Al matí, mentre a fora surt el sol, la gent dels vagons mira a terra. No volen trobar-se un altre parell d’ulls –què en farien?– i no saben on deixar en repòs la mirada. Molts la fan lliscar fins als peus amb la urgència impersonal de qui diposita unes claus dins d’una capsa d’objectes perduts. La llum del metro és embafadorament asèptica, i l’oxigen fa olor d’esponja vella amb tocs esporàdics d’excés de perfum, perceptibles per a tothom qui no pateixi de dèficit d’olfacte. Al metro de la gent que vol tornar a casa s’hi genera un clima d’ambulatori i malaltia crònica sigui l’hora que sigui. A la tarda, però, quan el sol es pon, la gent comença a alçar la vista. Sembla que els faci menys vergonya veure’s –als altres, a si mateixos– si a fora també es va pansint el dia. Tot i això, la gent que agafa el metro mentre pensa a tornar a casa –no els turistes, no els expats– sempre sembla cansada, incòmoda, o cansada i incòmoda. Jo, per exemple, a cada aturada em recol·loco al tros de vagó que he ocupat per una espècie de tic de nena que no sap ben bé com estar al món. Voldria seure. Cada dia espero el metro desitjant trobar un seient buit, i cada dia m’enduc la mateixa decepció. És clar que una decepció deixa de ser-ho quan l'historial la fa tan previsible que es converteix en tradició. Penso en decepcions just quan intueixo un tupper a través d’una bossa de plàstic. No hi ha millor representació física de la idea de "decepció" que un tupper: tenir la fortuna d’experimentar la vida, i veure’s obligat a convertir els àpats en un exercici de supervivència cronometrada.
En hores puntes, qualsevol vagó del metro va ple de desig de tornar a casa, tant si un ja ha sortit de la feina, com si hi va de camí. Per tal de distreure’m, remeno l’app de notes del mòbil, plena de faltes d’ortografia –culpa d’uns dits massa grossos i impacients–, i de por que la persona del costat llegeixi la pantalla de cua d’ull; l’aplicació de notes del mòbil és la capsa de Pandora de la dona contemporània. Quan em canso dels meus esbossos de pensaments, torno a mirar els altres. Entre fantasmes de la pressa i badalls d’ànimes poc cuites, em fixo en dues dones que s’han trobat fa uns segons i que conversen amb un entusiasme excessiu pel meu gust. Tendeixo a associar la falta d’autenticitat, precisió i lucidesa a l’exageració de les formes. Narcotitzada amb la meva síndrome de narrador omniscient, seria incapaç d’igualar el seu vigor, a aquesta hora i en aquest lloc, sense obligar-me a impostar-lo. Decideixo abaixar el volum dels auriculars per escoltar què es diuen amb tanta vitalitat, amb l’objectiu de descobrir-ne l’origen i el grau d’honestedat, i d’esbrinar quina de les dues dissimula millor les ganes de què l’altra baixi a la parada següent.
- Ha, ha, ha… Però merescut!! Que ja et tocava.
- Sí, noia. Escolta, i el teu Carles, què?
- Bé, va fent. S’està adaptant als nous ritmes, als nous horaris…
Estic a dues parades de casa quan comparteixo una publicació del Sindicat d’Habitatge de Badalona: l’acaben de presentar i vull que li prestin atenció. Tinc una dèria amb què es presti atenció a les coses bones, honestes i importants. M’agrada menys que se’m presti atenció a mi. No em malinterpreteu: m’agrada que em facin cas quan tinc alguna cosa a dir, però m'agrada una mica més que em deixin en pau. Em passa el mateix –ja ho haureu advertit si heu arribat fins aquí– quan viatjo: m'encanta viatjar, però sempre tinc presents, en un calaix al fons del cap, les ganes d’entregar-me a la sensació incomparable i insuperable de tornar a dormir al meu llit. "Hey, it's good to be back home again. I said, hey, it's good to be back home again". Pròxima parada: Gorg.
