Doncs sí: dels vint-i-cinc Manresans Il·lustres, vint-i-tres són homes. La quota femenina està representada per la religiosa Àngela-Margarida Prat de Serafí, la Mare Serafina (1543-1608) i per l'actriu i locutora de ràdio Maria Matilde Almendros (1922-1995), que va aconseguir un lloc a les parets del Saló de Sessions de l'Ajuntament fa un parell d'anys encara no.
Deixant de banda aquest evident biaix de gènere, a ningú se li escapa que darrere d'aquests homes que en un moment donat de la història van ser tan importants, s'hi amagava una família; una família que començava per una esposa que, a l'ombra, s'encarregava de tot el que no es veia, i que continuava per totes aquelles dones de la mateixa nissaga que, tot i excel·lir en el seu camp, eren pràcticament anònimes per a la gran majoria.
Avui, des de NacióManresa volem reivindicar tres dones que fins ara romanien amagades darrere de la figura dels seus marits (en dos casos) o germà (en l'altre cas). Dones amb entitat pròpia i sense les quals, molt probablement, els que tenen el goig de formar part de la Galeria de Manresans Il·lustres no haurien arribat fins on ho van fer. Coneguem-les.
Carme Baltiérrez, la vídua de Selves i Carner que va agafar el toro per les banyes
Es va casar molt jove amb un dels polítics més importants de l'època: Joan Selves i Carner, el primer alcalde de Manresa durant la Segona República i conseller de Governació amb Lluís Companys. Filla de la capital del Bages i procedent d'una família benestant, va quedar vídua amb només 32 anys i dues criatures petites a càrrec seu. Per postres, poc temps després, va començar la Guerra Civil, que va suposar una sacsejada econòmica que la va deixar en la misèria més absoluta.Però ella no es va arronsar, i va decidir acudir a la crida que el 6 d'agost del 1936 va fer l'alcalde manresà Francesc Marcet per trobar dones que substituissin les monges que havien fugit de l'Hospital de Sant Andreu per por de ser arrestades. Els requisits eren saber llegir i escriure correctament en català i castellà i justificar una bona conducta. Se la van quedar i un mes més tard, la van nomenar personal fix de l'Ajuntament amb la responsabilitat de sotsadministradora de l'Asil Alberg Joan Selves -ubicat on actualment es troba Casa Caritat- que va acollir centenars d'infants provinents de tot l'Estat espanyol que fugien del feixisme.
Més enllà de les tasques merament administratives, Baltiérrez va tenir un paper fonamental dintre de l'Asil Alberg Joan Selves. Entre d'altres, va promoure la supressió de l'uniforme que duien els nens i nenes, i va crear un taller per confeccionar els nous vestits que portarien que, alhora, fomentava l'aprenentatge de les criatures.
El caràcter amigable i empàtic de la protagonista d'aquesta història també va ser fonamental perquè les religioses que van seguir treballant a l'Hospital de Sant Andreu -tot i el perill que corrien-, i els nous responsables de l'espai (l'Ajuntament), tinguessin una bona entesa.
Maria Llaveries, la mestra apassionada que va robar el cor d'Amat-Piniella
Joaquim Amat-Piniella no només té una escultura dedicada a les escales que condueixen a la biblioteca del Casino; també hi ha un premi que duu el seu nom i que reconeix, anualment, una obra narrativa que reflecteixi una preocupació social envers el món contemporani. És natural: estem parlant d'un dels principals escriptors catalans de la postguerra.Però avui no toca parlar de l'autor de K.L. Reich, sinó que volem centrar-nos en la dona amb qui va contraure matrimoni i que va ser un pilar per a tota la família, malgrat la seva prematura mort. Parlem de Maria Llaveries Viladomiu, una mestra apassionada i entregada que va néixer a Puig-reig l'any 1912 en el sí d'un entorn benestant: el seu pare era el metge del poble i el seu tiet, un popular dibuixant i il·lustrador.
La carrera de Llaveries va arrencar un any abans de l'inici de la Guerra Civil, fent de professora al Grup Escolar Renaixença de Manresa. Quan el conflicte bèl·lic va esclatar, va ser traslladada en comissió de serveis a Barcelona per, el juny del 1937, passar a exercir la docència al Grup Escolar del Sortidor, un col·legi de monges del Poble-Sec barceloní. En aquell moment, ja tenien relació amb Amat-Piniella, que van acabar de formalitzar amb un casament l'estiu de 1939, pocs dies abans que ell hagués d'emprendre l'exili que l'acabaria duent fins al camp de concentració nazi de Mathausen.
La sort de Llaveries no va ser gaire millor: el règim franquista la va depurar com a mestra i la va destinar a Mazuecos, un municipi de Guadalajara de poc més de 250 habitants, on finalment, pel que sembla, no va acabar-hi exercint.
Després del retorn d'Amat-Piniella a Catalunya, l'any 1946 el matrimoni s'estableix a Barcelona i té un fill, el Marcel, que no podrà gaudir gaire temps de la seva mare, ja que tres anys després, el juliol de 1949, mor a l'edat de 37 anys. "Aquest any hostil de 1949 m'ha pres el més autèntic i segur, l'insubstituïble, el que, en els moments més negres de l'exili, em va donar la il·lusió i la força necessària per a sobreviure…", escrivia el marit de Llaveries, que no va acabar-se de refer mai de l'adeu prematur de la seva dona: "Em sento desolat, nu, sense armes per combatre, sense enemic al qual m'interessi combatre. Em sento com el pintor que ha quedat cec, o l'escultor que ha perdut les mans o el futbolista a qui han amputat una cama. Sense ella sóc… una desferra d'aquelles que pinten els novel·listes pessimistes d'avui", confessava.
Pilar Planes, la cotitzada artista que s'amaga darrere la germana de Josep Maria Planes
Qui no coneix Josep Maria Planes, un dels escriptors i periodistes més cèlebres de Manresa? Qui no coneix el seu estil narratiu o les seves cròniques innovadores? Qui no coneix el seu malaurat assassinat? Però hi ha algú (més enllà dels historiadors locals i els amants de l'art) que sàpiga que aquest pioner en el periodisme d'investigació tenia una germana que també va destacar en el camp de la creació? Doncs sí. I es deia Pilar Planes. I era cinc anys més jove que el seu germà.Va néixer l'any 1912, a Manresa i va treballar -durant els anys 1943 i 1949- com a professora de dibuix a l'institut Lluís de Peguera i com a funcionària de la Diputació de Barcelona, unes feines que combinava amb la seva gran passió: la pintura. Deixebla de l'artista terrassenc Rafael Benet, Planes va destacar com a colorista en la pintura del paisatge, natura morta i retrat, obtenint nombrosos reconeixements i participant en múltiples exposicions individuals i col·lectives a Barcelona, Manresa, Madrid o Xile.
Membre dels cercles artístics de Maillol i Sant Lluc, així com també del Saló de Maig de Barcelona, va signar retrats fets a Josep Maria de Segarra, Gaziel, Àngel Marsà, Dalí o Juan Cortés, entre d'altres. Una de les seves obres, a més, va ser escollida per un jurat de crítics d'art de Barcelona per a l'exposició de la Crítica de Madrid.
Va morir a Barcelona el 8 de maig de 1967, amb 55 anys.
