Un any més, les celebracions oficials del 12 d’octubre van deixar tot de documents gràfics més propis del franquisme o de l’ultranacionalisme espanyol que no pas d’un estat europeu. La família reial amb uniforme bèl·lic, l’exèrcit, la cabra, els tricornis, les famílies de bien amb rojigualda, els càntics plens d’odi... un no pot evitar pensar que si es volgués fer una apologia del feixisme seria difícil fer-ho millor.
Podria ser d’una altra manera? Sembla difícil que fos així. De fet, intrínsecament l’anomenada fiesta nacional entronca amb la idea més reaccionària possible del nacionalisme espanyol, amb una apologia de dues idees igualment fanàtiques. La primera, que alguna entitat política anomenada Espanya ja existia el 1492 i la segona que el “descobriment”, és a dir, la invasió i colonització d’Amèrica, és quelcom a celebrar. La idea original és de 1892 i la celebració oficial de l’anomenat día de la raza va ser constant tant en el règim de la restauració, com la dictadura de Primo de Rivera, la 2a República i el franquisme.
En època més recent, és amb la llei de 1987, durant el govern del PSOE, en què es reconfirma tal data com a Diada nacional espanyola ja porta tots dos ingredients pseudohistòrics a dins. Diu: “La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos”.
L’únic problema, és clar, és que no hi havia cap proceso de construcción del Estado, perquè l’estat espanyol com a tal només existeix a partir de 1714, moment en el qual Castella, a través de la monarquia borbònica, s’annexiona Catalunya. Fins aquell moment i des de 1519 (27 anys després de la data escollida per l’estat espanyol), el què hi havia era la monarquia hispànica, un conjunt d’estats amb lleis i govern propis, que compartien monarca i no gaire més. Pel que fa a l’eufemisme de “período de proyección lingüística y cultural más allà de los límites europeos”, l’apologia del colonialisme és tan bèstia que hauria de fer avergonyir qualsevol.
Però és clar, per avergonyir-se primer caldria abandonar la ideologia supremacista castellana-catòlica que glorifica la invasió del continent americà, com si fos una obra de civilització i no una de les barbàries genocides més grans de la història de la humanitat. És possible? Probablement no.
La historiografia oficial espanyola ha convertit el colonialisme en un motiu d’orgull nacional i els seus crítics en una malvada xarxa de l’anti-Espanya que utilitza la (suposada) llegenda negra per afeblir l’autoestima dels espanyols i fer-los sentir culpables. Així doncs, no hi ha res del que l’estat espanyol com a successor de la Corona de Castella hagi de demanar perdó.
Pel que sembla, l’assassinat en massa, les amputacions de peus, pits i mans com a mètode dels conquistadores castellans per disciplinar les poblacions locals, les violacions constants, el pillatge, l’execució a la foguera dels líders indígenes o l’ús sistemàtic de gossos entrenats per devorar de viu en viu els enemics no és prou motiu perquè l’estat espanyol entengui que el 12-O el què marca no és un descobriment sinó l’inici d’uns dels genocidis més grans de la història de la humanitat. Cortés, Pizarro, Almagro, Alvarado, els genocides tractats com a grans herois de la conquesta hi van estar implicats i van usar tals tècniques per dominar els pobles originaris del continent americà. No ho feien per cap motiu civilitzatori, sinó per augmentar la mateixa riquesa a costar de saquejar un món on vivien cultures i civilitzacions que havien de ser arrasades per a poder ser dominades més fàcilment. L’argument que això és el què es feia en aquella època, de tan pobre i falsari, només pot ser considerat com una apologia del colonialisme i el genocidi, des del meu punt de vista tan greu com la banalització de l’holocaust nazi contra el poble jueu.
El meu rebuig per la celebració del 12-O com a festa no pot ser doncs més gran, i el fet que sigui la data triada voluntàriament per l’estat espanyol per celebrar-se, referma la seva essència ultranacionalista i franquista.
Parlant de tot això aquest divendres amb un bon amic historiador em deia que les diades nacionals tenen més a veure amb la identitat i la projecció política futura d’una nació que no pas de la història. Així, per exemple, la Diada nacional d’Alemanya ha anat canviant al llarg de la història, i actualment és el dia de la unificació posterior a la caiguda del mur de Berlín. La d’Itàlia és el dia en què es va instaurar la república l’any 1946 i la de França que celebra tant la presa de la Bastilla de 1789 i la Festa de la Federació de 1790 com a símbols de la Revolució Francesa i la fi de l’absolutisme.
Una anàlisi país a país dels motius de celebració de la festa nacional, du a la conclusió que en una grandíssima majoria es refereixen a les proclamacions d’independència respecte a les potències colonials que els dominaven anteriorment. Un anhel de llibertat natural i molt comprensible, que només molt rarament és intercanviat per la celebració de l’arribada al tron d’un monarca o fins i tot el seu aniversari, com és el cas de Luxemburg.
I és que evidentment, no hi ha cap altre país del món que celebri la seva Diada nacional en la data d’inici d’un genocidi, i el què més se li pot assemblar seria el cas australià, en què la celebració coincideix amb la fundació de Sidney pels colonitzadors de l’illa. Fet, però, que pot ajudar a entendre com pot ser que hagin votat en un referèndum aquest cap de setmana per seguir violant massivament els drets dels supervivents aborígens que han anorreat físicament durant els darrers segles.
Mirant-nos al mirall, la celebració de l’11 de setembre com a Diada nacional, iniciada de forma popular a finals del segle XIX (diuen que cap al 1886), té un esperit radicalment contrari i entronca perfectament amb la multitud de països que celebren la seva independència.
Si bé els catalans commemorem la pèrdua de les llibertats del país, que va dur associada una llarga ocupació militar del país, l’aniquilació de les nostres institucions i dret públic i un tast forçós de l’absolutisme castellà, és notori que el més important de la diada de l’11 de Setembre és aquest anhel de restauració de la llibertat del país, és a dir de la seva independència per decidir el seu estatus polític i la seva associació amb qui consideri. Els intents de desprestigiar-la i traslladar-la a Sant Jordi no són res més que la materialització de la voluntat espanyolista de folkloritzar la identitat catalana. Només la independència hauria de dur aparellada un canvi de data en la nostra Diada nacional seguint les petjades de totes les nacions que s’han declarat lliures durant el darrer segle.
Tornant al tema inicial i per acabar doncs. Si les diades nacionals són menys un fet històric que una tria política per marcar una identitat i un projecte de futur, la tria del 12-O per part de l’estat espanyol és un acte que només pot causar repulsa pels valors que transmet. I és com veiem amb les delirants imatges de la desfilada militar i els seus fans, la celebració espanyola del 12-O no només és una anomalia a escala mundial per la seva apologia oberta del colonialisme, sinó que és un símptoma de la motivació profunda de la seva política present i futura. Un símbol triat a consciència per a donar cobertura a la ideologia imperialista castellana i que aferma una identitat nacional normativa pròpia de l’extrema dreta. I és que el fet que l’estat espanyol sigui l’únic país europeu que celebra la seva Diada nacional per commemorar l’inici d’un genocidi físic i cultural hauria de fer pensar a més d’un. El domini violent d’altres pobles no és quelcom per estar massa orgullós, la veritat.
Podria ser d’una altra manera? Sembla difícil que fos així. De fet, intrínsecament l’anomenada fiesta nacional entronca amb la idea més reaccionària possible del nacionalisme espanyol, amb una apologia de dues idees igualment fanàtiques. La primera, que alguna entitat política anomenada Espanya ja existia el 1492 i la segona que el “descobriment”, és a dir, la invasió i colonització d’Amèrica, és quelcom a celebrar. La idea original és de 1892 i la celebració oficial de l’anomenat día de la raza va ser constant tant en el règim de la restauració, com la dictadura de Primo de Rivera, la 2a República i el franquisme.
En època més recent, és amb la llei de 1987, durant el govern del PSOE, en què es reconfirma tal data com a Diada nacional espanyola ja porta tots dos ingredients pseudohistòrics a dins. Diu: “La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos”.
L’únic problema, és clar, és que no hi havia cap proceso de construcción del Estado, perquè l’estat espanyol com a tal només existeix a partir de 1714, moment en el qual Castella, a través de la monarquia borbònica, s’annexiona Catalunya. Fins aquell moment i des de 1519 (27 anys després de la data escollida per l’estat espanyol), el què hi havia era la monarquia hispànica, un conjunt d’estats amb lleis i govern propis, que compartien monarca i no gaire més. Pel que fa a l’eufemisme de “período de proyección lingüística y cultural más allà de los límites europeos”, l’apologia del colonialisme és tan bèstia que hauria de fer avergonyir qualsevol.
Però és clar, per avergonyir-se primer caldria abandonar la ideologia supremacista castellana-catòlica que glorifica la invasió del continent americà, com si fos una obra de civilització i no una de les barbàries genocides més grans de la història de la humanitat. És possible? Probablement no.
La historiografia oficial espanyola ha convertit el colonialisme en un motiu d’orgull nacional i els seus crítics en una malvada xarxa de l’anti-Espanya que utilitza la (suposada) llegenda negra per afeblir l’autoestima dels espanyols i fer-los sentir culpables. Així doncs, no hi ha res del que l’estat espanyol com a successor de la Corona de Castella hagi de demanar perdó.
Pel que sembla, l’assassinat en massa, les amputacions de peus, pits i mans com a mètode dels conquistadores castellans per disciplinar les poblacions locals, les violacions constants, el pillatge, l’execució a la foguera dels líders indígenes o l’ús sistemàtic de gossos entrenats per devorar de viu en viu els enemics no és prou motiu perquè l’estat espanyol entengui que el 12-O el què marca no és un descobriment sinó l’inici d’uns dels genocidis més grans de la història de la humanitat. Cortés, Pizarro, Almagro, Alvarado, els genocides tractats com a grans herois de la conquesta hi van estar implicats i van usar tals tècniques per dominar els pobles originaris del continent americà. No ho feien per cap motiu civilitzatori, sinó per augmentar la mateixa riquesa a costar de saquejar un món on vivien cultures i civilitzacions que havien de ser arrasades per a poder ser dominades més fàcilment. L’argument que això és el què es feia en aquella època, de tan pobre i falsari, només pot ser considerat com una apologia del colonialisme i el genocidi, des del meu punt de vista tan greu com la banalització de l’holocaust nazi contra el poble jueu.
El meu rebuig per la celebració del 12-O com a festa no pot ser doncs més gran, i el fet que sigui la data triada voluntàriament per l’estat espanyol per celebrar-se, referma la seva essència ultranacionalista i franquista.
Parlant de tot això aquest divendres amb un bon amic historiador em deia que les diades nacionals tenen més a veure amb la identitat i la projecció política futura d’una nació que no pas de la història. Així, per exemple, la Diada nacional d’Alemanya ha anat canviant al llarg de la història, i actualment és el dia de la unificació posterior a la caiguda del mur de Berlín. La d’Itàlia és el dia en què es va instaurar la república l’any 1946 i la de França que celebra tant la presa de la Bastilla de 1789 i la Festa de la Federació de 1790 com a símbols de la Revolució Francesa i la fi de l’absolutisme.
Una anàlisi país a país dels motius de celebració de la festa nacional, du a la conclusió que en una grandíssima majoria es refereixen a les proclamacions d’independència respecte a les potències colonials que els dominaven anteriorment. Un anhel de llibertat natural i molt comprensible, que només molt rarament és intercanviat per la celebració de l’arribada al tron d’un monarca o fins i tot el seu aniversari, com és el cas de Luxemburg.
I és que evidentment, no hi ha cap altre país del món que celebri la seva Diada nacional en la data d’inici d’un genocidi, i el què més se li pot assemblar seria el cas australià, en què la celebració coincideix amb la fundació de Sidney pels colonitzadors de l’illa. Fet, però, que pot ajudar a entendre com pot ser que hagin votat en un referèndum aquest cap de setmana per seguir violant massivament els drets dels supervivents aborígens que han anorreat físicament durant els darrers segles.
Mirant-nos al mirall, la celebració de l’11 de setembre com a Diada nacional, iniciada de forma popular a finals del segle XIX (diuen que cap al 1886), té un esperit radicalment contrari i entronca perfectament amb la multitud de països que celebren la seva independència.
Si bé els catalans commemorem la pèrdua de les llibertats del país, que va dur associada una llarga ocupació militar del país, l’aniquilació de les nostres institucions i dret públic i un tast forçós de l’absolutisme castellà, és notori que el més important de la diada de l’11 de Setembre és aquest anhel de restauració de la llibertat del país, és a dir de la seva independència per decidir el seu estatus polític i la seva associació amb qui consideri. Els intents de desprestigiar-la i traslladar-la a Sant Jordi no són res més que la materialització de la voluntat espanyolista de folkloritzar la identitat catalana. Només la independència hauria de dur aparellada un canvi de data en la nostra Diada nacional seguint les petjades de totes les nacions que s’han declarat lliures durant el darrer segle.
Tornant al tema inicial i per acabar doncs. Si les diades nacionals són menys un fet històric que una tria política per marcar una identitat i un projecte de futur, la tria del 12-O per part de l’estat espanyol és un acte que només pot causar repulsa pels valors que transmet. I és com veiem amb les delirants imatges de la desfilada militar i els seus fans, la celebració espanyola del 12-O no només és una anomalia a escala mundial per la seva apologia oberta del colonialisme, sinó que és un símptoma de la motivació profunda de la seva política present i futura. Un símbol triat a consciència per a donar cobertura a la ideologia imperialista castellana i que aferma una identitat nacional normativa pròpia de l’extrema dreta. I és que el fet que l’estat espanyol sigui l’únic país europeu que celebra la seva Diada nacional per commemorar l’inici d’un genocidi físic i cultural hauria de fer pensar a més d’un. El domini violent d’altres pobles no és quelcom per estar massa orgullós, la veritat.