Aquest agost he tingut la sort de poder visitar una part del Canadà. Just els dies que hi vaig ser, el Partit Quebequès aconseguia un nou escó a l’Assemblea del Quebec. Es tractava d’una elecció parcial pel districte d’Arthabaska, al costat sud del riu Sant Llorenç, entre Montreal i la Ciutat de Quebec. Anant d’una ciutat a l’altra en cotxe, passes per allí, a la immensa plana del nord dels Apalatxes. 

Els resultats a Arthabaska mostraven les noves tendències polítiques al Quebec: el retorn a l’alça dels nacionalistes i la irrupció amb força de la formació de dretes del Partit Conservador del Quebec, que no compta amb cap representant al parlament, però que podria irrompre amb força a les properes eleccions com a segona o tercera força (sempre segons els sondejos). Liderada pel periodista Éric Duhaime, aquesta formació s’ubica clarament a la dreta, amb tocs més populistes i és partidària del federalisme.

Pel que fa al “retorn” del Partit Quebequès, tots els indicadors mostren que el nacionalisme independentista està tornant a agafar embranzida, especialment entre el jovent. 

Parlo de “retorn” perquè la realitat del PQ és que l’Assemblea del Quebec compta actualment amb només 6 diputats, sent la formació més petita de l’arc parlamentari per sota dels 21 del Partit Liberal (el partit dels Trudeau) i de Quebec Solidari, la formació d’esquerres i nacionalista quebequesa. Dels 6 representants, 3 van sortir de les eleccions regionals de 2022 i 3 han estat obtinguts en eleccions parcials com la d’aquest agost.

El darrer govern del Partit Quebequès va ser el de la primera ministra Pauline Marois i d’això ja fa onze anys. A les eleccions que aquesta va anticipar el 2014, com a prèvia per a fer més passos vers la independència, la formació va treure el seu pitjor resultat de la història (fins aleshores… la cosa encara podia empitjorar, com hem vist, arribant a sols 3 diputats) i va guanyar les eleccions el Partit Liberal.

El projecte polític de Marois parlava de construir més el país per fer-lo avançar i fer-ho des de la socialdemocràcia; una tendència a l’esquerra que va posar els fonaments de la futura Coalició per al Futur del Quebec de François Legault, qui ocupa el càrrec de primer ministre del Quebec des de 2018 i qui acabarà el seu segon mandat l’any vinent.

El cert és que la Coalició de Legault i el Quebec Solidari van erosionar per banda i banda la formació tradicionalment nacionalista i independentista quebequesa. Fins al punt que Legault té 86 diputats davant dels 6 del PQ.

Havent estat anteriorment ministre en governs nacionalistes, el primer ministre quebequès es va presentar a les eleccions com un pragmàtic, un dirigent empresarial d’anar per feina passat a la política, partidari de gestionar el Quebec pel seu bé i interès dins del federalisme canadenc i des d’un nacionalisme de centredreta. Es va presentar amb un programa polític treballat, amb propostes i projectes.

Però ara els sondejos diuen que el seu mandat podria acabar-se l’any vinent, i que un dirigent del PQ podria tornar a viure a l’Edifici Price de la Ciutat de Quebec, després de la travessa del desert. El nou líder de la formació, Paul St-Pierre Plamondon, agrada i potser podria succeir a un Legault rovellat de dos mandats, combinant-ho amb la llarga dècada fora del poder, amb la decepció amb Justin Trudeau, amb les afrontes de Donald Trump al conjunt del Canadà o amb l’arribada del nou premier canadenc liberal, Mark Carney.

Trudeau agradava força a molts quebequesos, però Carney és vist com massa anglès (no només no parla perfectament el francès, sinó que fins i tot va ser governador del Banc d’Anglaterra i té també la nacionalitat britànica!) i els quebequesos tenen claríssim que se’n recorden dels anglesos. Je me souviens!