(Una llanxa a motor respon de forma immediata, quasi simultània, a les instruccions que li arriben del volant. Volant a la dreta gir a la dreta, volant a l'esquerra gir a l'esquerra. Un transatlàntic, en canvi, es demora molt més. El vaixell necessita temps i espai per completar la maniobra de gir. I en aquest temps  tot pot anar bé però també poden passar coses, és clar: avaria al motor, canvi de les condicions meteorològiques, fins i tot motí a bord).

CiU és un transatlàntic polític: és la força hegemònica del centre-dreta català des de fa trenta anys, té milers de militants i càrrecs electes, molts centenars de milers de votants,  ha governat i governa Generalitat, diputacions i grans municipis. Ha representat i representa molts interessos. Va ser parida fa trenta anys com una força del sistema monàrquic-autonòmic i ha estat molt influent a Madrid. Des de la seva creació, ha cultivat i propagat una cultura política conformista, acomodatícia i al·lèrgica als grans canvis. A les bodegues, a més, hi porta una càrrega molt pesada –corrupció– que fa encara més complicats els moviments del vaixell. Malgrat tot, contra tot pronòstic i vencent tremendes resistències externes i també internes (algun dia se sabrà tot), el vaixell ha anat virant des de fa quatre anys i està a punt de completar el pas de l'autonomisme a l'independentisme.

Dic a punt perquè la maniobra no és un èxit total si a més de CDC no la completa també UDC. I això pot passar el 14 de juny. Aquest dia els militants d'Unió voten (sufragi universal i secret) si acompanyen CDC en el seu viatge. Encara no se sap quina és la pregunta exacta que la direcció sotmetrà al veredicte dels militants, però sigui quina sigui només hi ha una interpretació política possible del que passarà aquell dia: o guanya Duran i per tant UDC salta del vaixell, o guanyen els independentistes i UDC se suma al full de ruta per la independència. En el primer cas, la coalició es trenca, Artur Mas es queda més sol que mai i el procés perd força pel flanc moderat. En el segon, es fa realitat el malson de l'establishment i de l'Estat: Duran cau i el transatlàntic CiU, tot ell, completa la maniobra posant proa cap a la independència.

Des de l'esquerra, no m'ho miro amb indiferència. Aquest no és simplement un afer intern del centre-dreta, és un assumpte de gran transcendència per al futur del procés. La derrota de Duran, la gran bèstia política de l'immobilisme, seria un cop psicològic i polític molt fort per a aquells que aspiren a mantenir l'"statu quo". Un factor imprevist, un forat a la muralla, un terratrèmol de primer ordre. La signatura de CiU completa enfortiria el full de ruta, igual que l'enfortirà la signatura de l'esquerra moderada procedent del PSC (Avancem i MES) i dels anticapitalistes de la CUP. O sigui que no, no m'ho miro amb indiferència. Una cosa és que la dreta no pugui comptar amb el meu vot per governar aquest país, i una altra de ben diferent és no reconèixer que sense la dreta no hi ha majoria possible per la independència. El 14 de juny n'estaré molt pendent.