En relació al topònim, Buada, etimològicament vol dir a volta edificada, i hom pensa que va sorgir amb posterioritat a l'aixecament de l'edifici que lluïa l'exedra les restes del que ens portaven al Joan Escoda Prats i a l'Antonio Mora Vergés fins aquest racó de món.

Mentre recollíem imatges de l'indret -força descurat si m'ho deixeu dir-, s'aturava a la nostra alçada una parella que caminaven per la zona, i ens preguntaven que eren aquelles pedres i quina funció exerciren en el passat.

Assumíem el compromís d'explicar-ho de forma planera i ara ens hi posem:
L'exedra per la dreta. Foto: Antonio Mora Vergés

Exedra és una paraula que en el món de l'arquitectura designa o fa referència a un espai semicircular, cobert per una semicúpula, que acostuma a sobresortir del mur d'un edifici, a la manera d'un absis, si bé també pot ser una obertura en una paret interna.

En la llengua grega clàssica (εξέδρα) té un significat traduïble com "seient a l'exterior"; generalment era una sala oberta a una stoà o pòrtic, adient per trobar-se i conversar, amb un banc tot a l'entorn de la part baixa, o diversos seients, per facilitar el contacte entre els interlocutors. També podia tractar-se d'una obertura al llarg d'una columnata, potser amb un seient semicircular.

L'exedra –com quasi tot el que va desenvolupar la cultura grega- fou adoptada pels romans, i va esdevenir una forma arquitectònica molt popular, la romanització subsegüent del món conegut per la via militar, portaria l'exedra a fer-se present en l'arquitectura romànica i bizantina, on donaria lloc als absis cristians i els mihrabs musulmans. Se la faran seva també els mestres del barroc i el neoclassicisme. A les basíliques cristianes, encara avui s'anomena exedra el banc de pedra semicircular al fons de l'absis.

L'exedra vist per l'esquerra Foto: Antonio Mora Vergés

En el sistema capitalista tot és objecte de tràfic econòmic, les persones, les besties, la natura, i per descomptat el que anomenem patrimoni històric i cultural; més enllà dels judicis morals, defenso una tesis que demana –ara com ara, això és inexigible- fer un ús social d'aquesta pràctica. En l'àmbit personal -a títol merament declaratiu dissortadament- hi ha una Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà; pel que fa als animals hi ha per arreu Societats Protectores, que amb molt treball van aconseguint crear consciència dels seus drets; la natura i el patrimoni històric i cultural, ho tenen més magre, almenys pel que fa a Catalunya.