Ah, la maternitat. Aquell emocionant regal i aquella pertorbadora amenaça que tota dona ha de confrontar en algun moment o altre. Ja sigui per decidir no formar-ne part—una decisió lícita, malgrat el que diguin alguns—o per explotar-la en totes les seves meravelloses virtuts. Aquella decisió vital que, durant tants anys, no només ha marcat la història de la humanitat, sinó que també ha inspirat la cultura, l’art, la política i la religió. I, evidentment, un tema tan inherentment fosc i complex no podia faltar en aquesta edició del Festival de Sitges.
Ho ha fet, primer, en la forma d’un robotet eixerit a The Wild Robot, i ara corpòriament encarnada per Amy Adams a Nightbitch, el film de Marielle Heller que narra el tràngol emocional i psicològic pel qual ha de passar la mare d’un nen de dos anys que es pensa que, a poc a poc, s’està convertint en un gos. Una premissa llaminera, que permet explorar diverses al·legories relacionades amb ser mare amb tons molt diferents. Heller ha apostat tot al negre, a l’humor absurd, surrealista, idiota i fàcil per construir una hàbil metàfora que desfà tots els mites sobre la maternitat perfecta.
Adams és una dona que ha abandonat la seva carrera com a artista plàstica per aprofitar la infància de la seva criatura, el nen més bufó de la indústria cinematogràfica actual, i ser el que els americans anomenen una stay-at-home mom. És a dir, una mare tradicional de les de tota la vida, que viuen per educar i criar els fills i fer-se càrrec de la casa mentre el seu marit desaparegut treballa per proveir per la família. Adams es troba fora de si, perduda en l’exhausta rutina d’haver renunciat al seu somni per atendre’n un altre mentre veu que el seu entorn compagina la vida laboral i la familiar amb una aparent facilitat que ella no acaba de trobar. Està desquiciada, trencada per la batalla emocional interna que li suposa gaudir de la maternitat i de poder estar amb el seu fill, però alhora anhelar una dona que ja no es reconeix al mirall, una que tenia idees, i ganes, que era creativa i que apostava per ella mateixa.
És el dia a dia de moltes dones contemporànies que senten aquesta pulsió, aquesta lluita interna constant entre la naturalesa humana i l’instint maternal però també la voluntat de ser persones independents, amb somnis, amb objectius, amb motivacions i aspiracions. Un dilema moral que com a societat comencem a superar gràcies al feminisme, a l’educació moderna que fa que els homes també siguin responsables de les seves criatures, i que ha fet que les dones puguem fer un pas endavant i creure’ns el que sempre hem estat: persones senceres, amb vàlua independent de la nostra eficiència biològica i familiar.
En això es basa, essencialment, Nightbitch, un film que no pretén ser res més que una astuta i divertida reflexió que desmitifica la perfecció de la maternitat. Utilitza recursos hilarants—com ara descriure paraula per paraula el monòleg intern de la protagonista—no només per aconseguir gags que van arrencar un riure del públic del festival, sinó també per incrustar la crítica sota la pell de l’espectador a poc a poc, sense condescendència ni supremacia moral. El personatge d’Amy Adams destaca per l’ambigüitat moral que presenta sense excessiu dramatisme ni tragèdia: la definició perfecta d’una dona que estima el seu fill, però també estima la seva vida amb independència d’ell. El marit, un Scoot McNairy—que només ha de ser espectador admirat d’Adams, paper que clava a la perfecció—és un retrat acuradament realista de l’home del nostre segle: no un masclista empedreït, sinó algú que no s’ha qüestionat mai els seus propis privilegis i que està lluitant per revisionar-se, per aprendre, i que vol fer-ho millor. Les escenes que comparteixen llueixen tant per l’humor com per l’emoció que els uneix, i aporten una altra capa de lectura a una cinta que fàcilment podria haver caigut en la banalitat.
Potser és veritat que el component més fantàstic i horrorós, entre cometes, del film està poc explotat. Potser és cert que la progressiva conversió d’Adams en un gos es podria haver explotat molt més en el terreny de gènere. Potser això sí que se li pot retreure al film: que no acabi d’apostar per la premissa que de la qual el festival realment volia gaudir. Però tampoc li cal, perquè la metàfora s’escriu sola: l’animal interior que lluita per sortir del cos i de l’ànima d’Adams és, irrevocablement, l’instint salvatge de l’egoisme castigat d’aquelles que creiem que ser mare no ha d’invalidar la resta de la nostra existència.
D’aquestes reflexions, la pel•lícula en va plena: ja sigui una oda al cos de la dona i a la seva capacitat de donar vida, equiparant-la amb una deessa, com un crit de lluita per posar en valor tots els sacrificis psicològics i físics que s’han de suportar davant un tràngol així. Una idea difícil d’explicar, d’emmarcar, de rodar, d’expressar. I que molts passaran per alt en favor de criticar la lleugeresa amb què decideix expressar-se el film.
Però potser és això, el que ens cal ara, a la lluita feminista: films que, rere una aparent lleugeresa tonal i narrativa, expressin idees que a molts resulten trencadores. Potser simplement amb manifestar que una dona de cinquanta anys pot lluir desfeta malgrat l’alegria en tenim prou per fer petites passes cap al futur. Potser una Amy Adams que es creu gossa i que lluita per desfer-se dels seus propis prejudicis és l’abanderada ideal d’una causa que, malauradament, encara té metres per recórrer.