Cada vegada que llegeixo la notícia que un actor o actriu es passarà a la direcció, arrufo el nas. És una acció del tot involuntària, com quan algú diu “jo no sóc masclista però”, o quan Xavi Hernández diu que en el seu equip no hi ha un onze titular estipulat, ni suplents. És el resultat, suposo, de l’experiència: de decepcions constants que et fan aprendre a ser cautelós, a no confiar-se, a no assumir que Pau Cubarsí assecarà Kilian Mbappé com si fos un jugador de Tercera RFEF. Però com que l’ésser humà, per sobre de malpensat, també és idiota —i aquí no m’excloc de l’equació— tot el que té de desconfiat també ho té d’esperançat. Per això quan vaig llegir que Dev Patel, el protagonista de Slumdog Millionaire, dirigiria el seu primer film no ho vaig veure clar, però alhora també vaig pensar que compte, potser, només potser, hi pot haver un miracle al Parc dels Prínceps.
La història, per sort, constantment et regala sorpreses. John Krasinski no havia de fer, sobre el paper, una obra mestra com la que va acabar sent A Quiet Place, i Michael B. Jordan inspirant-se en l’anime per construir l’acció de Creed III no havia de calibrar tan bé com va sortir el resultat final. I, per tant, no ens pot sorprendre que Patel, que té una llarga trajectòria televisiva i cinematogràfica a Skins, The Newsroom, Lion, o The Green Knight, que ha treballat amb els millors de la indústria, no n’hagi après alguna cosa, de tot això. I a Monkey Man, Patel juga de la mà d’una productora que, els darrers anys, ha apostat pel talent nou amb molt bona nota: Monkey Paw, encapçalada pel també brillant cineasta Jordan Peele.
Els ingredients eren allà. Com també ho era el punt de partida: un noi motivat per la venjança somia a carregar-se els polítics, policies, i en general homes poderosos corruptes que regnen a l’Índia moderna. Patel encarna el protagonista, un Batman indi que supera tot els ritus de pas de qualsevol bon heroi en una pel·lícula que beu desacomplexadament de les pel·lícules d’acció —d’hòstia neta ben guapa, per parlar en plata— de Bollywood. L'Índia ens ha ensenyat que l’acció pot ser un art nobilíssim i un divertimento estratosfèric, i qui no ho hi hagi posat atenció amb pel·lícules com RRR o Kill —que es va estrenar al Festival de Sitges d’aquest any i va ser l’experiència més cinematogràfica del certamen— s’ha perdut algunes de les millors hòsties netes de la gran pantalla. En molts sentits, Monkey Man és la carta d’amor que Dev Patel, d’origen indi però criat a Gran Bretanya, deu a la seva cultura d’origen. Una porta d’entrada a una altra indústria potent i de qualitat a través del pretext d’una mirada que vol passar per europea.
Anem a les plantofades, que és el gen que arrela tota la pel·lícula. Són bones, sí. Les coreografies estan impecablement pensades i executades. Les morts —sanguinàries quan ho han de ser, i elegants quan la narrativa ho demana— són gratificants i originals. Per cada seqüència potser una mica gastada —tot i que a qui no li agrada una bona seqüència d’acció en una cuina, on el protagonista fa servir utensilis per rematar dolents?— n’hi ha una de creativa i innovadora —la de l’ascensor, amb un ganivet a la boca, passarà a la història. La llàstima és que Patel pequi de novell i de voler marcar territori amb el seu estil, perquè l’ús excessiu del shaky cam, una càmera que es mou constantment a ritme frenètic, i el muntatge massa picat, a estones no deixen que s’apreciï la feina física de les baralles.
És un error notable però inusual en una pel·lícula que, precisament, no sent una forta pressió per marcar un estil directorial excessiu. No hi ha una preocupació per posar imatges icòniques al seu nom, ni d’establir un currículum visual clar que ajudi Patel a aconseguir més rols rere la càmera. El seu és un debut d’aprovat de sobres, que deixa entreveure un talent que pot arribar a créixer molt. I això, en una òpera prima, és el millor que pot passar: donar pinzellades de qui ets sense sobrecarregar el film per les teves dèries. Ja hi haurà temps per això més endavant.
L’altre petit inconvenient —i en aquest cas és petit de debò— és la durada de la cinta. En la meva incansable creuada contra els films de més de dues hores, debatré que en aquest cas també gaudiria sense problemes d’una bona retallada. Tot i que ho remata tot en les dures hores un minut, ja són, al meu parer, mínim, 15 minuts més del que hauria de durar qualsevol pel·lícula que no sigui una obra mestra insuperable. I ni així.
Per la resta, el film destaca en tots els àmbits. L’ambientació, ronyosa, fosca, i dura, et transporta a l’Índia bruta en la qual s’ha de moure, per força, la narració del film. Dev Patel, com sempre, encarna notablement el seu personatge. La caracterització igualment llardosa del protagonista —constantment mullat per suor o sang— arrodoneix un físic que el mateix Capità Amèrica envejaria. Una transformació física i mental absoluta, sense la qual l’espectador no compraria cap dels nombrosos recursos John Wick-escs que s’inventa. I els seus contrapunts tant còmics com malvats —des de Sharlto Copley i Pitobash, a Sikandar Kher— es guien fantàsticament bé per la seva direcció i la seva interpretació protagonista.
I al final, en els vint minuts concloents que suposen el clímax de la pel·lícula, riures disfrutons i aplaudiments assegurats. Tant per un final òptim i merescut, com pel viatge imperfecte que ens ha regalat la pel·lícula. És ben cert, senyors, que en el cinema sempre s’ha de confiar.