"No se li ha donat la importància que té", comença explicant a Nació la doctora Ángeles Malagón, que va fer la seva tesi doctoral sobre els hikikomoris. "Ja no es tracta només de les implicacions psicològiques que té l'aïllament social, està científicament demostrat que en l'aspecte físic, els pacients també tenen una major mortalitat per malalties cardiovasculars o infeccioses, per exemple", argumenta. A més, en molts casos hi ha un altre trastorn mental associat. Per a ella, és important que es detecti i es tracti, però sobretot que se'n parli. "És una pandèmia silenciosa perquè els afectats no demanen ajuda. És la família qui ho fa a través del metge de capçalera o el treballador social que, majoritàriament, s'ha de traslladar a casa seva", assenyala. Aquests pacients no acostumen a anar d'urgències.
L'hikikomori es defineix com un fenomen psicopatològic, però també sociològic, ja que esdevé un patró de conducta i s'explica en gran part per les característiques de la societat on viuen els malalts. Hugo Valenzuela, doctor en sociologia especialitzat en antropologia social i cultural i professor a la UAB, apunta dues claus que expliquen l'augment de casos a Catalunya: l'expansió de les xarxes socials -el 30% dels malalts són addictes a les noves tecnologies, segons dades de l'Hospital del Mar- i el "paroxisme" del model neoliberal. Analitza que, en una societat "individualista i brutalment competitiva", s'han dissolt les xarxes de suport i s'ha reforçat el sentiment generalitzat d'aïllament social. Especialment, entre la població jove i empobrida. Ferran Giménez, professor de sociologia a la UOC, apunta també cap a la "disfuncionalitat" de la societat. "Ho hem apostat tot a la digitalització i ara estem veient que no era tan idíl·lica", lamenta.
Una forma de suïcidi que arrossega molt estigma
El criteri acordat entre els professionals per diagnosticar un hikikomori és que la persona en qüestió hagi passat, com a mínim, sis mesos tancada a casa per evitar relacionar-se amb familiars i amics. La gran majoria de vegades, després d'haver patit el que considera un fracàs, ja sigui acadèmic, laboral o social. "És com una forma de suïcidi", apunta la doctora Malagón, que també indica que, segons han demostrat totes les investigacions, la majoria de pacients són homes. Valenzuela ho explica perquè, tot i els avenços feministes, "en l'imaginari col·lectiu, el proveïdor continua sent l'home". Aquí, la creixent dificultat per aconseguir l'èxit laboral i progressar vitalment provoca la "sobredimensió" de la pressió, defensa.A més a més, mentre que al Japó la patologia afecta especialment els joves, els estudis més recents realitzats a Barcelona mostren que la mitjana d'edat dels pacients s'eleva fins als 37 anys. La hipòtesi de Malagón és que la malaltia es cronifica i es detecta ja en una edat més adulta. Coincideix amb la de Valenzuela i amb la de Giménez, que sospiten que la "manca de recompensa vital" després de seguir el camí establert cap a l'èxit -estudiar, treure's un títol universitari, etcètera- hi juga un paper central.
Bona part dels pacients de la unitat de l'Hospital del Mar encara viuen amb els pares i mares i, per les característiques que té la patologia, l'impacte en el nucli més proper és encara més pronunciat. "La família és important tant en la detecció com en el tractament", assenyala la doctora Malagón. Que es parli del tema als mitjans ha de servir perquè s'animin a demanar a ajuda, afegeix, alhora que subratlla que "hi ha molt estigma i por". "La soledat no desitjada és molt difícil de detectar i està molt ridiculitzada", afegeix Valenzuela, que alerta que s'estan perdent els mecanismes socials existents fins ara per combatre-la, com les institucions del matrimoni i la família extensa. "És una patologia que afecta la cultura, més que a les persones individuals", diu.
Inicialment, apunta Malagón, pot ser que es normalitzin determinades conductes, com ara que el fill o filla abandoni un curs o no surti durant una temporada. "Si la situació s'allarga, pot arribar a ser un problema", rebla. Per tant, la família és important tant per detectar que alguna cosa no va com hauria d'anar, com per no generar dinàmiques que afavoreixin encara més l'aïllament. Ni parlar-ne de preparar-los el menjar perquè mengin quan vulguin i no en família.
El paper de la pandèmia i el confinament
Els sociòlegs consultats per Nació destaquen que no es pot extrapolar el cas japonès a Catalunya. "No som una rèplica social", diu Giménez. Les dades tampoc permeten fer aquesta translació. Tot i que a Catalunya no hi ha estudis de prevalença com a tal, l'àrea especialitzada de l'Hospital del Mar ha detectat 300 casos des del 2003 a Barcelona, Hospitalet i Cornellà, lluny de les xifres del Japó, on els hikikomoris es compten per centenars de milers. Per això, aposten per buscar especificitats de la societat catalana i occidental en general.Un episodi potencialment traumàtic per als joves i adolescents catalans va ser la pandèmia de la Covid-19 i el consegüent confinament. Tot i això, Giménez i Valenzuela coincideixen en rebaixar-ne la importància pel que fa a l'increment de casos d'hikikomori. "S'ha sobredimensionat", analitza el primer, que defensa que només va potenciar "lògiques d'hiperproductivitat, autoexplotació, competitivitat i pressió estètica, destinades al control social". En aquesta direcció, entenen que només seran útils canvis a escala estructural, com la limitació de la digitalització i el reimpuls de xarxes comunitàries als barris, més enllà de mesures superficials, que Malagón defensa que també poden ser beneficiosos, com la prohibició dels mòbils a les aules que estudia el Govern.
Com més intensiu sigui el tractament, millor
Entre la boira de dubtes i incerteses, sí que hi ha un tractament contrastat contra la patologia. En un primer moment, l'objectiu dels professionals de l'Hospital del Mar és que els pacients millorin a casa fins que aconsegueixin vincular-los a un dispositiu ambulatori i, més endavant, assoleixin l'hospitalització. Els terminis són molt variables segons cada cas. La doctora Malagón recorda un estudi de l'evolució durant 12 mesos de tots els pacients atesos. La conclusió no és gaire esperançadora: al cap d'un any, els resultats indicaven una tendència a desvincular-se i a tornar a aïllar-se.Altres conclusions que donen més marge a l'optimisme eren que els pacients que se sotmetien a un tractament més intensiu, amb l'hospitalització, evolucionen molt més favorablement. És el camí pel qual aposta Malagón, que reclama més recursos com unitats especialitzades i recursos d'inserció laboral. Tot, en consonància amb el trastorn mental associat, ja que no necessita el mateix algú amb una psicosi que algú amb ansietat.
[plantillavirals]
