Després de guanyar un referèndum d'autodeterminació, l'independentisme es troba ara en l'apassionant discussió sobre la investidura del proper president de la Generalitat. El PDECat i ERC s'hi abonen fervorosament i autonomista, com si el dia 1 d'octubre mai hagués existit i com si l'autonomia fos una cosa que algun dia tornarem a veure.

JxCat es va passar tota la campanya electoral dient que els vots del 21-D farien tornar el president legítim i restablir el govern. ERC va oscil·lar entre la restitució del govern i, en petites dosis de semi realisme, va apuntar que Puigdemont no podria tornar a Catalunya i que aleshores caldria buscar un candidat alternatiu, que alguns dies era Marta Rovira i d'altres Oriol Junqueras, vicepresident encara empresonat. Tot per no voler parlar dels errors comesos durant el mes d’octubre i per no voler mirar més enllà de la repressió.

En els propers dies, el debat polític només anirà d'això: si és possible votar telemàticament, si un president pot prendre possessió sense ser-hi present, si a la constitució de la mesa del parlament hi han de ser aquests o aquells altres. En definitiva, com es pot estirar el reglament per a garantir-se el control d’un Parlament i una Generalitat que ja han deixat de ser autonòmics, perquè les institucions espanyoles han decidit que l’estat autonòmic ha mort.

Junts per Catalunya insisteix que qualsevol cosa que no sigui investir Carles Puigdemont serà acatar el 155, però el 155 està acatat des del moment en què van abandonar les conselleries dos dies després d'haver proclamant la independència al Parlament. Com ERC, els exconvergents van decidir concórrer a les eleccions convocades il·legalment pel govern espanyol i reservar els primers llocs als encausats, fet que ja aleshores em va semblar un error.

Precisament perquè l’independentisme no pot deixar que un jutge li condicioni l’acció política, els encausats haurien de plegar i deixar pas a una nova fornada que no tingui espases de Dàmocles damunt del cap, que es fixi objectius concrets i que digui la veritat als votants. L’estratègia de defensa dels encausats no pot condicionar l’activitat política de tot un país. Mentre la política catalana giri al voltant de la repressió, la repressió aconseguirà tot el que es proposi.

Les institucions espanyoles s'han vist al mirall com a autoritàries i s'han agradat perquè han vist que allò que han volgut fer tota la vida era perfectament possible i que a més a més els surt gratis. Potser és hora de no donar-los més peixet.