"Soc la nena maca més desgraciada del món". L'Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) es definia així fa uns anys a la seva biografia de Twitter. Encara que és una frase extreta de la sèrie animada La Màgica Do-Re-Mi (un mite absolut per als catalans dels anys noranta), era una definició perfecta d'una generació. D'aquella que és capaç de fer humor de les mateixes flaqueses, que pot fer bromes a partir de les desgràcies. Que enceta converses sobre l'èxit, el fracàs, el futur i un present que, a vegades, és buit d'ambició. Perquè tot ens passa per sobre massa de pressa. Xarxes socials, feines precàries, vocacions que abandonem, cànons de bellesa… Ara, però, totes aquestes qüestions es barregen en un còctel d'autoficció del seu primer llibre Fusta i resina (Grup 62), amb el que enceta la col·lecció Brunzits, dirigida per Juliana Canet.

[noticia]259131[/noticia]
Encetant una reflexió sobre la generació que engloba els joves d'entre 20 i 35 anys, Ofèlia, coneguda creadora de contingut, comunicadora, membre del pòdcast Gent de Merda i, especialment, músic, fa una radiografia acurada a partir de les seves pròpies vivències en el sector de l'estudi de la música clàssica a Barcelona. Un llibre(t), com defineixen des de l'editorial, en el que navega entre les indecisions d'una generació que renuncia de manera oberta als seus somnis a la vegada que afronta un món en constant canvi, constant exposició i constants contradiccions. 

- Com sorgeix la idea del llibre? Ho tens tu al cap, és la Juliana qui et convenç…

- Una mica els dos escenaris. Tenia ganes d'escriure alguna cosa que no fos una columna. Sempre m'ha interessat fer ficció. Tres temes em rondaven el cap, i la Juliana em planteja el projecte quan van donar-li la responsabilitat de la col·lecció. Ella ja havia llegit alguns dels meus escrits, perquè jo m'havia obert un Medium per escriure aquesta mena de contingut. Era tot el que no podia enviar a mitjans. I quan vam quedar ella em va dir que volia alguna cosa d'aquest estil. Jo m'havia plantejat l'aire i l'escenari, però no tenia clara una història concreta. Els temes centrals eren la música i el fracàs versus l'èxit. Primer volia escriure un monòleg, però després ho vaig enfocar d'una altra manera. Vaig enviar un capítol de prova i tot va començar a rodar. 

- Ets la primera de la col·lecció de Brunzits. Ha de voler dir alguna cosa.

- Estic molt agraïda amb la Juliana i l'editorial. És molt fort que algú et vulgui publicar una cosa com aquesta. També és una sort quan es presenta una oportunitat com aquesta.

- És la consolidació de tots aquests tuits, al metro, amb el violoncel a l'esquena?

- Jo espero que sí. Especialment des que vaig renunciar a ser músic. Jo no tenia com presentar-me al món. Escrivia, però no soc periodista ni res d'això. Em semblava molt estrany presentar-me com a comunicadora, que no és ser res. No volia continuar anomenant-me músic per respecte als companys que treballen d'això. Ara mira, ja podré dir que soc escriptora. 

- Com vas entomar les crítiques pel fet de publicar un llibre?

- L'onada de crítiques va començar vint-i-quatre hores abans que jo digués alguna cosa. No ho vaig veure, perquè tinc molta gent silenciada. El que em va fer saltar era que tenia tot el meu timeline de Twitter fent debats sobre si s'havien de publicar llibres de gent que escrivia a Twitter. Em vaig sentir molt interpel·lada. Em va agafar com un rampell d'ego. Entenc que no em considerin escriptora, però abans de ser la de Twitter, preferia que em consideressin música, no? Em va saber molt greu. Vaig sentir que m'havia de defensar com a músic. Abans del llibre jo ja escrivia. Mai m'he volgut trepitjar amb ningú, com quan faig les columnes. Les xarxes fan molta impressió, però no deixa de ser una bombolla.
 
- Però per què creus que et va caure aquesta ràbia a sobre?

- Entenc que és un sector molt precari, el de la literatura. Com el de la música. Jo ho entenc i existeixen moltes enveges. En el fons és art i aquest parla per si sol. Si a algú li va bé, encara que no vagi pel suposat camí oficial, és perquè algú s'ho vol escoltar. Entenc que el sistema és molt injust i a vegades ens fa sentir que només hi hagi espai per a una. Una dona. No soc la primera a qui li passa, com a l'Andrea Genovart. No vull dir que només ens critiquen per ser dones, però sí que estem dins d'aquest arquetip de dona millenial que ja està molt explotat i que és un model d'autoexposar-se molt, els fa la sensació que poden opinar més. 

- La protagonista té poca conversa. Quan parlen amb ella, acaba fent reflexions internes cap al lector. Era la idea?

- Sí. Era un fet que volia fer per jugar amb el primer capítol, per contrastar amb el personatge de la seva amiga. Una que parlés molt i que l'altra no. La sensació que em va donar escriure així em va dur a desenvolupar el fet de viure en el buit, en el no-res. Ella durant el llibre ha de prendre una decisió i no l'està prenent. Volia que no tingués una veu de cara als altres, però sí amb ella mateixa.

- En el teu relat es pot veure entre línies una veu generacional. Volies anar per aquest camí?

- Els temes de la vocació, el fracàs, l'èxit han afectat totes les generacions. No som els primers ni els que ho hàgim tingut pitjor a la vida. Però arran de les xarxes socials, de l'humor, la sobreexposició… sí que som la primera generació a parlar obertament dels nostres fracassos o de situacions personals. Fins i tot fer-ne broma. El meu llibre no és el primer, ja hi ha converses al voltant de tot això. Amb la pandèmia es van plantejar qüestions com el fet de marxar de les ciutats o vídeos de Tiktok, on gent abandona professions per una feina d'oficina per tenir seguretat. Sentia que som els primers que obrim la conversa sense fer-ne un gra massa. Amb humor.
 
- Tots aquests temes els havia vist en tuits, en stories d'Instagram, en vídeos, però de gent de la meva vida personal. Mai ho havia vist plasmat en literatura. Ens faltaven referents?

- Exacte. Volia baixar-ho al nivell equivalent al que podríem tenir una conversa tu i jo. En literatura han adaptat el tema de l'èxit o el fracàs però de manera molt categòrica. Que potser per això hi ha molt tabú a l'hora de parlar-ne. Jo volia abordar-ho, perquè són converses que estem tenint amb amics. Sento que tots ho estem patint una mica.

- Fer servir l'autoficció al nivell de sèries com Fleabag o Girls t'ha ajudat a l'hora de trobar el teu estil i no caure en això que dèiem, una cosa tan categòrica?

- Les dues sèries que dius són referents absoluts per mi. Si busques tuits meus del 2015 diré coses com: "Vull ser la Lena Durham catalana". I aquestes collonades. Recordo que mentre escrivia el llibre pensava que mataria per saber escriure com ho van fer a Fleabag, perquè és molt trencador. Aquest gènere m'interessa especialment que fer coses molt magnànimes. No em prenc gaire seriosament a mi mateixa, però aquesta tragicomèdia m'agrada més. A l'hora d'escriure el llibre no em plantejava escriure amb distància sobre mi mateixa per poder jugar del tot. Aquests models d'autoficció no només m'han influenciat, m'han format. 

​- Tenia la sensació que si la llegien generacions més petites o més grans no entendrien el to del llibre. És un problema de nínxol o és generacional i ens les sentim molt pròpies?

- Totalment. És el que ens passa a internet, que es creen bombolles, amb llenguatges concrets d'un cercle que si els treus d'allà no s'entenen. El meu procés d'escriure és molt de ficar-me dins de mi mateixa. No hauria pogut evitar fer-ho d'aquesta manera en el primer llibre. Es veu en els meus articles, quan faig crítica musical, que acabo xopant-ho amb mi mateixa. Aquí sí que hi ha un toc generacional.  
 
- Què ens fa més por a la nostra generació: la falta d'èxit o la por al fracàs?

- És complicat. Encara que ho mesurem amb la mirada externa, són barems que ens posem nosaltres mateixos. Sents que estan traint la promesa que t'havies fet amb quinze anys, quan deies que volies ser nadador professional o músic. El compromís es trenca. Per què? No he fet tot el que hauria d'haver fet? Va molt lligat al fet de viure amb les xarxes socials i que aquestes s'hagin intercalat amb la vida laboral. Compartim els concerts que farem, els articles que escrivim… L'èxit és difícil de mesurar, però a les xarxes socials hi ha números per mesurar-ho. I a sobre es poden traduir en diners. Un article bo et pot dur a noves oportunitats que es reflecteixen després al teu compte corrent. Quan jo no tenia diversos concerts, això atacava la meva autoestima. Sentia que tenia menys valor.

- Som la primera generació a flagel·lar-nos de manera oberta?

- Som els primers amb més persones estudiant a la universitat i els que vam rebre el discurs que el fet de tenir una carrera t'obria portes. O un màster. O un doctorat. I hem anat fent i fent, però hi ha coses que estan fora del nostre control. Titulitis. Al sistema ja li interessava. Hi ha sectors que viuen d'això, com el món de la música. Aquesta frustració és molt nostre. Volia retratar aquesta flagel·lació, però que no tot està sota el nostre control. 

- Al llibre toques molts temes importants, però sense entrar en l'autocomplaença o el desànim. Com a generació hem assumit aquest buit emocional?

- No soc una persona superdramàtica. M'he criat a internet, on de qualsevol cosa es fa humor. Hi ha gent explicant desgràcies i ho converteix en acudit. M'ha anat molt bé per la meva vida. Jo ho feia a Twitter i encara em passa. Estic trista i em veig i em fa gràcia la situació. És un fet generacional. Segons qui ho critica per apatia o que no som seriosos, però no tinc gens ganes de ser dramàtica. Res és tan rellevant i definitiu fins que et mors.
 
- Els que us heu dedicat a la música clàssica heu estat una mica l'aneguet lleig del món de la cultura. Hi havia un punt del llibre en què ho volies reivindicar?

- És un món que no està gaire professionalitzat. És molt normal cobrar per sota la taula, no tenir contracte… Volia denunciar-ho una mica perquè crec hi ha imatges contradictòries. És molt precari, però a la vegada és una carrera caríssima. La gent no té consciència com són de cars els instruments. I després hi ha molt poc rèdit. Fins que n'hi ha alguns que arriben a la cúspide. Entremig hi ha un buit molt gran. I volia explicar-ho. La gent es treu hipoteques per pagar instruments. És molt fort. Hi ha un factor molt gran de classe en el món de la música.

- La teva mirada de Barcelona és singular i molts joves se sentiran representats.

- Una de les coses que vaig tenir clares des del principi per parlar sobre la meva experiència en el món de la música era parlar de Barcelona. Tenia la sensació que en els últims anys, amb escriptores dones, hi havia una tendència a la ruralitat, sortir de la ciutat. Tot i que en els últims mesos han sortit diversos llibres sobre això, de la Júlia Bacardit i l'Andrea Genovart. Sentia que em faltava aquesta Barcelona. Hi havia interessos, però des d'una mirada que no era la meva. No és prou gran per estar separats. Estàs fent una birra d'un euro al Bar Pepe i et passen turistes amb bosses de botigues caríssimes. És una mina per escriure.