Sabater, fuster, cistellaire, espardenyer, rajoler, ferreter, boter, corder, llatera, pelleter tapisser, marbrista o llauner. Aquests i molts altres són oficis que avui dia, en ple segle XXI i en un món completament digital, estan en perill d'extinció. En alguns casos, l'automatització i la maquinària per fer els processos ha acabat amb la destresa i la delicadesa dels artesans. En altres, la ferotge competència de les multinacionals i l'abaratiment del producte final ha aniquilat la continuïtat de professions manuals, on l'esforç i la dedicació han perdut la batalla davant de la immediatesa i la cultura del mínim esforç.
El treball artesanal porta una passió intrínseca sense la qual difícilment es pot tirar endavant. Molts d'ells coincideixen a explicar que no ho tenen fàcil ni administrativament, ja que la burocràcia i els números que cal fer per un petit negoci és enrevessat; ni tampoc competitivament, ja que els seus productes són artesans, requereixen temps per fer-los i acaben tenint un cost més elevat.
En aquest sentit, fa pocs dies el Gremi de Ferreteria de Catalunya va alçar la veu per dir que el 75% de les ferreteries no té assegurat el seu futur per manca de relleu generacional. Això vol dir que quan les persones que ara regenten aquests negocis tanquin o es jubilin. És el cas de l'Imma Colell, qui juntament amb el seu pare, van aixecar la persiana de la Ferreteria Colell, a Avià (Berguedà) ara fa nou anys. Era una il·lusió del seu pare, però ella ho té clar: "Als meus fills no els aconsellaria ser autònoms ni quedar-se la ferreteria".
Els sabaters tampoc troben joves que s'hi vulguin dedicar i alguns veuen com després de l'esforç de tota una vida i amb la jubilació a tocar, hauran d'abaixar la persiana de forma permanent. És el cas del Jordi Blasco a Igualada (Anoia) qui després de 37 anys es vol jubilar, però segurament allargarà uns mesos amb l'esperança de trobar algú perquè té molta feina. El Rafael Porcel, de Manresa (Bages), també està a les portes de la jubilació sense relleu. I a Ripoll (Ripollès), Irene Vidanes, propietària de l'únic taller obert al Ripollès fa temps que busca una persona per mantenir la botiga oberta. "No trobem ningú".
També s'ha acomiadat l'últim rajoler de Granollers (Vallès Oriental). El passat mes d'octubre es va jubilar Jordi Galí i s'ha posat el punt final a una dinastia de quatre generacions de rajolers artesanals. "D'aquí costa trobar gent, mentre que a altres països estan acostumats a treballar més dur que nosaltres", assegura Galí. Pel que fa a la fabricació de rajoles amb màquines, Galí explica la peça artesanal sempre serà necessària, per exemple, per la reforma de cases antigues.
Mantenir viva la tradició
Enmig d'un oceà ple de jubilats que tanquen sense relleu, alguns joves es fan forts i reivindiquen allò que els identifica. És el cas del Lluc Vallespí, de Pinell de Brai (Terra Alta). Amb 21 anys ha decidit seguir amb la fusteria del seu pare i del seu avi. Des dels 13 anys que ha ajudat al seu pare durant les vacances escolars. La fusteria la porta a la sang: "El meu pare sobretot em va ensenyar a què el més important és fer les coses bé, perquè no tot s'hi val".
A Rasquera (Ribera d'Ebre), la tradició de la llata ha estat fonamental per a la supervivència durant segles. I ara, en el segle XXI, aquesta tradició continua viva gràcies a Gisela Chortó que ha decidit dedicar la seva vida a preservar i difondre aquest art ancestral que sempre havia vist fer a la seva àvia fins a convertir-se en la llatadora més jove de Catalunya.
A Valls (Alt Camp) l'últim membre de la nissaga en entrar al negoci familiar de l'espardenya ha estat el Marc Ferré Pau, que ha reinventat el disseny i la comoditat de les tradicionals espardenyes i ha propiciat la venda en línia d'aquest producte que viu una segona joventut, amb noves exportacions internacionals i la penetració de nous mercats com el britànic i el japonès, entre d'altres. Ell és la quarta generació d'un ofici que a casa seva va començar el 1939, acabada la guerra civil espanyola.
Un altre exemple és el de les culleres de fusta de Tortellà (Garrotxa). La fabricació d'aquests estris de cuina va començar al poble el segle XVIII quan el sector tèxtil va fer aigües. Des de llavors, la fabricació de culleres va anar passant de tortellanencs a tortellanencs fins a l'actualitat. Ells són Ferran Fontàs i Guillem Pararols que fa tot just un any es van unir per garantir la seva supervivència i segueixen reivindicant els oficis com a sortida laboral.
L'autoaprenentatge: l'alternativa a la manca d'ensenyament
No obstant això, aquells que decideixen mantenir vius els oficis considerats del passat troben amb diverses dificultats, entre elles, la manca d'ensenyament. En alguns casos, aquells que sabien l'ofici ha mort i no els queda cap altra alternativa que l'autoaprenentatge. És el cas de la Rosa Barrufet, una de les poques persones del país que encara encorda cadires. Ella regenta cal Blanco, una mítica esparteria, cistelleria i cordeleria de Valls (Alt Camp) que es manté dempeus des de fa 173 anys gràcies a la dedicació i estima de quatre generacions de la seva família. La Rosa és l'última de la nissaga i explica que "sempre havia vist encordar cadires, però mai ningú no m'havia ensenyat com es feia".
També va ser autodidacta el Nil Vilanova, un jove fuster de Terrassa (Vallès Occidental) que combina la passió per la fusta -que va professionalitzar quan va topar-se amb el seu mestre fent un cafè-, i la feina de bomber. A ell la fusta sempre l'havia mogut per dins, però mai va estudiar-la. Després de passar per la facultat de Filosofia i treballar en el sector de la construcció, mai s'hauria imaginat poder crear interiors de furgonetes, mobles o estructures per a gegants a l'hora que col·labora a evitar la desaparició d'aquest ofici.
L'artesania: de comú a producte exclusiu
Unes dècades enrere era comú anar a cal sastre a fer-se la roba, a cal fuster els mobles o cal sabater les sabates. Tenir i portar peces fetes de manera artesanal no era cap luxe, ans al contrari: era el fet més comú. Oficis que passaven de pares a fills i de fills a nets, que amb la saviesa dels grans i la destresa dels joves s'anaven aprenent i es mantenia un negoci familiar durant dècades en el mateix lloc i amb una clientela fidel. Però lluny de ser oficis amb projecció, amb el temps han anat desapareixent i avui dia, no totes les butxaques poden fer front a comprar aquests productes. "Qui ve a comprar una cullera de fusta no ve a comprar una cullera i prou, sinó un objecte d'una fusta concreta fabricat d'una determinada manera", apunten els culleraires de la Garrotxa.
A Sant Celoni (Baix Montseny) encara es recorden les cues de cotxes que cada cap setmana es desplaçaven al municipi per comprar alguna caçadora o abric de pell. Ricardo Sanz, és el darrer exponent d'un sector que va viure gairebé dues dècades d'auge en aquest punt del territori català. Ara, Sanz reivindica que "avui, sembla que portar una caçadora de pell sigui equivalent a maltractar els animals" i considera que amb el pas dels anys i el canvi de costums -ara s'aposta pel fast fashion- el sector s'ha convertit en gairebé un reducte.
Darrere de cada ofici hi ha un artesà amb noms i cognoms que pretén mantenir, fins on pugui, la seva passió. Alguns per herència, altres com a alternativa, però tots ho fan amb l'estima que li tenen. Tal com defineix el DIEC, l'artesania és "la producció d’obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a mà i amb repetició de peces". I ells són la resistència per garantir que la paraula mantingui tot el seu significat al llarg del temps.