Són les 18.30h i arribem al carrer de la Mare de Déu de les Neus. Esperem i no hi ha ningú. Havíem quedat a aquella hora i a aquest lloc per fer l'entrevista. Envio un missatge per fer saber que hem arribat. Instants després, d'un local amb les vitrines brutes i empaperades de paper de diari, surt un noi amb una samarreta celeste del Nàpols que llueix un orgullós 10 de Maradona.

Aquest serà l'indret que acollirà el futur restaurant del pizzaiolo amb un nom pendent a revelar el dia de la inauguració. Amb el terra completament aixecat i ple de runes, l'Eric Ayala ens explica des d'un optimisme contagiós que en menys d'un mes ho tindrà tot enllestit. "Falta molt poc", insisteix mentre col·loquem dues cadires davant de l'únic estri que ja té a punt. És un forn gegant de llenya construït pel Maestro Ernesto que va venir des de la profunda Itàlia per aixecar aquesta autèntica "bellezza", maó a maó, al centre de Sabadell.

"Vull que tothom que entri al local ensopegui amb el forn. Que una mica més i es mengi la pala del pizzero", diu sota un somriure trapella. Vol transmetre als clients la frenètica "bogeria napolitana" que el va encisar amb un espai casolà que reculli el característic toc rústic i decadent de Nàpols. I és que, il·lusionat, explica que es tracta del mateix forn amb el qual el vallesà va formar-se i que el mateix Ernesto, fill d'un llarg llinatge de mestres forners, havia construït amb tan sols 18 anys. "Em vaig enamorar de com funcionava i ja m'estic morint de ganes d'encendre'l".

"En cap cas volia un establiment modern. Volia una pizzeria de bon veure plena de detallets i una decoració que et transportés al Nàpols que vaig viure". Un establiment molt particular que, a la planta de baix, hi tindrà la "joia de la corona": unes màscares de Pulcinella fetes a mà de forma excepcional pel popular escultor Lelli Espostio.

"No ha estat fàcil arribar fins aquí, però tirar la tovallola mai ha estat una opció", relata l'Eric ara que ja té el seu somni a la punta dels dits. Un anhel que, assegura, hauria intentat materialitzar encara que no hagués triomfat a les xarxes socials. "Estaria tot anant igual, però sí que és cert que haver-ho petat ens ha ajudat; sobretot pel tema del finançament", diu, assegurant que el nombre de seguidors ha donat confiança al banc. "He demanat un préstec que és una animalada. M'hi estic jugant la vida aquí", reconeix.

Però diners a banda, Ayala ja s'imagina en una taula al costat de la porta d'entrada estirant la massa de les pizzes mentre observa com els seus aprenents esdevenen mestres pizzers. "El meu rol serà el de gestionar el restaurant i formar gent. El dia 1 d'octubre ja començaré a ensenyar a tres nois tots els secrets de la pizza napolitana", afirma, assumint el tradicional rol de "pizzaiolo".
 

"No soc Cristiano Ronaldo, tampoc", explica entre rialles Ayala, preguntat per l'exposició en què es troba ara. Ho nota especialment pel carrer, quan el reconeixen però tampoc acaben d'interactuar amb ell. I és que el pizzaiolo preferit dels catalans a les xarxes gaudeix d'un element que molt pocs creadors de contingut mantenen: un feedback positiu, una comunitat molt neta i que sap gaudir dels seus productes audiovisuals. Ara, a sobre, se'ls podran menjar. "Jo mai hauria d'haver acabat aquí, és molt random. Som molt nous i a la gent li agrada la nostra naturalitat. La gent ho percep, i per això aconseguim tenir aquest vincle amb l'audiència", admet.

L'animen i li envien missatges per donar-li suport. "Em desitgen sort, com si fossin amics meus i tots estiguem remant al mateix vaixell", diu, content. Un camí que va començar mirant vídeos de YouTube com qualsevol altre jove i que, gràcies als consells de l'Ingrid, la seva germana i "dupla indispensable", va anar evolucionant fins a acabar fent contingut. Tot i la immensa onada de respostes positives que rep, és conscient que les crítiques són inherent a les xarxes. "No entro mai a mirar, perquè no vull que em modifiquin la meva manera de ser. I malgrat tenir una comunitat força sana, tampoc m'escapo de certes dosis de "hate"", confessa.

El català és un element clau de la carrera digital d'Ayala. No perquè sigui un element dissuasiu -un fet més que consolidat a les xarxes-, sinó perquè la seva naturalitat l'ha dut a fer el camí contrari. L'Eric admet que volia fer els vídeos en castellà per arribar "a l'audiència més gran possible", però va ser la seva germana, altra vegada, qui va convèncer-lo per mantenir el català. "Ens sortien més naturals. Em sabia greu per tots aquells que no l'entenen i hem trobat un equilibri". Això sí, assegura que se li han enfadat de tots els costats. "Jo no vull que la gent em segueixi per l'idioma que parlo, sinó pel que faig i qui soc", remarca.
 

I com se li presenta el futur? L'Eric no es vol enganxar els dits malgrat que adverteix que això no ha fet res més que començar. "A veure què passa. Quan treballava a Nàpols, el meu mentor em va dir que havia de posar-me objectius realistes i que els actualitzés cada cinc anys. Així que ja tinc un planning mental elaborat, però no te'l puc dir perquè és una idea massa romàntica", diu, amb prudència. No té previst començar a obrir franquícies.

El dia de la inauguració, encara per revelar, es projectarà un documental al cinema Imperial de Sabadell on es podrà veure la història i l'evolució del projecte dels germans Ayala. Posteriorment, també es podrà recuperar a Youtube. El cas de l'Eric no és únic, però tampoc és habitual: creadors de contingut que fan servir les xarxes com a canal i no només com a font d'ingrés, com a finalitat en si mateix. El carisma, la passió i el seu talent per les pizzes han provocat que el seu camí sigui maradonià. Ara cal que culmini amb la mano de dio i guanyar el Mundial.