No voldria començar aquesta crítica amb el Cinisme —té forma triangular, és de color negre, i té tendència a ocupar massa espai— al volant del panell de control emocional del meu cervell, però és que Pixar no ho posa gens fàcil. Els darrers anys, la seva decadència creativa s’ha anat complementant rabiosament amb la mala estratègia econòmica i una manca severa de direcció inspirada. La pandèmia no li va fer cap favor i els seus CEOs, a qui cada cop se’ls hi està quedant més cara de Bob Iger, no van saber què fer-ne, del seu propi art. L’estudi va matar abans de néixer els seus últims films bons —Soul, Luca i Turning Red encara conservaven gran part de l’esperit que feia de Pixar, Pixar— obviant-ne l’estrena en cinemes. I les ments pensants rere l’estudi es van fotre les mans al cap quan, oh, sorpresa, no van fer calers.

A partir d’aquí, l’espiral ansiosa provocada per les pèrdues econòmiques va repercutir negativament en les dues cares de la moneda: els directius van deixar de banda l’ADN de la productora, i els espectadors van perdre’n l’interès. I Lightyear, Strange World i Elemental—aquesta última la defensaré fins al final, amb el pas del temps m’ha semblat absolutament meravellosa— van caure en picat a les sales, van reviure poc a Disney Plus, i van crear una sensació general de desconfiança en un estudi que, fins aleshores, tenia un ratio d’expected goals impagable.

Només semblava salvar Pixar les seqüeles d’allò que ja havia funcionat: les Toy Story 500 i, ara, Inside Out 2, que aquesta setmana arriba a la cartellera sota el microscopi de crítics i espectadors. La seva primera entrega va ser un èxit rotund, innegable i clàssic de l’estudi: la història de Riley, que ha de fer front a un canvi brusc a la seva vida, vist a través de les emocions que controlen el seu cervell era una premissa estranya, però la senzillesa brillant i emotiva amb què Kelsey Mann la va explicar ens va robar a tots el cor. Gairebé 10 anys després, el mateix Mann ha tornat a agafar les regnes per explicar un pas més en la vida de Riley —i potser el pas més complicat de tots—: quan s’ha d’enfrontar a l’adolescència. I així, les emocions que ja havien après a conviure al seu cervell han d’aprendre a conviure amb unes de noves que no els hi posaran la feina fàcil.

Per treure’ns-ho de sobre: la pel·lícula és bona. Prou bona per a recordar els millors temps de Pixar i posar un bri d’esperança en un futur incert i més aviat fosc. Prou bona per a fer riure una sala plena de crítics que fa anys que hem superat l’adolescència, i per fer-me emocionar a mi, que amb el primer muntatge emotiu del film ja tenia un estrany rum-rum a l’estómac. Prou bona per sortir del cinema amb bones sensacions, un somriure d’orella a orella, i el dubte si li arriba a la sola de les sabates a l’anterior.

De moment, la resposta és no. Però només perquè la seva predecessora és una absoluta obra mestra del cinema modern.

És bona perquè segueix una transformació real, lògica, i humana, en què els espectadors acompanyem uns personatges que ja ens sentim nostres. Una mica pel mateix motiu pel qual funcionava Toy Story 3. Tots creixem, tots hem viscut l’adolescència, i tots hem sentit aparèixer la molesta i insofrible Ansietat, el gran personatge destacat d’aquesta segona entrega. Si a Inside Out la tensió entre Joia i Tristesa suposava el conflicte principal del film, ara Ansietat ha pres el relleu del rol antagònic i no s’està per tonteries. El personatge és enrevessat, insuportable, evidentment equivocat. I aquí és on es nota que està ridículament ben construït i entès. L’Ansietat carrega, destrueix, confon i entristeix. Ofusca, ofega i esgota. I durant 90 minuts et mires al mirall animat amb el gran enemic de la major part de la població actual, aquell que et crea la síndrome de l’impostor a la feina i no et deixa dormir a les nits; aquell desgraciat que et provoca mals de cap i de panxa pitjors que qualsevol malaltia; aquell que no et deixa tenir una relació emocional saludable ni amb el carter. I, mare meva, ni Freddy Kruegers ni hòsties: Ansietat acaba sent l’antagonista més temut de la història del cine. Així, el personatge parteix de sentiments insuportables, navegant la fina línia entre la molèstia i la ruïna, per enviar efectivament el seu missatge: sense totes les nostres emocions juntes, igualades i respectades, no som persones.

I la major virtut del film es converteix així en el seu gran problema: el missatge no ha evolucionat. Per sort és un missatge positiu, encara ara necessari, i atemporal. Però ja ens l’havien explicat. Ara ens l’han explicat amb més detall, i més emocions. Però que Joia i Tristesa han de conviure en pau és una mica la mateixa idea que el fet que totes dues han de conviure amb les set altres emocions que conformen el cervell de Riley. Vull dir que ja ho havíem entès.

La trama tampoc s’allunya gaire de l’original: es perden unes emocions, i han de tornar a la torre de control per salvar la protagonista del tumult emocional que d’altres estan causant, suposadament, pel seu bé. Una odissea que a la primera entrega funcionava de faula per la seva visió original i creativa a l’hora de donar forma, veu i presència a conceptes absolutament abstractes. Al seu costat, l’odissea que conforma el guió de la segona sembla barata, tot i que la creativitat i la imaginació continuen allà, i serveixen de font d’inspiració de molts moments astutament còmics i emotius. No perquè la segona sigui dolenta, sinó perquè la primera és pràcticament insuperable. Potser una rentada de cara i una proposta narrativa diferent l’hauria ajudat a evitar les comparacions. O potser era un risc massa car a córrer en un estudi que cada vegada transita amb més peus de plom.

La metàfora és efectiva, malgrat tot. Les referències i picades d’ullet a conceptes universals arrenquen somriures i llàgrimes en una història que s’ha explicat al llarg de l’existència de la humanitat, i que sens dubte es continuarà explicant. L’animació és pur Pixar —amb alguna novetat significativa, que ajuda sobretot en el terreny humorístic del film—, sense grans estridències ni cops d’efecte tècnics innecessaris. I el resultat és profundament positiu, en el millor dels sentits.

Ara només caldrà veure si el Cinisme i la Cobdícia que semblen tenir dominat el panell de control dels caps de qui prenen les decisions a Emeryville, Califòrnia en treuen les conclusions adients: que Pixar sempre ha triomfat quan s’ha centrat en les històries que surten del cor, les que parteixen de les individualitats per explicar universalitats. Les que fan que tots entenguem per què és trist que un ninot cowboy s’acomiadi del seu nen; ens emocionem amb la recerca d’un pare per trobar el seu fill en un oceà impossible; riguem amb la idea d’una rata cuinera; o citem el manifest comunista amb unes formigues. Inside Out 2 funciona perquè Inside Out va trencar-ho tot. I Inside Out va ser el súmmum perquè ningú pensava en la pasta —només, valgui la redundància, en les emocions.