó depenent de quant de poderosos son els sistemes de comunicació que els manipulen. Això és el que penso que potser queda o no queda de socialisme. Si parlem només de socialisme, hi ha molts prejudicis a la societat. Jo prefereixo parlar de la vida, molt simple, molt diària. 

- En el llibre explica que durant el trajecte fins a Europa va conèixer uns quants catalans

- Exacte. Vaig arribar a Catalunya fent intercanvis a través de la Comunitat Europea. Jo treballo com a psicòleg a Gal·les des de fa gairebé més de 25 anys. En un intercanvi a través de la Comunitat Europea, en el marc de l'educació, vaig saber que una persona de Catalunya tenia interès en fer un estudi amb quatre països europeus incloent-hi Gran Bretanya i necessitaven algú que hi pogués col·laborar.

Vaig tenir el privilegi de conèixer la Carme a través d'ells, i aquest privilegi es va traduir en una amistat única. He sigut molt afortunat de conèixer persones com la Carme i el Joan que ens han obert les portes i ens han donat escalf. A través d'aquesta amistat i de la comunicació, han vist les semblances entre el poble català i el xilè, i també s'han interessat a convidar-me a explicar la nostra història al poble català amb l'esperança que algunes coses puguin servir a la memòria històrica. 

- Com viu des de Gal·les la situació que s'està vivint en aquests últims anys a Catalunya?

- Bé... de la mateixa manera com jo, de jove amb 20 anys, sentia que el meu cor sagnava al veure persones innocents morint com mosques al Vietnam, també va sagnar el meu cor quan vaig veure imatges de la policia espanyola reprimint a catalans que volien decidir. Em semblava dolorós, una injustícia absurda, cruel, incomprensible.

Una injustícia és injustícia a Catalunya, a Vietnam, a Xile... on sigui. I això s'ha de condemnar. Quan jo vaig veure aquelles imatges, no només jo sinó tots els meus amics a Gal·les, vam quedar desconcertats. No ens imaginàvem que a Europa hi poguessin haver persones, governs, institucions que actuessin amb la mateixa brutalitat que nosaltres hem vist en dictadures. Pensàvem que hi havia un nivell més elevat de cultura, d'humanitat, de respecte, de tolerància.

Lamento que allò hagi marcat moltes ments com la meva. Per posar-nos d'acord del que volem fer en un futur, hem de conversar, dialogar, hem de respectar-nos i estar d'acord en estar en desacord, i no condemnar per estar en desacord. Però si abans d'això comencem a reprimir-nos i comencem a agredir-nos, aquest és el pitjor camí per arribar a qualsevol solució i em fa por que això pugui conduir a major agressió. La violència només genera violència. I penso que només el diàleg i la bondat de les persones decents i amb un sentit mínim d'humanitat poden trobar solucions als problemes més complexos.

El meu desig per al poble de Catalunya i per a qualsevol poble és que hi hagi el màxim d'oients i de ments obertes perquè escoltin els diàlegs i puguin trobar una solució que s'ajusti a tothom.