10-A, doble interpretació

11 d’abril de 2011
El resultat de la consulta sobiranista que ahir es va fer a Barcelona permet dues interpretacions. D’un costat, els organitzadors i el món independentista en general se’n poden felicitar. Barcelona ha estat la culminació del procés de consulta. Una culminació notable. La capital de Catalunya no és una ciutat fàcil i el percentatge final de participació demostra que s’hi ha treballat amb molta constància i encert i que, malgrat totes les limitacions, la iniciativa ha arribat a l’opinió pública. L’alcalde de Barcelona hi ha posat tantes traves com ha pogut i ha acabat criticant Convergència i Unió. La desqualificació del seu adversari polític no deixa de ser una excusa massa fàcil per entelar la seva hostilitat. Una hostilitat absurda políticament en un dirigent que, si aspira a continuar governant la ciutat, ho haurà de fer amb els partits independentistes que han donat suport a la consulta. Una cosa és la indiferència i l’altra l’agressió directa.

El detractors de l’independentisme en general i de les consultes en particulars no han rebut cap correctiu. La realitat social i nacional de la ciutat, les limitacions d’una iniciativa carregada de voluntarisme i els efectes d’uns mitjans de comunicació –públic i privats– majoritàriament contraris a aquestes “aventures”  no han permès “el gran miracle”. El resultat de la votació no han donat la raó als més derrotistes però tampoc als més entusiastes. Ha cridat molt l’atenció, això sí, el nerviosisme desbocat d’alguns dirigents socials i alguns mitjans de comunicació, que, com a demòcrates que són, no s’haurien d’haver alterat tant. Uns nervis que han demostrat, per exemple, l’exdirigent de CDC Miquel Roca o El Periódico de Catalunya a tota portada.

A l’altre costat, també han sorprès algunes implicacions poc esperades. Com ara la del mateix president Artur Mas o la de l’expresident Jordi Pujol. La seva complicitat, tot i que s’hagi concretat amb molta cautela i fins tot amb reticències, ha estat determinant en l’èxit de la iniciativa. La seva participació la va traure de la marginalitat a què l’havien sentenciada precisament el silenci dels hostils. Potser ha estat aquesta col·laboració la que justifica, al remat, l’actitud d’aquells com Jordi Hereu, Miquel Roca o El Periódico que han acabat incitant –sense voler-ho, no cal dir-ho– a la participació. L’èxit, relatiu però indiscutible, del 10-A, permet continuar pensant que tot és possible en un temps raonable. L’activisme civil que l’ha fet possible ha de reflexionar ara quina serà la pròxima jugada.