I és que posar punt i final a 15 anys de trajectòria implica desar records compartits amb desenes i desenes de seguidors que han lligat a les cançons dels Convidats les seves pròpies històries i vivències. Però, tal com deia a la presentació del concert, el periodista Toni Clapés ("Si et truca el Xevi Serrano és com si et truqués el Guardiola i et digués que plega", va afirmar), esperem que sigui un fins aviat i els anem enredant per veure'ls sovint damunt els escenaris. Així ho desitgem, n'estic segura, la majoria dels presents ahir al Kursaal.

Els Convidats es van acomiadar el passat 15 de gener al Kursaal. Foto: Isabel Palà

El vídeo inicial en el què els Convidats ens donaven la bona nit va ser, ja l'encarregat de marcar el to nostàlgic de la nit. Les imatges, algunes de quan els Convidats només eren dos, feien intuir una nit llarga, però al mateix temps curta. Contradictori? Ja sabeu això de què el temps és relatiu.

Els Convidats van omplir de gom a gom. Foto: Isabel Palà

El concert va engegar amb cançons com "Em vols abraçar" o "El millor dels somnis", aquesta del darrer treball discogràfic del grup, que porta el mateix títol. No obstant, els Convidats van voler repassar tota la seva trajectòria artística donant veu a les cançons que els han acompanyat al llarg de tots aquests anys. Fins i tot les que han versionat i han portat al seu terreny, com "11 y 6", de Fito Páez o la versió en català dels Fava (ABBA) "One of us- Un dels dos".

No van estar sols. Van tenir convidats d'excepció. O més aviat, hauria de dir amics que van voler ser-hi. Van trepitjar l'escenari artistes com Oriol Farré, del grup Gossos, el saxofonista Pep Poblet i el mestre Manel Camp, amb qui l'Àfrica va interpretar una de les cançons més emotives de la nit: "T'he tornat a veure", en homenatge a tots aquells que ja no hi són. I que tant es troben a faltar.

Manel Camp va acompanyar el comiat des del piano. Foto: Isabel Palà

Van sonar els clàssics: "una gota de tendresa" o "M'apunto a tu". I les pinzellades de romanticisme en melodies com "La pluja que ha caigut" o "Tu Piel". Cançons senzilles i directes que apareixen quan es passa del sentiment al paper. En un procés que és pura màgia.

El concert va ser rodó. Sense excentricitats i planer. De tu a tu, com ells. No hi va faltar cap ingredient. Les notes justes, els ritmes precisos (amb Santi Carcasona i Toni Pagès, al relleu, donant volum a la bateria). Bé, potser vam trobar a faltar els focs artificials d'interior que havia anunciat en Jordi Ribot, però,... pensant-ho bé, no van ser necessaris. 

Les màscares dels integrants del grup van triomfar entre el públic. Foto: Isabel Palà

El públic es va bolcar en el comiat d'una banda mítica a la Catalunya central i, a Montmeló, perquè negar-ho, que també tenia la seva representació al Kursaal. I, en els bisos, la platea va voler rendir-los el seu particular homenatge. Un agraïment per posar banda sonora a tants i tants moments.

I els vam sorprendre. Drets, amb els llums del teatre oberts, el públic va amagar-se darrere les caretes dels components de la banda. Desenes i desenes de Jordis Ribots, Xavier Serranos,... omplien, això sí, en blanc i negre, els seients vermells del teatre. Un moment que de ben segur, no borraràn.

Els Convidats agraint el suport del públic. Foto: Isabel Palà

Ells també van voler emportar-se un record del concert, el seu darrer concert i van baixar a platea per fer-se una fotografia amb tot el teatre ple. Perquè, al llarg de la seva trajectòria, el grup ha aconseguit fites importants. Però la més gran, de ben segur, és la recompensa que es van emportar dissabte: un teatre Kursaal ple per escoltar-los per últim cop (amb l'esperança que no sigui així) però, sobretot, per desitjar-los sort en el què emprenguin. Perquè, com ells mateixos diuen: el millor dels somnis està per venir.