Sí, m'ha agradat la nova sèrie de l'Aitana: quin és el problema?

No és cap misteri si revelem que la crítica cinematogràfica i seriòfila es frega les mans cada vegada que apareix algun producte suposadament mediàtic que no està creat amb un interès summament artístic sinó en un de comercial. Com si això fos una alguna cosa negativa. Esmolem ganivets, ensenyem les urpes, descaragolem les plomes empolsades i ens posem a redactar veritables peces literàries on esquinçar, sentenciar o jutjar de manera altiva són la norma general. Esperem contingut de suposada baixa qualitat, nosaltres, que som incapaços (la immensa majoria) de subjectar una càmera amb les dues mans o ni tan sols enquadrar de manera correcta el mòbil per fotografiar un paisatge. I, en definitiva, jutgem abans de visualitzar el contingut en si. Això no va passar amb Succession ni tampoc amb White Lotus. Però quan Aitana va revelar que començava la seva primera aventura audiovisual amb Disney, La Última, es van començar a aixecar celles, ganivets i alguna cosa més que crítiques inofensives. Res més lluny de la realitat.

Que la història sobre una noia bona i amable que s'enamora d'un noi mínimament problemàtic que somia ser boxejador professional no és, ni de lluny, una premissa original, ho sap qualsevol que ha vist més de dues sèries. Superat aquest sotrac, el que compta és l'enfocament dels creadors vers la història. I a La Última parteix d'una base extremadament honesta (en la trama), sense complicacions i amb l'únic objectiu de fer brillar Aitana Ocaña a la pantalla. Òbviament ho aconsegueix. És una sèrie que ens recorda l'època més brillant (sí, brillant) de l'etapa Disney Channel, amb aquests amors adolescents i juvenils que protagonitzaven Troy i Gabriella a High School Musical o la parella formada per Demi Lovato i Joe Jonas a Camp Rock. Un munt de clixés apareixen a La Última, però no són antiquats, no desentonen, no grinyolen ni són enganxosos. Van trobar l'equilibri perfecte.

Tot i que és descoratjador saber que la sèrie s'ha vist engolida per les circumstàncies personals de la parella fora de les càmeres, la química que desprenen Miguel Bernardeau i Aitana és la millor possible per a una trama adolescent en què els protagonistes només ens han de regalar escenes, imatges, diàlegs (i mirades!) per poder folrar una carpeta sencera. Perquè a La Última no es ven res complex ni amb ínfules pretensioses. Tot al contrari. És senzilla, fàcil de deglutir, fins i tot relaxant. És tot un recopilatori de tots aquells clixés que estan bé, que ens fan sentir bé i no hi ha cap lectura rebuscada per fer a nivell social, filosòfic, generacional. Dels clixés que a vegades són necessaris. Perquè són càlids, són desitjos fets realitat.

No ens enganyarem. L'Aitana té moments complicats de defensar a nivell interpretatiu. No crec que sigui res del qual ella no en sigui conscient, especialment a l'inici. Però aquests esculls es dilueixen cada mitja hora que avança la trama, notant-se les ganes, la passió i la bona intenció que tot l'elenc, amb l'Aitana i el Miguel al capdavant, ho van voler defensar. I perquè no pot ser un conte romàntic d'amor adolescent? Ho té tot per ser exitosa. Té essències dels romanços adolescents de fa una dècada o dues, però és representativa de les generacions actuals i futures.

A vegades, fins i tot, sembla una història que hauria escrit la mateixa Aitana: les dificultats per entrar en el món de la indústria musical, les dificultats que es troba una jove no té ambicions purament comercials, els tripijocs dels productors, les amenaces que reben les dones o les pressions. I tot, en una sèrie "fàcil" i "adolescent" de Disney. A vegades no es necessiten musicals esnobs dirigits per Leos Carax per parlar sobre segons quins temes.

Entremig dels episodis, com no s'ha negat des d'un principi, Aitana regala als seus fans tot un enfilall de cançons exclusives que han sortit amb un interès comercial concret. Però tant de bo totes les campanyes de màrqueting adolescent fossin com La Última, amb dos protagonistes com Bernardeau i Aitana, i amb aquesta elegància en el gust d'una història tan senzilla, elegant i honesta. I perquè quan ets adolescent no pots viure cada setmana al ritme d'Élite i fer veure que es realitat.