Hi ha un tipus de por que no es produeix al carrer en plena nit, ni en un atzucac fosc, sinó a l'espai que hauria de ser el més segur del món: a pocs metres de la porta de casa. A l'escala d'un bloc de vuit pisos situat al carrer Maria Aurèlia Capmany de Manresa, aquesta por té nom, cognoms, seixanta-dos anys i una constància demolidora. Fa gairebé tretze anys que la comunitat de veïns viatja per un túnel de convivència insuportable, sotmesa a l'assetjament, les destrosses i les amenaces d'un únic resident que ha convertit el darrer pis de l'edifici en el seu castell inexpugnable i en una font inesgotable de terror quotidià. La situació, lluny de resoldre's, s'ha enquistat en un laberint burocràtic i legal on es creuen les malalties mentals, un marcat trastorn antisocial i una sensació de desemparament institucional absolut.
Aquest és un relat de supervivència diària. Una història on els afectats, majoritàriament persones grans -moltes de les quals dones-, es veuen obligats a conviure amb el que ells mateixos defineixen com un autèntic malson. No es tracta només d'un problema de sorolls a deshora; es tracta d'una violència estructural i psicològica que ha obligat cinc famílies amb nens petits a fer les maletes i abandonar l'edifici per sempre, incapaços de suportar la pressió de viure paret amb paret amb algú que, en paraules dels que l'han tractat, actua mogut per una "pulsió destructiva conscient".
Un degoteig constant de terror des de l'últim pis
La vida en aquest bloc de vuit habitatges està marcada pels horaris impredictibles de l'home de seixanta-dos anys que resideix a la planta superior. Des d'aquesta talaia, utilitza les finestres com a abocador i arma de setge. A les sis del matí, o a altes hores de la matinada, els veïns dels baixos es desperten sovint amb el so brusc i continuat de l'aigua impactant contra els seus vidres. No són esquitxos accidentals; són desenes de galledes d'aigua plenes, llançades de manera deliberada i contínua cap al jardí, que actualment es troba permanentment entollat i que amenaça d'afectar els fonaments i provocar danys estructurals greus a l'edifici, segons els propis veïns. Els marcs de les finestres i les galeries de les plantes inferiors s'estan podrint per la humitat constant.
Però l'aigua és només el principi. La llista d'actes vandàlics detallada en les denúncies és exhaustiva i esfereïdora. L'home no només llença bosses plenes d'escombraries que rebenten contra el mur o la vorera, sinó que recentment ha començat a destruir el seu propi habitatge. Els veïns escolten els cops de martell durant la nit: està arrencant les antigues rajoles del terra, amb el ciment inclòs, per llançar-les també per la finestra. El perill ha transcendit la comunitat; la via pública s'ha convertit en una zona de risc. Al carrer hi ha llançat des de fustes i vidres fins als seus propis medicaments i productes nocius, fet que ja va obligar l'àrea de Medi Ambient de l'Ajuntament de Manresa a intervenir davant l'abocador improvisat en què s'havia convertit l'espai.
L'escombriaire municipal sap què és rebre una pluja d'objectes només per passar a netejar per sota del seu balcó, i fins i tot alguns veïns han hagut de renunciar a la correspondència física; tenen les bústies destrossades i directament reben les cartes a l'oficina de Correus. El vandalisme comunitari inclou el buidat indiscriminat d'extintors al replà, el bloqueig sistemàtic del porter automàtic i el trencament de la clau de pas de l'aigua, una acció que va acabar inundant tota l'escala de l'edifici. Ell, des de les seves xarxes socials, publica vídeos on mostra l'extintor buit i acusa els veïns d'haver-l'hi robat, en un exercici de projecció que encara genera més angoixa a la comunitat.
L'ombra del tornavís i la pèrdua de la seguretat
Encreuar-se amb ell a l'escala és jugar a la ruleta russa. Una de les veïnes afectades, que posa veu al desgast de tota la comunitat, relata el pànic que suposa sortir de casa. "El veus pujar per l'escala amb una bossa i, a l'altra mà, un tornavís llarguíssim, empunyat de forma rígida, per si de cas. Tot i que ja està fluix d'aspecte, fa molta por", relata, admetent que la tensió és constant.
Els insults i les amenaces de mort són el pa de cada dia. Segons els relats veïnals, no és estrany que l'home hagi amenaçat de cremar la cara amb àcid a alguna de les residents, o que li hagi buidat galledes d'aigua a sobre de manera directa i personal. La indefensió és absoluta, perquè ell, conscient de les línies vermelles del codi penal, "coneix els límits fins on pot arribar sense cometre un delicte que l'enviï a la presó directament", lamenta l'afectada.
La història d'aquest individu al bloc no és nova, però el seu deteriorament sí. Temps enrere, l'habitatge (de propietat familiar) l'ocupava juntament amb els seus pares. Quan el pare va morir, ell va quedar sol amb la seva mare. Les trucades a la policia per part del veïnat eren recurrents perquè l'home, que arrossega un historial de consum de tòxics i alcohol des de la joventut, sotmetia la mare a episodis greus de violència en l'àmbit de la llar. Finalment, els serveis socials i les autoritats van intervenir, traient la mare del pis per ingressar-la en una residència i protegir-la d'ell. Va ser aleshores, fa prop de tretze anys i ja sol a casa, quan la seva ràbia i hostilitat es van redirigir completament cap a la resta de l'escala. Malgrat el seu perfil, percep una pensió baixa i, incomprensiblement per als veïns, manté al dia els pagaments dels subministraments bàsics, la qual cosa li permet mantenir la seva autonomia dins del caos que genera.
Quan la maldat no encaixa en un ingrés psiquiàtric
El debat sobre com afrontar la situació d'aquest veí xoca de ple amb els límits del sistema de salut mental i les lleis de suport a la capacitat jurídica. L'home té assignada una mesura de suport sanitari que gestiona la Fundació Germà Tomàs Canet. Aquesta mesura, però, genera una enorme confusió i frustració entre el veïnat, que sovint confon aquest acompanyament amb una tutela total o una responsabilitat directa sobre els actes de l'individu.
La realitat tècnica i legal és molt diferent. Amb l'actual Codi Civil i les reformes legals recents, les persones ja no queden "incapacitades" de manera substitutòria, excepte en casos extremadament severs de deteriorament cognitiu. L'objectiu de la llei és respectar la voluntat de l'adult. Així, la mesura de suport d'aquest home és estrictament per acompanyar-lo en l'àmbit mèdic; els educadors no tenen accés als seus comptes, ni el representen legalment, ni poden obligar-lo a fer res que no vulgui fer.
"No tenim mecanismes per obligar una persona adulta a acceptar determinats suports o tractaments perquè funcioni d'una manera més civilitzada. La nostra mesura no és de substitució, només d'acompanyament a la decisió", apunten fonts properes al seu tractament mèdic i social. I la resposta de l'home a aquest suport és d'una bel·ligerància total. En els darrers nou mesos, l'equip que li fa el seguiment ha intentat contactar amb ell en unes quaranta ocasions. La gran majoria han acabat amb insults, intents d'agressió i amenaces cap als propis treballadors socials quan se li ofereix acompanyar-lo al metge.
Però el matís més demolidor i aclaridor no prové de l'esfera legal, sinó de l'avaluació de la seva conducta. Des de l'entorn del seu tractament són rotunds a l'hora de desvincular els seus actes vandàlics d'un mer episodi psiquiàtric incontrolable. "Hi ha persones amb problemes de salut mental i hi ha persones que són males persones, de la mateixa manera que n'hi ha a la resta de la població. En aquest cas conflueixen les dues característiques", sentencien fonts coneixedores del cas. La conclusió és crua i directa: "Aquest senyor no té una patologia en situació de crisi o descontrolada; és perfectament conscient del que fa. Podem dir-ho d'una manera senzilla: és mala persona".
És precisament aquest perfil vinculat a un trastorn antisocial el que fa inútils els intents d'ingrés psiquiàtric. Forçar un ingrés involuntari a l'hospital dona sempre el mateix resultat. Al cap de 48 hores, l'equip mèdic valoraria el pacient i certificaria que no es troba en situació de deliri, ni pateix una pèrdua de contacte amb la realitat, ni un brot psicòtic agut. Com que no requereix un tractament psiquiàtric d'urgència hospitalària, rebria l'alta immediata i tornaria al seu pis per continuar la seva campanya d'assetjament.
L'atzucac institucional: entre el 112 i la mediació impossible
Mentre la maquinària legal i sanitària constata la seva pròpia impotència, els veïns senten que han estat abandonats a la seva sort. Han trucat a totes les portes possibles. Van aconseguir recollir vint-i-vuit signatures d'afectats -incloent-hi residents dels blocs adjacents que també pateixen el llançament d'objectes i els crits- per intentar forçar una acció contundent. Fa uns mesos, van mantenir una reunió amb una responsable de Serveis Socials de l'Ajuntament i amb membres de la fundació que l'acompanya, buscant respostes davant la situació d'indefensió i impotència diària.
L'expedient d'aquest conflicte inclou llistats de fins a set pàgines documentant denúncies, destrosses i altercats. Tota aquesta documentació, amb fotografies i àudios, va ser traslladada a la Fiscalia amb l'esperança d'aconseguir una intervenció penal. Tanmateix, la resposta va caure com una galleda d'aigua freda sobre les esperances de la comunitat. Segons interpreten els veïns de les respostes obtingudes, la justícia considera que les seves accions, per molt reprovables, moralment inacceptables i destructives que siguin per a la convivència, s'emmarquen en la "maldat" i l'incivisme, però no conformen un delicte penal amb prou gravetat per comportar una imputació.
Davant d'això, la recomanació que els va arribar des de l'Ajuntament va ser que, davant de qualsevol incidència, truquessin al 112. Aquesta instrucció va ser percebuda pels residents com una evidència més que les institucions no volen o no poden donar una resposta estructural. "Jo no trucaré al 112 perquè estigui tirant galledes d'aigua, el 112 és per a emergències greus. Hem de viure així fins que passi una desgràcia de veritat?", es pregunta la veïna afectada, resumint el sentiment general de desprotecció. Des de l'òptica municipal, l'eina de la mediació existeix, però és per naturalesa ineficaç si una de les parts -en aquest cas, un home atrinxerat al seu domicili que es nega a dialogar amb ningú i respon amb violència- es nega rotundament a asseure's en una taula. La mediació no funciona amb qui vol la guerra.
A curt termini, el panorama és fosc. A la tardor està prevista una compareixença judicial per revisar les mesures de suport de l'home, on s'analitzarà tota la documentació aportada i la seva resistència total a col·laborar amb els educadors. Tot i que podria derivar en un intent d'imposar mesures més restrictives, des de l'entorn mèdic i social són pessimistes: un problema d'ordre públic, actitud antisocial i delinqüència de baixa intensitat no es pot solucionar amb eines de suport social. Als serveis socials no se'ls pot exigir que arreglin allò que correspondria a la justícia penal o a la policia.
Mentrestant, a l'edifici del carrer Maria Aurèlia Capmany, la vida continua sent un estat d'alerta constant. Quan el sol cau, les finestres es tanquen hermèticament. Ningú no vol coincidir-hi a l'escala. Tots aguanten la respiració quan senten els passos baixant pel replà, esperant no veure l'espurna metàl·lica d'un tornavís. Són veïns empresonats a les seves pròpies cases, víctimes d'un individu que ha trobat en els buits legals i en la seva pròpia perversitat l'escut perfecte per regnar des del quart pis, imposant un infern de vuitanta metres quadrats que amenaça d'esfondrar, tard o d'hora, molt més que el terra de rajoles antigues de casa seva.
