30
de gener
de
2023, 16:00
Treure la pols de la prestatgeria de casa comporta certs riscos: àcars que et generaran un atac de tos; la improbable però evident possibilitat que el moble cedeixi i t’acabi esclafant el lòbul frontal; i, en el pitjor dels casos, la troballa d’un llibre aliè, que resulta que es titula En defensa d’Afrodita i que t’acabes llegint mentre poses en risc el teu enteniment.
En defensa d’Afrodita és un recull d’escrits contra la cultura de la monogàmia que l’editorial Tigre de Paper va publicar l’any 2013. El llibre de seguida va causar sensació entre molts cercles de l’esquerra independentista barcelonina, i els seus exemplars van començar a rebotar dels casals populars als sindicats estudiantils i dels caus a les facultats de lletres; talment com una closca del Mario Kart que interrompia la cursa per l’amor prototípic i unipersonal que els joves del país havien corregut fins aleshores. Deu anys i sis edicions després, el llibre ha estat defenestrat per les mateixes persones que temps enrere el van enaltir, principalment –segons se m’ha dit– perquè molts homes amb pèl a l’escrot i gust pel calimotxo el van utilitzar com a pretext per enllitar-se amb el nombre més gran de noies possible sense haver d’afrontar responsabilitats sentimentals, deixant en el seu camí eroticofestiu tot un reguitzell de “cadàvers emocionals”; un concepte, per què no dir-ho, que he après avui.
Així doncs, aprofitant que a mi la moguda em va enganxar amb la maduresa interior d’una albergínia bullida, fa una setmana vaig decidir llegir-me el llibre per tal de calibrar amb una mirada primerenca i neutra la magnitud de la tragèdia. Recalco que el meu objectiu era aquest i no un altre, i en cap cas tinc intenció de valorar si són millors les relacions monògames o poligàmiques. Primer, perquè no en tinc ni idea i no crec que es pugui calibrar; segon, perquè la meva opinió no seria més important que la d’un macaco; tercer, perquè estic en contra dels articles d’Internet que t’expliquen com estimar (i sospito que les persones que els escriuen en realitat el que fan és vestir d’academicisme els seus drames personals).
Dit això, el primer que cal apuntar sobre el llibre és que només et convencerà si vens predisposat a creure-te'l de casa. Més enllà de l'estil i sobretot el llenguatge, que sembla concebut per una IA després d'enregistrar 400 assemblees del SEPC i 20 xerrades dels coachs d'Eufòria, l'argumentari categòric dels autors naufraga des de la primera línia, fent gala d'un reduccionisme que, si no tens setze anys, fa que et plantegis si estàs sent excessivament crític o si simplement has esdevingut un votant d'Unió Democràtica de Catalunya durant uns mil·lisegons. Qui vulgui un exemple aquí el té: Les relacions obertes són el millor remei a la gelosia, ens ofereixen un espai de total confiança, sense regles ni expectatives desmesurades on l’autèntic desig és el pal de paller de cada relació. Un pla sense fissures ni contrapartides.
En aquest sentit, crida l'atenció que al pròleg s'utilitzi la figura d'Afrodita com a inspiració dels raonaments que venen després. Bàsicament perquè recórrer a mites grecs per parlar d'amor és com a mínim perillós, sobretot si es té en compte que Zeus va crear Agdistis pelant-se-la sobre una pedra i es va transformar en toro per violar una princesa; o que la mateixa Afrodita, sense anar més lluny, va néixer a partir dels collons perduts que li van tallar a son pare.
Conyes a banda, i assumint que la col·lecció de fal·làcies és inacabable, val la pena posar el focus en tres punts del llibre especialment sagnants. El primer, un apartat titulat Problemàtiques sentimentals de la monogàmia romàntica, en què s’afirma i es desenvolupa que l’amor romàntic promou la gelosia, la por i la baixa autoestima; un raonament que pot ser encertat (i en el qual l’autor es projecta clarament) però que també és perfectament vàlid aplicant-lo a les relacions poligàmiques. O és que relacionar-te amb més d’una persona et salva d’aquesta mena de sentiments tan xungos?
En segon lloc, i aquest potser és el punt més esperpèntic, una pàgina en què l’autor es dedica a detallar amb la fredor d’unes instruccions de l’Ikea quin és el nombre idoni de relacions que ha de tenir una persona. Si en tenim masses (més de deu o quinze), la confiança, l’atenció, l’ànim de compartir es dissol si en tenim massa poques (una o dues) es crea una dependència tan forta que pot degenerar fàcilment en submissions, abusos i maltractaments. Ah, doncs d’acord, no seré jo qui digui que d’això se’n diu generalització. Però la cosa no acaba aquí, i després, com si fos Karlos Arguiñano explicant-te quantes prunes posa al pollastre, afegeix un bon nombre rau entre 4 i 7 relacions íntimes i de profunda confiança.
Finalment, també resulta especialment graciosa la premissa que apunta que la cultura monògama maximitza el nostre benestar econòmic, un nivell econòmic "elevat" al qual estem enganxats "com un heroïnòman a l’heroïna" (una metàfora que devia indignar fins i tot al poli que es va infiltrar al SEPC, el qual m’agrada imaginar llegint-se el llibre per intentar no desentonar a les reunions). En qualsevol cas, l’acudit s’explica sol formulant una pregunta retòrica: però de quin benestar econòmic parla?
Vist amb perspectiva, sembla que En defensa d’Afroditava ser una mena de Procés de l’amor; una idea idíl·lica venuda amb paraules grandiloqüents i buides de contingut que va comptar amb prescriptors reverenciats i que, al cap d’uns anys, es va demostrar que no s’aguantava per enlloc. Com en el primer cas, la solució passa perquè cadascú lliuri la seva pròpia batalla a la recerca del benestar sentimental i, sobretot, per deixar de confiar en venedors de fum, ja siguin els de les institucions, els dels articles d’Internet o els que hi ha llistats a la contraportada d’un llibre.
En defensa d’Afrodita és un recull d’escrits contra la cultura de la monogàmia que l’editorial Tigre de Paper va publicar l’any 2013. El llibre de seguida va causar sensació entre molts cercles de l’esquerra independentista barcelonina, i els seus exemplars van començar a rebotar dels casals populars als sindicats estudiantils i dels caus a les facultats de lletres; talment com una closca del Mario Kart que interrompia la cursa per l’amor prototípic i unipersonal que els joves del país havien corregut fins aleshores. Deu anys i sis edicions després, el llibre ha estat defenestrat per les mateixes persones que temps enrere el van enaltir, principalment –segons se m’ha dit– perquè molts homes amb pèl a l’escrot i gust pel calimotxo el van utilitzar com a pretext per enllitar-se amb el nombre més gran de noies possible sense haver d’afrontar responsabilitats sentimentals, deixant en el seu camí eroticofestiu tot un reguitzell de “cadàvers emocionals”; un concepte, per què no dir-ho, que he après avui.
Així doncs, aprofitant que a mi la moguda em va enganxar amb la maduresa interior d’una albergínia bullida, fa una setmana vaig decidir llegir-me el llibre per tal de calibrar amb una mirada primerenca i neutra la magnitud de la tragèdia. Recalco que el meu objectiu era aquest i no un altre, i en cap cas tinc intenció de valorar si són millors les relacions monògames o poligàmiques. Primer, perquè no en tinc ni idea i no crec que es pugui calibrar; segon, perquè la meva opinió no seria més important que la d’un macaco; tercer, perquè estic en contra dels articles d’Internet que t’expliquen com estimar (i sospito que les persones que els escriuen en realitat el que fan és vestir d’academicisme els seus drames personals).
Dit això, el primer que cal apuntar sobre el llibre és que només et convencerà si vens predisposat a creure-te'l de casa. Més enllà de l'estil i sobretot el llenguatge, que sembla concebut per una IA després d'enregistrar 400 assemblees del SEPC i 20 xerrades dels coachs d'Eufòria, l'argumentari categòric dels autors naufraga des de la primera línia, fent gala d'un reduccionisme que, si no tens setze anys, fa que et plantegis si estàs sent excessivament crític o si simplement has esdevingut un votant d'Unió Democràtica de Catalunya durant uns mil·lisegons. Qui vulgui un exemple aquí el té: Les relacions obertes són el millor remei a la gelosia, ens ofereixen un espai de total confiança, sense regles ni expectatives desmesurades on l’autèntic desig és el pal de paller de cada relació. Un pla sense fissures ni contrapartides.
En aquest sentit, crida l'atenció que al pròleg s'utilitzi la figura d'Afrodita com a inspiració dels raonaments que venen després. Bàsicament perquè recórrer a mites grecs per parlar d'amor és com a mínim perillós, sobretot si es té en compte que Zeus va crear Agdistis pelant-se-la sobre una pedra i es va transformar en toro per violar una princesa; o que la mateixa Afrodita, sense anar més lluny, va néixer a partir dels collons perduts que li van tallar a son pare.
Conyes a banda, i assumint que la col·lecció de fal·làcies és inacabable, val la pena posar el focus en tres punts del llibre especialment sagnants. El primer, un apartat titulat Problemàtiques sentimentals de la monogàmia romàntica, en què s’afirma i es desenvolupa que l’amor romàntic promou la gelosia, la por i la baixa autoestima; un raonament que pot ser encertat (i en el qual l’autor es projecta clarament) però que també és perfectament vàlid aplicant-lo a les relacions poligàmiques. O és que relacionar-te amb més d’una persona et salva d’aquesta mena de sentiments tan xungos?
En segon lloc, i aquest potser és el punt més esperpèntic, una pàgina en què l’autor es dedica a detallar amb la fredor d’unes instruccions de l’Ikea quin és el nombre idoni de relacions que ha de tenir una persona. Si en tenim masses (més de deu o quinze), la confiança, l’atenció, l’ànim de compartir es dissol si en tenim massa poques (una o dues) es crea una dependència tan forta que pot degenerar fàcilment en submissions, abusos i maltractaments. Ah, doncs d’acord, no seré jo qui digui que d’això se’n diu generalització. Però la cosa no acaba aquí, i després, com si fos Karlos Arguiñano explicant-te quantes prunes posa al pollastre, afegeix un bon nombre rau entre 4 i 7 relacions íntimes i de profunda confiança.
Finalment, també resulta especialment graciosa la premissa que apunta que la cultura monògama maximitza el nostre benestar econòmic, un nivell econòmic "elevat" al qual estem enganxats "com un heroïnòman a l’heroïna" (una metàfora que devia indignar fins i tot al poli que es va infiltrar al SEPC, el qual m’agrada imaginar llegint-se el llibre per intentar no desentonar a les reunions). En qualsevol cas, l’acudit s’explica sol formulant una pregunta retòrica: però de quin benestar econòmic parla?
Vist amb perspectiva, sembla que En defensa d’Afroditava ser una mena de Procés de l’amor; una idea idíl·lica venuda amb paraules grandiloqüents i buides de contingut que va comptar amb prescriptors reverenciats i que, al cap d’uns anys, es va demostrar que no s’aguantava per enlloc. Com en el primer cas, la solució passa perquè cadascú lliuri la seva pròpia batalla a la recerca del benestar sentimental i, sobretot, per deixar de confiar en venedors de fum, ja siguin els de les institucions, els dels articles d’Internet o els que hi ha llistats a la contraportada d’un llibre.