Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al metro per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Començo les vacances. Aquests dies em tocarà recordar com sóc i què faig quan no ocupo els meus dies sent responsable de complir tasques, d’arribar a les entregues abans de les dates límit, d’obeir regles que no obeeixen estrictament a les meves necessitats o desitjos personals; en definitiva, desenfilo direcció al mar per aquesta artèria de la ciutat que és el carrer Urgell tot pensant en el període d’adaptació postfeina, on em trobaré fent esforços per recuperar qui sóc quan no duc la màscara de treballadora, de guionista, d’estudiant de màster, d’analista política, de redactora d’articles o cròniques, de locutora, de dona, de jove, de fràgil, d’impassible, de complidora, de guardiana recelosa de vasts dominis interiors, d’impuntual, d’observadora irònica. ¿Qui soc quan no hi ha uns ulls que em miren amb unes expectatives determinades de mi, només els meus, i quan no hi ha veus que em dicten com ocupar els dies i les setmanes, només quan qui xerra és la meva veu interna?
¿Qui soc quan només m’he de satisfer i dedicar-me temps a mi mateixa, i quan recordo que satisfer-me a mi mateixa també és dedicar temps a la gent que m’estimo? El dia a dia m’acaba enverinant amb automatismes que m’aboquen a l’autoabandonament i a l’autorebuig. Ara que en quedo lliure, sento una mena de síndrome d’Estocolm; hi ha una espècie de vertigen en el fet de veure’m tan lliure i en la possibilitat de tornar a sentir llibertat, en aquest silenci que segueix a la tempesta i que puc omplir de possibilitats sense límits. Passen uns minuts de dos quarts de dues, fa uns minuts que he sortit de la redacció, i al carrer de Barcelona el Sol és un incendi al cel i les llambordes sota les meves sabates s’ofeguen a cada passa. Em ve de gust un clàssic de quan sentia que tenia prou temps i espai per ser qui soc. Her green plastic watering can for her fake Chinese rubber plant in the fake plastic Earth.
Feia bastant de temps que no sentia Radiohead. Em sap molt de greu, perquè fa uns anys van ser dels grups als qui em vaig abraçar durant una època molt fructífera de descobriments musicals, on vaig detectar que certs artistes podien dir el que jo sentia, però encara no sabia posar en paraules, generant-me el típic “bua és que sóc jo literal”. Radiohead ho feien d’una manera particular, i més endavant he descobert que el que sovint em semblava atractiu d’ells era la seva ironia. I és divertit, perquè precisament Fake Plastic Trees descriu la ironia de la falsedat… amb ironia. La ironia, més enllà de la seva funció original com a eina humorística o arma de crítica social, té un perill: el seu ús desmesurat pot revelar una tendència a l'evitació d'emocions incòmodes com el dolor o la tristesa. La perspectiva irònica aplicada indiscriminadament a tot el que ens succeeix, externament o internament, en minimitza l'impacte emocional. Així, la ironia es converteix en una barrera que ens impedeix connectar amb les nostres emocions autèntiques, i per extensió, amb la nostra autenticitat personal. Quan passa a ser un patró dominant d'expressió, pot operar com un mecanisme de defensa psicològic. Des d'una perspectiva psicoanalítica, la regulació emocional pot provar de fer ús de mecanismes de defensa per protegir-nos d'emocions doloroses o que es perceben com amenaçadores. La ironia, en aquest sentit, es pot interpretar com un mecanisme d'evitació. En lloc d'afrontar directament el dolor emocional o la tristesa, s'utilitza la ironia per mantenir la distància emocional i cultivar una imatge de desafecció o indiferència. El seu ús excessiu, doncs, pot indicar dificultats en la gestió emocional. In the fake plastic Earth that she bought from a rubber man in a town full of rubber plans to get rid of itself…
Segons la teoria de la intel·ligència emocional desenvolupada per Daniel Goleman, l'habilitat per reconèixer, comprendre i gestionar les nostres emocions és crucial per al benestar personal i social. L’abús de la ironia pot dificultar el desenvolupament d’aquesta habilitat, ja que perpetua un cicle d’evitació i posposa l’afrontament emocional constructiu; no és simplement una elecció estilística, sinó que resulta una forma de covardia emocional. En comptes de permetre'ns experimentar i processar emocions complexes, optar per la ironia és posar-se una màscara de cinisme o despreocupació, una tàctica d’evitació emocional que pot tenir conseqüències perjudicials a llarg termini tant per al benestar propi, com per les relacions amb els altres, obstaculitzant-ho tot plegat. La ironia és com presumir de dur una tireta de Hello Kitty al dit en comptes d'atendre la ferida que cobreix. Reflexionar sobre com i per què l'utilitzem és fonamental per a afrontar les emocions difícils amb valentia, compassió i comprensió, sense amagar-nos darrere de màscares d'ironia. En fer-ho, promovem i provoquem el creixement personal i la connexió significativa amb nosaltres mateixos i amb els altres. Perquè en un bosc de paraules, la ironia és un arbre de fulles punxegudes darrere del qual s'hi amaga tothom que camina per senders ocults, temorós de mostrar-se tal com és, perdent-se entre l'ombra i la llum i vacil·lant entre els seus propis dubtes. Al cor del bosc, l'autenticitat és un roure majestuós, arrelat profundament a la terra, amb branques que s'alcen sòlides i impertorbables cap al cel. Ser el roure és deixar caure a terra l'escut d'ironia, llimar les punxes i les espines, i permetre que la llum del sol penetri per tots els racons de l'interior de la mateixa manera que els raigs de l'alba travessen la fronda espessa i revelen la bellesa veritable i pura que només la sinceritat pot oferir.
It wears her out, it wears her out, it wears her out, it wears her out. La ironia és esgotadora, a més. Si m’esmerço obsessivament a bloquejar el meu interior, el bloqueig i el desordre m’ocupen espai: em devoren l’energia i no me’n deixen ni un bocí per destinar-la a algú altre, i no em deixen lloc per a encabir-hi ningú més. Pels qui funcionem o hem funcionat així durant molt de temps, és important recordar-ho: allò que evitem ens persegueix, allò que encarem ens transforma. L’evitació és molt més problemàtica que la confrontació, perquè l’evitació garanteix que res no canviï mai, i augmenta i fa de conservant i estimulant de l’angoixa, l'estrès, i la vergonya. No és només un eslògan teòric: se sana el que se sent. El que se sent es dilueix, es transforma, perquè la vergonya (de sentir, de no saber què fer o com resoldre allò que sentim, o de què allò que sentim pugui crear conflictes o produir reaccions negatives) mor quan expliquem les històries en veu alta i les reben amb acceptació, compassió i comprensió. She lives with a broken man, a cracked polystyrene man who just crumbles and burns. He used to do surgery for girls in the eighties but gravity always wins and it wears him out, it wears him out, it wears him out.
Aquest procés de transformació és dolorós però necessari, i l'ús desmesurat de la ironia com a escut emocional ens impedeix arribar-hi. Ens estanca en un lloc de superficialitat emocional on no podem sanar realment ni connectar de manera profunda amb els altres. La vulnerabilitat i l'autenticitat són claus per a la maduració, l’avenç i l’autorealització personals. Afavorir-les implica ser valent, reconèixer les nostres emocions i permetre'ns sentir-les, fins i tot quan són doloroses o ens espanten. Contràriament, posar-nos la màscara de la ironia ens fa rebutjar-nos i abandonar-nos a nosaltres mateixos constantment. Rebutjar-nos i abandonar-nos rere la màscara pot sentir-se com l’opció més segura quan ens fan pànic, precisament, el rebuig o l’abandonament; ens atorga el control a nosaltres. Si ens rebutgem o abandonem primer, ningú altre pot fer-ho. She looks like the real thing, she tastes like the real thing, my fake plastic love. But I can't help the feeling I could blow through the ceiling if I just turn and run. La veritable connexió amb els altres només es pot assolir des de la vulnerabilitat i l'honestedat emocional. Només quan ens mostrem tal com som, amb les nostres inseguretats i emocions reals, podem construir relacions significatives i genuïnes amb nosaltres, amb els altres; amb el món, amb la vida.
De vegades, l'acció o la progressió són més importants que una visió preventiva que ens porta a albirar un dolor futur, i que ens insta a amagar-nos rere la màscara com a estratègia de protecció. L'anàlisi excessiva pot convertir-se en una recreació en si mateixa si ens impedeix fer canvis i viure, paralitzant-nos o engabiant-nos en l’addició crònica a posposar la vida i tot allò que implica viure en primera persona: les tries, a qui ens entreguem, què mostrem, que ens permetem rebre. Els canvis no es produeixen sense un esforç conscient i real. Cal donar-se permís per respondre autènticament a cada moment a mesura que vagi arribant, i no pas cenyint-nos al personatge irònic o la narrativa irònica que corresponen a la màscara de la ironia. Cal abandonar la història que ens explica la màscara sobre com hem d’actuar o respondre, i estar presents i vius en el moment. ¿Com podem començar a deixar de viure rere la màscara de la ironia, doncs? Val la pena pensar-ho com un experiment: a partir d'una hipòtesi, experimentar, recopilar informació i reflexionar. I sant tornem-hi. I així fins que deixem enrere els automatismes de la ironia. És d’esperar que sovint se senti incòmode o que ens intimidi, però sovint la por i el desconfort són indicadors de què estem fent alguna cosa important i transformadora. And it wears me out, it wears me out, it wears me out, it wears me out.
Sobreviure en estat provisional permanent rere la màscara de la ironia és còmode: continues tirant cap endavant amb el que tens o amb el que et queda del que en algun moment vas rebre, sense canviar mai, o fins que alguna cosa t’obliga a canviar… O, alternativament, fins que te n’adones, finalment, que pots canviar sense desaparèixer, ni rebutjar-te, ni abandonar-te, que tot el que fa falta quan hi ha tempestes (siguin en forma de dolor, d’incomoditat, de pors…) és esperar que et passin per damunt, i aleshores, finalment, poder descobrir que el teu nom està enganxat a alguna cosa viva. I que aquesta cosa viva ets tu. Vejam què és la Noelia. And if I could be who you wanted, if I could be who you wanted all the time… All the time. Pròxima parada: Sant Pau | Dos de Maig.