Més motius que mai és una bona resposta de confrontació als ingents esforços que fa el nacionalisme espanyol (d’esquerres i de dretes) i part de la dreta catalana per desactivar l’independentisme català i desescalar, per rendició nostrada, el conflicte Espanya - Catalunya. La foto d’Illa i Puigdemont a Brussel·les, sense penediment del defensor del 155 ni llibertat per a l’exili, perd bona part del seu efecte placebo, però no tot. Cal que als carrers, a la Diada, se’n dilueixin les restes.  

Recuperar la idea de l’independentisme català com a esperança global, com a únic projecte de futur que allibera múltiples drets tot impugnant el règim del 78, és una encertada crida que denuncia l’espoli fiscal, la minorització de la llengua catalana i la desnacionalització de Catalunya. Aquí l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN com a convocants, l’han encertat, però fer-ho creïble massivament exigeix recuperar també l’activisme del dia a dia. 

En un moment àlgid d’estralls devastadors a nivell mundial pels lideratges absoluts que posen en perill vides i drets de població i pobles, tenim més motius que mai per fer créixer el republicanisme de respecte als drets humans i dels pobles, el republicanisme de poder radicalment democràtic. Més que mai cal fer créixer el rebuig popular a les monarquies, que és el que és l’estat espanyol, un regne borbònic hereu del 1714 i hereu del franquisme.   

En un moment de bel·ligerància dels imperialismes lingüístics que fagociten llengües, quan la catalana retrocedeix per falta de protecció i per l’incessant atac de l’estat, i quan a més la catalanofòbia s’expressa de forma desacomplexada i impune, tenim més motius que mai per prioritzar la defensa de la llengua pròpia dels països catalans, perseguida i amenaçada. I per fer-ho alhora amb contundència i amb valors de benvinguda i acollida a la diversitat.   

En un moment en què el finançament que el Regne d’Espanya atorga a les autonomies i ensems tota la seva inequitat estan omplint titulars de desbocada ira contra Catalunya, i estan documentant una realitat de balanços incontestablement injustos, tenim més raons que mai per fer conèixer a tota la població els detalls i conseqüències de l’espoli fiscal, i per fer que el rebuig a aquest maltractament sumi a totes les reivindicacions polítiques i socials que ens mouen. 

I són molts més els moments que justifiquen aquest “més motius que mai”. Per la gent jove que està essent captada a les xarxes amb els arguments més depredadors i reaccionaris de l’extrema dreta, que necessita trobar esperança des de l’acció comunitària organitzada, horitzons que motivin comprometre’s per un present i un futur millors i que necessita tenir espai i veu. Cal relleu generacional a tots els àmbits de lluita i acció.

Per l’asfixiant precarietat laboral, amb massa hores i sous insuficients, pel fracàs estrepitós del sistema capitalista neoliberal i les seves conseqüències en el creixement de la pobresa i en el devastament climàtic; per l’esbiaixat mal repartiment de cures que castiga les dones i per l’abandonament de les persones vulnerabilitzades; per les violències masclistes consolidades, pel racisme i capacitisme punyents, per la manca d’accés a l’habitatge per…

Una de les grans virtuts dels anys de creixement de l'independentisme popular i social va ser la capacitat per sumar l’imaginari d’un país millor, més just. Una de les claus per reactivar la participació en aquesta voluntat col·lectiva és ampliar la consciència, que ara cal més que mai, perquè la independència comença per canviar la submissió a Espanya, sí, però és per canviar totes les submissions.