A aquestes alçades la convocatòria de la manifestació de demà ha despertat una expectativa sense precedents. No hi ha manera de saber quanta gent hi anirà però sí que es pot avançar l’èxit de la iniciativa atenent a diversos sensors. El més convencional, per exemple, és la quantitat d’autocars que demà faran i desfaran camí. Ara mateix n’hi ha mil de llogats. La flota disponible del país i el doble dels que es van encarregar per a la manifestació del 10 de juliol del 2010. També es pot considerar la venda de banderes independentistes. S’han exhaurit a tot arreu. Només en tenen unes quantes les paradetes de la mateixa Assemblea, que s’han vist desbordades per l’allau estelada. Pel que fa als sensors més “actuals”, com ara les xarxes socials, fa setmanes que han embogit, cap amunt i cap avall, amb la convocatòria.

La manifestació de demà serà, doncs, un èxit, una referència històrica més a anotar en el camí cap a la llibertat. I ho serà malgrat els seus convocants. L’independentisme polític a Catalunya s’ha definit històricament per la corrosió, el sectarisme i la vocació minoritària. La història de les organitzacions independentistes ha estat feta a còpia de desafeccions, enfrontaments personals i escissions. Ni tan sols quan Esquerra Republicana es va presentar com el partit eix i referència del moviment es van aturar les acusacions, les discrepàncies i les dissidències. “Traïdor” i “botifler” han estat tradicionament el trending topic crònic del moviment.

Algú amb dos dits de front, doncs, es pot preguntar si l’independentisme ha crescut tant a Catalunya per mèrits propis o per errors d’Espanya.  I ningú amb un mínim de coneixement pot dubtar que més aviat ha estat per aquest segon gran factor. L’odi, el menyspreu, la violència amb què les institucions de l’Estat i l’opinió pública espanyola –d’arrels i branques castellanes– tracten la voluntat persistent dels catalans per no deixar de ser-ne poden convertir a la fe independentista qualsevol tebi autonomista. L’únic gran dubte és si la taca d’oli de l’independentisme s’escampa o només s’escalfa entre catalanistes. Ho veurem en els pròxims mesos.

Sigui, com sigui, aquesta sensibilitat creixent ara és un fenomen social. I tothom és conscient que demà la manifestació portarà al carrer centenars de milers de persones. Per això hi aniran també els ecosocialistes d’Iniciativa, amb pancarta i lema propis. O els dirigents socialistes que discrepen de Pere Navarro i que potser algun dia confluiran finalment en un “sector catalanista”. O Josep Antoni Duran i Lleida i els dirigents d’Unió, tan contraris a anar-hi fa només uns dies. Hi van tots perquè serà un èxit. Perquè serà un punt d’inflexió. I serà un èxit i un punt d’inflexió perquè hi aniran tots. I això malgrat que els seus convocants van desautoritzar fa dies les altres pancartes i les altres consignes. Siguin benvingudes. Siguem tots benvinguts. Aquesta és la constatació que l’independentisme pot desembocar en la independència. Perquè totes les sensibilitats socials, polítiques i fins i tot nacionals s’aixopluguen sota l’esperança de la seva pancarta.