Periscope és una aplicació de mòbil que va començar a sonar l’any passat, però que gràcies a Gerard Piqué s’ha fet ben popular. El defensa blaugrana feia vídeos en directe, que tenien la seva gràcia per la conversa improvisada dels jugadors que l’acompanyaven. Esmorzant o en una habitació d’hotel, Piqué obria una finestra als fans i responia els comentaris que rebia en aquell instant. El blaugrana ja va anunciar que no en faria més, però ara tothom sap com funciona o què és un Periscope.

Bé, tothom no. Aquesta setmana s’ha fet viral la frase: “Ni Periscope, ni hòsties!”. La diu una mare esbroncant a la seva filla perquè l’enxampa mirant un Periscope on surt un noi despullat. La mare engrapa el telèfon de la menor i diu en to amenaçador: “No puc més amb la merda dels mòbils, ja veuràs com se t’acabarà tot”. La filla intenta donar explicacions, però de res serveixen. La dona, amb molta probabilitat, no havia vist mai cap streaming de Piqué, si no hauria aturat la reproducció. Mentrestant els seguidors de la noia a Periscope van enviant missatges a la mare per calmar-la.  

L’exemple, que pot fer més o menys gràcia, va donar pas a l’etern debat sobre la utilització de les eines digitals que grans i petits tenim a l’abast. S’ha d’impedir que certes aplicacions estiguin a la mà dels fills? Com? A Ciutat de Mèxic han prohibit que els funcionaris facin ús de Periscope durant la seva jornada laboral. Però, fa només uns dies, tots enteníem el cop d’estat a Turquia gràcies als Periscope que els ciutadans turcs enviaven des d’Ankara.

Vam acabar la setmana comentant l’aparició del pokémon “Eevee” a la sala de plens de l’Ajuntament de Barcelona. Els regidors del PSC es van adonar de la intrusió, van publicar-ho ràpidament a les xarxes socials, i els va caure una allau de crítiques. El PP de Barcelona ha proposat a l’alcaldessa engegar una campanya publicitària “amb pautes i recomanacions per jugar responsablement i de manera segura a Pokémon Go i altres videojocs similars”. Com controlar que tothom jugui “responsablement”?

La saga dels animalots que veiem gràcies a la realitat augmentada està causant furor al món real. Els que juguen a "caçar-los" confessen passar-ho d’allò més bé. Els que es neguen a entendre el món virtual, alerten del perill virtual com si estigués a punt d’acabar-se el món. Deu anys enrere, els pokémon els trobàvem als quioscos, en uns sobres que contenien cromos adhesius. Els més menuts els col·leccionaven i quan en tenien repetits anaven al mercat de St. Antoni, un diumenge al matí, per bescanviar-los per altres que els permetessin completar l’àlbum.  

El joc ha evolucionat perquè, simplement, els temps han canviat. I si no fem res per entendre les tecnologies que ens envolten entrarem en noves contradiccions. Periscope, Snapchat, Facebook, Instagram o els Pokémon són només joguines, comparat amb el que tindrem en els pròxims anys. El filòsof José Antonio Marina explica que la tecnologia ens exigeix repensar moltes coses, començant pels nostres sistemes educatius. Com reaccionarem a l’entrada massiva de la realitat virtual, quan trobem gent pel carrer immersa en un món de ficció? Ens podrem resistir a la intel·ligència artificial i a la l'omnipresència dels robots?