- Professionalment, ets geògraf…
- I demògraf...

- Això no ho tenia controlat, en tot cas la demografia deu formar part de la geografia, no?
- Són dues disciplines cosines, molt germanes. Si vols t'ho explico una mica. Jo sóc llicenciat en Geografia Humana per la UB especialitzat en organització territorial i geografia de Catalunya. Quan era al final de la llicenciatura m'oriento molt cap a l'organització territorial i la geografia urbana, però el component de la població també em tiba molt perquè és una manera d'entendre les dues dimensions que hi ha: una cosa és l'espai i l'altre és el temps, i el temps ve molt explicat per les persones. Llavors tinc l'oportunitat de, una vegada acabo la llicenciatura, anar a l'Autònoma, al Centre d'Estudis Demogràfics, i fer el que en aquell moment era un postgrau, que era un curs del Fons Social Europeu per crear professions. Era un postgrau full time de 800 hores, 9 mesos seguits, que el faig de setembre del 91 a abril del 92. I allà m'especialitzo, entre cometes, faig el màster en població i en demografia.

Això el que fa és que la meva línia d'investigació científica fos la població de Catalunya. Més tard es va traduir en una fita com és que l'any 97 em presentés als Premis Lacetània amb un estudi, que després el Centre d'Estudis del Bages em va publicar com a llibre, que és l'evolució de la població del Bages del 1950 a 1996, tot i que, de facto, feia l'evolució de la població del Bages de tot el segle XX. Dic que és un punt d'arribada però que té continuïtat, precisament aquest 2010 em vaig posar de deures personals el dir "Xavier Rubio, el geògraf i demògraf que sempre està aquí, ja ha arribat l'hora" perquè hi torna a haver la sèrie per analitzar i aquest estiu he estat acabant la continuació i estic en procés de poder-la editar. Perquè a més a més és molt llaminer perquè explica el que és el moment de creixement demogràfic més important de la història de Manresa i el Bages que és aquest període que vivim i fonamentalment de 2000 a 2006, que és quan el món ha arribat al Bages.
 

L'altra vesant meva professional és la d'estudiós o de, si vols, de proposador i de portar a la pràctica l'organització territorial de Catalunya. I d'això la culminació va ser quan durant el 2000 vaig poder ser un dels vuit membres de la comissió d'experts que va nomenar el Govern i el Parlament de Catalunya per proposar la revisió del model d'organització territorial del país. És una de les experiències professionals i personals més riques de la meva vida: poder estar al costat d'un Enric Lluch, dels companys i amics de la talla de Jesús Burgueño i Robert Casadevall. Estar al costat d'un gran professional del dret administratiu, i que ara és un dels membres del Consell Consultiu de la Generalitat, el doctor Tomàs Font Llobet i també tenir l'experiència d'estar al costat d'un animal polític, en el bon sentit de la paraula, com és Miquel Roca Junyent. Aquella és una experiència per la feina que vàrem fer allà però també per la que es va fer en els intensíssims mesos posteriors on en el meu cas, de gener a juny de 2001, vaig estar fent fins a seixanta bolos per Catalunya, convidat per institucions, associacions,... la bona gent del Lluçanès és comarca, després es va continuar, però ja amb menys intensitat, on més que ensenyar, aprenia. A mi sempre m'ha agradat molt ser geògraf d'espardenya i conèixer el país... El meu pare és de la Rioja però una de les persones que més coneix Catalunya. Cada cap de setmana que podíem, pont, festa, anàvem a una nova comarca de Catalunya on no haguéssim estat mai.



- Déu n'hi do...
- Més enllà d'aquesta vesant més professional, més investigadora, més, si m'ho permets, activista, també es substancia que el 92, després d'haver estat a l'Autònoma, i per una casualitat de la vida, vaig a parar a ser treballador de l'Ajuntament de Sabadell i de fet vaig ser el primer demògraf que va entrar com a tal a treballar en una administració local, i llavors amb totes les vicissituds d'aquella crisi, estant sis anys d'interí perquè no es creaven les places. D'aquesta manera he estat una mica a les dues bandes de la barrera i penso que ha estat important. Venint amb l'experiència de treballar en una administració local i després, haver estat aquests vuit anys com a regidor, i amb unes regidories que per sort han anat molt lligades a la meva perspectiva professional.

- I políticament, com afecta tot això? Quina aplicació pràctica té?

- Considero que molta. La demografia són les persones i la geografia és el territori. Per definició, quin millor territori que un municipi, fins i tot des de l'ajuntament. Si vas a buscar la definició jurídica i político – administrativa, és un territori on hi viuen persones. Per això, crec que la meva trajectòria professional i la meva visió científica d'aquestes dues disciplines de les que sóc professional i que també tenen molt de vocacional per a l'experiència municipal són totalment reconegudes i totalment útils. Fins i tot, en la línia del que abans et comentava, són un nou aprenentatge. Perquè sempre he defensat una ciència social que sigui inductiva i deductiva a la vegada. Ni les idees estan a la caverna de Plató, ni tampoc poden sortir només de l'empirisme, sinó que és un procés, com l'ou i la gallina, no saps quina és la causa, ni quin és l'efecte. És un conjunt. És polièdric. A més, en aquest sentit he tingut el plaer i el privilegi de portar uns àmbits de gestió molt geogràfics i molt demogràfics.
 

- El fet que hagis sigut regidor aquests últims vuit anys et dóna una experiència important, però quins són els arguments per a la il·lusió?
- Sempre per encapçalar un procés d'aquest tipus, si no hi ha il·lusió, difícilment l'has d'enfrontar. Això és importantíssim. En aquest moment podria xocar amb el context difícil institucional, econòmic, financer, de crisi social, no només de Manresa, sinó de Catalunya i el món... Com es pot tenir il·lusió? Precisament una de les meves tradicions és aquella que diu "un altre món és possible, si el fem possible". És una il·lusió des de la intel·lectualitat, és a dir, des de la concepció de les coses, però també empès per persones i per moviments dels quals jo durant aquests anys he conegut d'una altra manera, que ja els coneixia des d'una altra vessant, i que són ara els que m'empenyen. Un altre món, una altra Manresa serà possible, si la fem possible. Si ens quedem a casa, on cada vegada el sofà és més gran, la pantalla de TV és més gran, hi ha més comandaments a distància,... segur que les coses no les canviarem ni les transformarem.
 

És aquesta la il·lusió, des de la concepció. Si no, jo no hagués estat en política, ni ara ni mai. Si no, jo no seria geògraf ni demògraf. Possiblement la meva professió, la meva vocació, hagués anat per una altra banda, i perquè considero que els humans, per definició, som éssers socials. Si gent, des de l'AMPA, a l'equip de futbol del barri, des de la comunitat de veïns a la dinamització de qualsevol activitat per petita que sigui,... si no hagués existit això a la història de la humanitat, no hauríem arribat ni a ser els esclaus que construïen les Piràmides. Per tant, aquesta és la que considero la meva tradició personal i política, i el que és el bagatge i l'herència del que considero que forma part en aquests moments d'Iniciativa, els que han sigut els seus antecessors orgànics, i el que seria, si m'ho permets, la tradició política catalana igualitarista que podem anar a buscar les seves fons literàries fins i tot a Ramon Llull.
 

Un dels meus professors, un dels grans historiadors dels moviments socials catalans, en Ricard Vinyes, que és una persona que darrerament ha estat molt conegut per posar de manifest el memorial democràtic, la lluita antifranquista,... és d'aquelles persones que sempre ha estat quan TVC ha volgut fer reportatges sobre el que va passar durant el franquisme, la repressió. Ell té un gran llibre "La presència ignorada" sobre la cultura comunista des del XIX fins a 1936, en que diu que la tradició igualitarista catalana la podem trobar literàriament en passatges de Ramon Llull, en el llibre d'"Amic e amat" hi ha un paràgraf en que anomena la defensa, el valor, d'allò comú, del treball d'allò comú. Fins i tot hi ha un moment en que diu que hi ha coses molt difícils en aquesta vida, però que hi haurà un dia en que el bé comú passarà per sobre del bé privat i individual. En un moment en que un altre coetani de Llull, en aquest cas Dante, parlava de la "avara povartà dei catalani".



- Tornant a la política de Manresa, en aquests darrers quinze anys de tripartit a Manresa, hi ha alguna obra, alguna acció, que destacaries en l'acció d'aquests governs?
- El conjunt de polítiques socials en sentit ampli. I et posaré un exemple. En Josep Ramon Mora l'any 99 és l'únic que surt escollit de la candidatura d'Iniciativa i en aquell mandat porta la regidoria que s'anomenava de Serveis Socials, però que era la política social en sentit ampli. Ja en aquell moment es va en la línia de treballar, no amb els conceptes que es fan servir ara com és el pla d'inclusió o el pla de cohesió social, aquests conceptes no havien estat encara processats, però ja en aquell moment Mora va elaborar una estratègia de política social en sentit ampli que fa que Manresa tingui un dels plans d'immigració i ciutadania més antics de Catalunya, fet amb consens polític, institucional i ciutadà, en un moment en que la immigració estrangera a la ciutat no arribava al 3% de la població. Per tant diríem, les polítiques socials en sentit ampli. El 2003, quan entrem la Núria i jo a l'ajuntament això es tradueix en crear la regidoria d'Ocupació que abans no existia, estava dins les polítiques de Promoció Econòmica. Si el 2002 tenia un pressupost de 2,8 milions, en aquest moment el pressupost és de 4,8 milions, i que a la pràctica gestionem uns 5,2 milions. No només per fer polítiques de renda i reactives sinó per orientar cap a formació, cap a projectes d'economia social.
 

Per mi, l'obra, més que l'obra, serien les accions, el projecte de les polítiques socials en sentit ampli, òbviament acompanyades de les polítiques d'educació i salut, que llavors es tradueix en unes infraestructures. En aquests anys ens ha tocat fer el trànsit de, teníem unes escoles de primària buides que vàrem haver de transformar en escoles de secundària que estaven més plenes, per després haver de tornar no només a escoles de primària sinó també a instituts de secundària perquè Manresa necessitava una nova escola de primària cada any durant aquell temps de gran creixement que parlàvem abans. Això és un ritme espectacular del que significa poder posar instruments per a fer aquesta política social que després s'acaba transformant en infraestructura, però també amb un govern de la Generalitat que sigui receptiu, ja que l'anterior que hi havia al regidor Mora li va dir "miri, regidor d'educació, vostè té un problema: sobren línies de primària però en falten de secundària. Espavili's vostè".

La ciutadania ha de saber que la propietat del sol de les escoles és municipal, els edificis no, però tot el manteniment, tot el funcionament, l'ha de suportar l'ajuntament i la ciutadania de Manresa. Per tant et defensaria això, i també et defensaria que si hi ha alguna ciutat a nivell de Catalunya que resumeixi la ciutat mitjana, aquesta és Manresa. N'hi ha d'altres. Per exemple a nivell electoral n'hi ha d'altres que són clavades, com Reus, el que passa a Reus és el que acaba passant a Catalunya. Però Manresa, com a ciutat, és una ciutat mitjana, de les més importants del país, per població la setzena, superada fa poc per Sant Cugat, però en rol territorial no és la setzena. Manresa és el nucli, el centre, d'una regió geogràfica diferent. No és la regió clàssica francesa. Bages, Berguedà, Solsonès, amb les esquenes ben carregades, després el mosaic no només de l'Anoia, l'Alta Segarra, el Moianès, el Lluçanès, si Osona ho vol, que jo considero que ho hauria de voler, però són lliures, tenen dret a decidir,... així doncs Manresa és una ciutat mitjana que, com Catalunya, ha anat aguantant amb una cohesió social que, tot i que hi ha diferents manreses, hi ha diferents estrats, però tot i així hi ha una cohesió social que, toquem fusta, és important. I això no és només un bagatge dels governs plurals d'esquerra que existeixen des del 95, sinó que és un bagatge ciutadà i social, però l'ajuntament, en aquest sentit, també hi ha aportat.

Si el primer mandat va ser el de recuperar determinats equipaments, recuperar dèficit, i tornar a posar la ciutat en els estàndards que pertocaven ja que la crisi que hi havia hagut en aquell moment no havia estat llegida ni resposta d'una forma suficient perquè la ciutat pogués donar el tomb, va ser durant el mandat 95-99 quan es van posar les bases i a partir del 99 va ser quan es va poder desplegar aquesta política. També cal dir que també es van cometre errors en el sentit que nosaltres els vàrem intentar mitigar, però també hem tingut la força que hem tingut. Nosaltres hem anat per davant amb quin era el nostre projecte, la nostra visió, la nostra proposta de suma, d'anar més enllà, de modernitzar i de transformar, però la ciutadania ens ha donat el pes que ens ha donat, no ens ha donat l'alcaldia. En el millor dels casos, com ha sigut en aquest mandat, hem pogut arribar a obtenir la segona tinència d'alcaldia, per tant, la gent ha anat optant per una altra opció de les forces que van des del centre-esquerra a l'esquerra i nosaltres, amb el màxim suport que hem tingut, hem tirat cap al màxim de projectes modernitzadors i transformadors que ens ha estat possible. Ens hauria agradat entrar en polítiques d'habitatge concertat i protegit, ni que fos de propietat, o per altres polítiques amb les que hem tingut conflictes importants com al 2003 amb la reordenació hospitalària, però teníem la força que teníem.

És legítim discrepar des del govern, i també de les crisis, sempre que siguin de creixement i de maduresa, se n'acaba aprenent.
 

- Precisament t'anava a preguntar què és el pitjor... el pitjor d'aquests quinze anys.

- En aquest darrer mandat és quan més s'han posat de manifest les limitacions que una administració local que ha de governar o que ha de donar resposta a una població de 75.000 habitants que a l'hora de la veritat comptant la ciutat plurimunicipal del Pla de Bages ja són més de 100.000 habitants que bona part basculen en la vida quotidiana a la ciutat de Manresa, i més encara un Bages que està més a prop dels 200 que dels 150.000 habitants i ja no parlo de Solsonès ni de Berguedà amb, per exemple, un Kursaal que està donant servei a un àmbit territorial potencial de gairebé 250.000 persones. Doncs en aquest mandat s'ha posat de manifest la crisi política i institucional d'un model de finançament i competències locals on el pastís no és el mateix de l'any 79. Si en aquell any, el pastís era una sara, l'11% d'aquella sara era per l'administració local: pels 960 municipis catalans, els 8.000 espanyols, les 51 diputacions provincials, els consells comarcals, tots els ens supralocals,... ara, al 2010, allò ja no és una sara, és un pastís de noces, però l'11% continua sent el que està destinat a totes les administracions locals. Per tant, una hisenda municipal suportada en aquest moment, fonamentalment per un gran impost, l'IBI, que és un impost que no permet fer redistribució de la riquesa, que no pot ser progressiu, perquè tan pressiona a propietaris com a llogaters, quan els propietaris els imputen l'impost. Queda al descobert la feblesa, la debilitat, d'una administració local per donar resposta a tota aquesta situació. Això fa que a la camisa, les costures, no només estan a punt de saltar sinó que s'esberlen.

Essent conscients que en un estudi de 2003 es parlava que la despesa discrecional, és a dir la que no és competència obligatòria d'un ajuntament, era del 33%. En aquell moment Manresa estava a la ratlla del 45%. Com a exemple, unes polítiques de les que jo sóc el responsable, les polítiques d'ocupació no són obligatòries. Però digues-me ara a 2010 amb 6.000 aturats a Manresa o també amb els 2.800 que hi havia en el millor moment de 2006 que l'administració no fes polítiques d'ocupació. Per les persones que estaven a l'atur, que volien canviar de feina, que volien formar-se,... seria inconcebible. Tot això t'ho dic perquè per mi és el pitjor, que ara es visualitza en debilitat estructural i també institucional com és el que podem estar passant. El pitjor moment econòmic i de l'activitat productiva de la ciutat seria el 2009 com molt bé ha radiografiat fa quinze dies el primer informe del professor Olivé per CatalunyaCaixa, on la Catalunya Central es qui pitjor ho ha passat, primer l'Anoia i després el Bages. Però de tot això s'ha de treure la part positiva, és a dir el model, allò era el segle XX, la Pirelli que tanca el 2009 és l'emblema del final de la ciutat industrial, i per tant cal un canvi, i des de la responsabilitat, des de l'assumpció d'autocrítica, cal donar-li la volta. I hi ha una altra cosa. Tot i que per nosaltres sempre ha sigut molt important, potser no hem sigut prou capaços, i per tant tenim responsabilitat per passiva, per nosaltres ha sigut molt important el fer, però també, en el passat i el present, la manera del fer. I penso que en el futur encara ho serà més.
 

No només ICV, no només el govern, no només la corporació, sinó tot el món de la política, està patint una crisi de confiança, entre d'altres coses perquè, com deia el president Pujol referit al Zapatero, però que podria aplicar al que ell vol que sigui el proper president de la Generalitat: si Zapatero és el mascaró de proa d'Espanya, què deu ser el que deu voler que sigui el nou mascaró de proa de Catalunya, el senyor Mas. Hauríem de discutir si és un mascaró de proa d'una galió del segle XVIII, de Pirates del Carib, o no deixa de ser un bot salvavides com el que surt amb el Bob Esponja. Si som mascarons de proa aquí hi ha un perquè de la no credibilitat de la política, però jo amb això no hi crec; jo crec, com deia abans, que un altre món és possible si nosaltres el fem possible. No ens el faran passible, l'hem de fer nosaltres. El món i el capitalisme va estar en crisi, caient el carro pel pedregar, entre el 15 i el 30 de setembre de fa dos anys i es va recuperar el carro a costa de socialitzar les pèrdues quan mai se socialitzen els guanys; posant diner públic per salvar la banca americana, la banca espanyola i la banca europea. I salvant les distàncies, si algú encara ha fet alguna cosa aquest ha estat Obama que va dir de baixar Wall Street a Main Street i alguna cosa encara ha fet. Tot i que jo t'he de dir que no hauria votat Obama, sinó la Cynthia McKinney, candidata del Partit Verd, i amb qui tenim un lligam, doncs va ser l'enviada especial de Clinton al conflicte de Rwanda i va presentar amb l'Adolfo Pérez Esquivel, amb la família Sirera, amb l'Ajuntament de Manresa i amb altra gent, la querella criminal contra el president de Rwanda.

Reprenent la pregunta, el pitjor: la manera. Ho hem intentat, ho hem fet, de fet vàrem tenir la responsabilitat de Participació ciutadana el 2003-07. Penso que hi va haver un abans i un després. Penso que vàrem obrir coses. La Núria, a banda d'una relació diferent amb les AA.VV. i de desenvolupar uns programes i d'articular uns convenis, i que no fos una qüestió de discrecionalitat, va treballar d'una forma potent, es van instrumentalitzar processos de participació, es van crear els districtes on hi ha hagut codecisió i coparticipació. Jo com a regidor de govern i en el districte de Llevant, mai he dut els projectes que s'havien de fer sinó que els hem consensuat des del primer dia, amb  un pressupost de 25.000 euros el 2009 i 50.000 el 2010 introduint projectes socials. Tot i que estic dient que una de les coses que cal millorar sobretot de cara al futur.
 

- I de cara al futur, cap a on ha de tirar Manresa? Què és el que Manresa ha d'encarar a nivell econòmic?
- Manresa hauria de mantenir el que ha sigut important en la seva trajectòria històrica. Ha sigut un dels punts d'industrialització del país. Però aquesta industrialització que és el que més caracteritza aquesta crisi a Catalunya ha de saber trobar un canvi de model i ha d'anar cap a una indústria que signifiqui que si ens hem de continuar movent que sigui amb el màxim de transport col·lectiu, hi ha d'haver una aposta pel tramvia, pel transport ferroviari, també per l'autobús, perquè ens agradi o no la mobilitat privada ha de tenir un espai, s'ha de fer el canvi de model total: de model energètic, oblidar-nos del carbó, de la nuclear i del petroli, i si l'energia fonamental serà l'elèctrica, l'hem de fer des de fons renovables, i si ha d'haver-hi mobilitat privada ha de ser amb el cotxe elèctric. Si vam ser capaços durant la crisi del tèxtil, passar de fabricar components d'aquesta indústria a fer-ne de l'automòbil, ara aquesta indústria bagenca ha de ser capaç de fer el canvi cap a nous sectors, et poso l'exemple de l'automòbil elèctric, que per cert, a Manresa hi ha un dels centres tecnològics més importants d'Europa que s'anomena "Proyecto Verde" d'investigació en aquest àmbit. Però no només s'hauria de fer pels cotxes sinó pel que això representa.
 

A banda hi ha un altre camp, que aquest és ja una realitat, una indústria que produeixi serveis per a la ciutadania i la societat. El canvi de model no només ha de ser el canvi energètic, sinó de model total, de decreixement. El nivell de creixement que hem tingut aquests darrers anys al món és insostenible. Necessitem recursos, necessitem serveis per cobrir el que és fonamental: l'educació, la salut, el benestar de les persones. Hi ha moltes coses accessòries. Per això la gent que ha volgut ser propietària s'ha hipotecat i per això les coses han anat com han anat. En aquest camp, la indústria de Manresa i del Bages també ho ha de trobar. I et posaré un exemple: en aquest moment un dels terrenys econòmics que generarà riquesa i que crearà i està creant ocupació és l'atenció a les persones en sentit ampli. La Pirelli ja la tenim aquí. Dic la Pirelli en el sentit d'ocupació massiva. La diferència és que ara és també qualitativa a més de quantitativa.

La necessitat social d'atendre a gent gran i a infants i joves ja la tenim. I atendre a gent gran més encara la tindrem. Quan els que hem nascut entre el 60 i el 75 arribem a la tercera edat serem les generacions més plenes de la història. Tindrem, no una piràmide de la població, tindrem el dibuix d'una guardiola. A curt, a mitjà i a llarg termini la producció industrial i de serveis per atendre a les persones serà importantíssim. Atendre a les persones no només és el servei, també genera una indústria auxiliar de producció de menjar de col·lectivitats, de transport col·lectiu,... i això ja s'està començant a fer. Des de la regidoria d'Ocupació treballem colze a colze amb Ampans i Althaia preparant les persones de les seves plantilles en aquests camps. Des de la formació ocupacional professionalitzadora que fem des de l'administració d'acord amb ells estem dissenyant els currículums, estem formant a la mateixa gent, estem compartint la formació que ja fem amb els que estan treballant i estem garantint que quan ells vagin a contractar noves persones ja estaran formades en origen.
 

Però no només això, Manresa sempre ha aportat més a Catalunya del que Catalunya ha aportat a Manresa. Manresa ha hagut d'articular un territori sense tenir bisbat, sense tenir universitat única i pròpia fins fa quatre dies, només disposant del lideratge econòmic que tenia Caixa de Manresa i la institució més gran, per activa i per passiva que era l'Ajuntament de Manresa. Manresa ha de ser conscient que ha de fer el canvi d'actitud. A Catalunya hi ha territoris que semblen més del que són i d'altres que són més del que semblen. Manresa històricament, excepte alguns anys darrerament quan hem sabut semblar el que érem, la tendència, la inèrcia, històrica, sobretot molt lligada a la seva classe dirigent, ha estat passar desapercebuda, no molestar, estar lo suficientment a prop del poder per si hi havia revolta social, però també lo suficientment lluny com perquè els deixessin fer. Remenant petites cireres.

I després, defensant un model de ciutat que ha de ser plural, no es poden posar tots els ous a la mateixa cistella, les ciutats del segle XXI han de ser el màxim de polièdriques possible, doncs aquí, a diferència d'altres llocs, el benefici de la indústria no s'immortalitza en el propi territori on es genera. La plaça Major de Vic no s'entendria si no fos gràcies a l'economia agrària, el nucli històric de Vilafranca igual, fins i tot una capital comercial i de serveis, però amb una base agroalimentària, com és Reus, com és Lleida, no s'entendria, en canvi la plusvàlua que ha generat Manresa amb el seu treball amb fàbriques i fabriquetes des de mitjans de segle XVIII no es va immortalitzar a Manresa, es va immortalitzar al Passeig de Gràcia de Barcelona, al Portal de l'Àngel, i a París, i a la Costa Brava,... i en aquest moment amb inversions que es gestionen des de Frankfurt, Tokio o Wall Street. Manresa ha de ser una ciutat que ha d'apostar pels serveis, per la capitalitat, però, sobretot, per la cohesió social i sent conscients que aquest canvi de model productiu genera una riquesa, que és la social i ciutadana, i que toca gaudir dels beneficis de la globalització.

- En aquests moments el govern de Manresa està format per 13 de 25 regidors. Darrerament hi ha hagut molt soroll amb la plaça de la Reforma, amb el parc Vila Closes, amb les retallades als treballadors, amb les protestes de la policia local. El veus el tripartit després de les eleccions? Ja que en el cas d'ICV la situació encara és més delicada. A vegades s'ha parlat de sociovergència, de pacte nacional entre CiU i ERC, però les opcions vostres de pacte semblen més limitades...

- Nosaltres, i aquest és el projecte que vaig defensar durant les assemblees a l'organització, anem a les eleccions amb la voluntat de transformar positivament la ciutat, amb la voluntat de sumar, de multiplicar, que les propostes socials, les ciutadanes, les ecològiques i les nacionals puguin tornar a créixer en espiral perquè som conscients que en l'escenari actual i a l'escenari electoral al que anem on hi haurà opcions que aniran fonamentalment a restar, com PxC, que no només van a dividir electoralment, sinó que pretenen dividir la societat. Amb les altres forces polítiques, fins i tot les novíssimes, podem discrepar, però jo sempre he sabut distingir entre l'enemic i l'adversari. I d'entrada reconec que qualsevol persona, vingui d'on vingui, i sigui d'on sigui ideològica la trajectòria, i fa el pas de voler anar a treballar per una institució que és la casa de tots, és positiu. Però es clar, en aquest sentit hi ha una força política concreta que això no ho comparteix i està utilitzant les regles del joc de la democràcia per fer antidemocràcia i antitot.

En aquest escenari, nosaltres anem a demanar més força, més recolzament, però també volem llançar el missatge que nosaltres no enyorem els vells bons temps que algú, fonamentalment la força que fins al moment ha tingut més recolzament en l'àmbit progressista, pot voler aspirar o pot voler somiar. Per tant, demanarem el màxim recolzament a la nostra proposta, no enganyarem mai ningú, sempre ho hem dit: govern d'esquerres, però cada vegada tenim més clar que per a que govern d'esquerres sigui govern d'esquerres nosaltres hem de tenir la major força possible.
 

També cal ser conscients que anem a un escenari postelectoral d'hiperfragmentació política. D'entrada, a la campanya electoral sabem que hi haurà set opcions electorals, però no és pot descartar que n'hi hagi deu, i això pot tenir una traducció en el consistori a l'hora de formar majories de govern de hiperfragmentació. Nosaltres per tradició volem ser part de la solució, defensem allò comú, tenim clar quina és la nostra orientació, quines són les nostres línies: les vermelles, les verdes i les liles. Tenim claríssim que allò principal és la cohesió social i ciutadana, tenim claríssim que venen uns anys d'austeritat, de contenció, però que això no ha de ser coartada per anar en contra de l'equitat. Ho hem intentat garantir en aquests dos darrers pressupostos que han estat duríssims i encara ens falta el de 2011.

Hem hagut de fer una cosa que ens ha resultat duríssima com suspendre l'avançament de la valoració d'uns llocs de treball, però que ha estat inevitable. Encararem un inici de mandat que serà duríssim, sobretot 2011 i 12, amb un ajuntament que tindrà una capacitat inversora de zero o gairebé zero. I amb un panorama en que la nostra força política no és partidària del dèficit zero. Si quelcom diferencia l'administració és que està justificada a fer dèficit perquè està treballant per una ciutadania a qui no hem de presentar balanços com presenten les telefòniques i els bancs que cada any han de ser millors. O sigui que si cal fer dèficit, se n'ha de poder fer. El que sí que es pot fer és que aquelles administracions supralocals executin les inversions que tenen compromeses. Abans parlàvem del Tren-Tram; els 5 milions d'euros que val fer el Tren-Tram de Manresa-Bages s'han d'executar, i abans del 2015. La nova ampliació de l'Hospital de Sant Joan de Déu s'ha de fer efectiva, el calendari de nous equipaments educatius de secundària s'ha de fer efectiu. El nostre país hauria d'aspirar, com ja va fer la Generalitat republicana durant la Guerra Civil, a municipalitzar el sol. Ja ens agradaria. Però el més semblant seria que hi hagués una aposta decidida per l'habitatge de lloguer i protegit. Amb aquesta perspectiva i amb aquesta preocupació d'hiperfragmentació, tenim clar quins són els objectius i quines les orientacions, però els resultats electorals parlaran i ja veurem quins governs s'hauran de fer. Potser caldrà fer governs d'unitat democràtica.

- Per acabar, estaríeu preparats per passar quatre anys en una hipotètica oposició?
- Des de l'oposició també es pot fer molta transformació positiva per a la ciutat. A més, amb el bagatge d'haver engegat molts projectes, no només l'aritmètica, sinó també hi ha uns principis, uns valors. O sigui que independentment a si l'aritmètica ho fa o no ho fa possible hi ha altres coses a tenir en compte. Des de l'oposició es pot transformar positivament la ciutat. Per tant també estem preparats. Quan una organització com la nostra es presenta a les eleccions és per governar, perquè és des d'on es transforma més positivament les coses, però si hem d'estar a l'oposició perquè la ciutadania així ho ha decidit i nosaltres orgànicament també decidim després d'estudiar les possibilitats d'estar al govern que és millor estar a l'oposició, allà estarem.