Cannes sempre dona més material per tertúlies que el Barça de Xavi. I això ja és dir. Cada any, la cita cinematogràfica per excel·lència de la Costa Blava reuneix el bo i millor del cinema del moment, amb crítics de tot el món col·lapsant l’aeroport de Niça i els timelines de Twitter amb crítiques, i més crítiques, i missatges fent cua per veure pel·lícules, i la selfie de torn amb el famós que han pillat de camí al lavabo. Si les eleccions són la festa de la democràcia, Cannes és la festa del cine –de l’exclusiu, del glamurós, del fora de l’abast del públic general, del que obliga els periodistes a anar amb esmòquing passades les cinc de la tarda. Ves que potser no sigui tan democràtica, la festa.
També com el Barça de Xavi —i com la democràcia— Cannes polaritza opinions. N’hi ha que han sortit a la defensa acèrrima de Yorgos Lanthimos, que ha impactat el públic amb Kinds of Kindness, una pel·lícula que es veu que és del tot menys kind. I d’altres que han optat per destruir, sense pèls a la llengua i amb adjectius contundents, brutals, sanguinaris, la Megalopolis —MegaLOLpolis, com l’han batejat alguns despietats— de Francis Ford Coppola, que l’últim cop que va fer una bona pel·lícula el Cobi era acabat de néixer. Ha estat una setmana intensa, en què seguir les videocrítiques de periodistes culturals a qui s’ha perseguit sense clemència ha estat tant o més complicat que digerir l’ara sí ara no de Joan Laporta.
Entre tot el soroll, sembla que poques pel·lícules han aconseguit el consens amable dels intel·lectuals.Emilia Perez, de Jacques Audiard, sembla estar a totes les travesses per endur-se la Palma d’Or malgrat l’accent castellà cavernícola de Selena Gomez, i Furiosa ha fet tremolar d’emoció descontrolada tots aquells fanàtics del motor i del cinema de George Miller.
Tant de bo m’agradés tant el Ral·li Dakar com a molts dels que aquesta setmana s’han assegut al Palais des Festivals de Cannes.
Vagi per davant que a mi, Mad Max: Fury Road, ja no em va dir res. La continuació sorprenent de la saga Mad Max que George Miller va idear, de cop i volta, l’any 2015 amb Tom Hardy i Charlize Theron al volant —jeje— va deixar inconscients d’emoció una gran part del públic que la va veure en la gran pantalla. A mi, em va deixar freda. Li reconec el mèrit: un espectacle visual que desborda originalitat i creativitat en l’estètica de l’escenari i dels seus personatges, i que, amb una direcció intel·ligent, aconsegueix mantenir un ritme que s’apropa a allò trepidant. Molt mèrit, de fet, tenint en compte que la trama és la cosa més senzilla de la història. I suposo que Fury Road va representar la pel·lícula ideal per arrossegar al cinema aquell fanàtic de la Formula 1 que molts tenim a casa. Era la confluència perfecta en el Diagrama de Venn que formen els cinèfils i els amants de Kimi Räikkönen.
Furiosa és més del mateix. És a dir, que si va agradar Fury Road, aquesta explotarà encara més caps. És més i millor, sobretot en l’aspecte narratiu: la trama té més xixa, perquè no deixa de ser una història sàdica de venjança liderada per una Anya Taylor Joy que sap fer molta cara de mala llet molt bé. S’assembla poc a Theron, això sí. I si no fos perquè la preqüela lliga directament amb Fury Road, gairebé li perdonaríem. L’apartat visual també excel·leix —si Fury Road ja era un prodigi fotogràfic, aquesta ho supera de llarg. Hi vibren l’estètica i els colors —un Holi Festival of Colors cinematogràfic en tota regla. I fins i tot els efectes visuals, que en el tràiler semblaven fets amb un Windows XP, destaquen positivament. Res a retreure-li, en aquest sentit, al talent visionari de Miller.
El problema és tot lo altre. El problema és Chris Hemsworth, totalment desubicat en un paper que encara està per decidir si és dramàtic o és còmic. Està descontrolat de mala manera, i només en el clímax final del film es detecta un breu i minúscul indici de saber exactament què està fent. Com quan Frenkie de Jong la passa al primer toc al minut 89 perdent quatre a zero. No l’acompanya el guió, a mig camí entre prendre’s seriosament i descollonar-se de tot, amb personatges de noms ridículs trobats a propòsit que després no lliguen amb les seves interpretacions i els seus objectius dramàtics. Tot, en una cinta que només aconsegueix brillar en el primer i el tercer acte, mentre el segon acaba sent una avorridíssima travessia per un desert inacabable. La sensació final és un Fast And Furious d’autor, si Fast And Furious es prengués seriosament i busqués un Oscar interpretatiu amb dos personatges que arriben a l’espai en un cotxe tunejat.
Perquè, al final, rere el tel que suposa la visió artística particular de Miller, Furiosa no deixa de ser tan frustrantment simple com les altres: una història de persecució, de cotxes que fan vroom vroom i motos que aixequen pols perquè estèticament és resultón jugar amb cortines de sorra en un film situat al desert. I, sinó, que li diguin a Denis Villenueve, que se n’ha fet un fart amb Dune. La diferència és que allà, sota el pinzell de l’artista, hi havia prou substància per justificar els cops de geni. A Furiosa, poca història real pot sustentar allò visualment atractiu.
Que la intenció de la pel·lícula no deixa de ser aquesta, ja ho entenc. I per això, aquells fanàtics que van veureFury Road deu cops seguits a la gran pantalla veuran Furiosa vint vegades més. Per a aquells que vau gaudir de la primera, aquesta serà un autèntic regalàs. Motiu de més que celebració en un any en què Coppola s’ha fotut de morros, Lanthimos ha burxat fins a esclatar, i Schrader ha avorrit a les cabres. A veure si us penseu que serà tot cava i pastes, a Cannes.
Perdó, xampany i pain au chocolat.