Les mobilitzacions que associem al 15-M i a l'1-O han marcat la darrera dècada de la història de Catalunya. Han coincidit dues mobilitzacions socials de gran transcendència que estan transformant de diferents maneres aquesta societat. Una de les evidències més clara d'aquesta transformació la podem trobar en com ha canviat el mapa dels partits polítics amb representació institucional. Alguns ja no existeixen, altres ja no tenen representació, altres són nous, altres s'han escindit, altres han canviat substancialment el seu ideari... La política institucional acostuma a acabar reflectint les mobilitzacions socials transformadores.
El 15-M i l'1-O són dues dates simbòliques que mostren una societat que ha anat acumulant malestars i com amplis sectors de la seva població han decidit mobilitzar-se per transformar-la. I això és el que estem vivint a la darrera dècada a Catalunya. Hi ha diferents malestars i anhels que semblen ser compartits. La crítica a la democràcia existent o a l'absència d'aquesta democràcia, per exemple. Les dues mobilitzacions busquen democratitzar les seves societats.
En el cas del 15-M es posa el focus en les deficiències de representació política, d'aquí el crit de "No ens representen"; també en els efectes negatius d'una classe política i d'unes polítiques que precaritzen la vida, que no fan possible les condicions materials de vida que permeten parlar de llibertat. En aquests 10 anys de 15-M, per exemple, un àmbit principal de mobilització ha estat dedicat al dret a l'habitatge, als subministraments... També les polítiques que han volgut desenvolupar els projectes polítics vinculats al 15-M que han arribat a governar en el món municipal o al govern espanyol han establert com a prioritari aquest àmbit d'actuació. Podem pensar en les polítiques públiques desenvolupades per l'Ajuntament de Barcelona per fer front als desnonaments, per ampliar el par públic d'habitatge, o en les disputes al govern espanyol per part d'Unides Podem per aconseguir una nova llei de l'habitatge.
La democratització que impulsa l'1-O està centrada en el dret d'autodeterminació. És una gran mobilització que busca fer possible de capacitat de la societat catalana per decidir si vol ser un país independent o no. Aquesta democratització es vincula també a la repressió que s'exerceix per impossibilitar o castigar aquesta capacitat de decisió. La votació concreta de l'1-O, com en altres dates anteriors, va voler ser aquest exercici. Però la mobilització vinculada a l'1-O no es queda aquí. Dins de l'independentisme també trobem idees, propostes i actuacions democratitzadores vinculades a les plantejades al 15-M i en el 15-M hi trobem una realitat semblant.
Hi ha persones que han participat d'una manera o altra en les dues mobilitzacions; hi ha persones que només ho fan en una, però que també poden tenir simpatia per l'altra; hi ha qui només ho fa en una i no comparteix l'altra; hi ha qui no participa en cap de les dues... La diversitat i la pluralitat de la societat catalana és gran. Però caldria fixar-se en l'hostilitat, fins i tot l'enfrontament, que podem trobar entre partidaris d'una mobilització i de l'altra. Podríem pensar en saludables disputes sobre quina de les dues és més transformadora, sobre les maneres de fer-ho... Però no acostuma a ser això. Les raons per aquests enfrontaments són diversos. Van des d'el fet concret que passa per una determinada declaració o acció, fins a plantejaments que tenen a veure amb les diferents tradicions o organitzacions amb les quals cada persona s'identifica.
Però per més enfrontaments que hi pugui haver, l'anàlisi de les dues mobilitzacions ens mostra que tenen diferents components en comú. Les dues mobilitzacions comparteixen un origen en la seva onada actual vinculat a diferents crisis: econòmica, política, democràtica... Les dues mobilitzacions comparteixen reivindicacions: democratització, dret a l'habitatge, feminisme, ecologisme... També hi ha diferències, no les podem negar. També hi ha elements de confrontació. Els atacs i les acusacions són constants: L'independentisme va ser una manera de respondre al 15-M per frenar-lo? El 15-M és una manera de frenar l'independentisme? L'independentisme ha volgut ser controlat per diferents poders establerts per frenar la seva capacitat transformadora? El 15-M ha volgut ser controlat per diferents poders establers per frenar la seva capacitat transformadora? El 15-M és espanyolista? L'1-O és de dretes... Les malfiances són moltes i diverses, també els interessos partidistes...
En tot cas, després de més d'una dècada marcada per la mobilització social, potser convindria pensar sobre allò que han aconseguit i allò que podrien aconseguir en cas de trobar els seus punts d'acord i actuació conjunta. La CUP va entrar per primer cop al Parlament el 2012 amb l'impuls del 15-M. A Barcelona en Comú la va portar a governar gent independentista. L'1-O es va fer, també, amb gent i espais que venien del 15-M. Els 8-M es manifesta gent del 15-M i de l'1-O. Els desnonaments s'aturen amb gent del 15-M i de l'1-O. Si avui, a Catalunya, està en el centre del debat el dret a l'habitatge és gràcies al moviment que el reivindica, al 15-M, a l'1-O... Podem aconseguir que es garanteixi aquest dret? Si avui a Catalunya es parla tant de l'emergència ecològica és gràcies al moviment per la justícia climàtica, al 15-M, a l'1-O... Podem aconseguir que s'apliquin polítiques transformadores més enllà de les declaracions? Podem seguir... Aquesta societat ha canviat molt en aquests 10 anys, però està lluny encara de consolidar aquests canvis, de fer-los efectius. Les transformacions que el 15-M i l'1-O defensen, sembla que no seran possibles si els dos moviments no conflueixen. Els dos diuen ser moviments democràtics, han d'aconseguir convèncer i no deixar de crear democràcia per avançar en tot allò que consideren just.
El 15-M i l'1-O són dues dates simbòliques que mostren una societat que ha anat acumulant malestars i com amplis sectors de la seva població han decidit mobilitzar-se per transformar-la. I això és el que estem vivint a la darrera dècada a Catalunya. Hi ha diferents malestars i anhels que semblen ser compartits. La crítica a la democràcia existent o a l'absència d'aquesta democràcia, per exemple. Les dues mobilitzacions busquen democratitzar les seves societats.
En el cas del 15-M es posa el focus en les deficiències de representació política, d'aquí el crit de "No ens representen"; també en els efectes negatius d'una classe política i d'unes polítiques que precaritzen la vida, que no fan possible les condicions materials de vida que permeten parlar de llibertat. En aquests 10 anys de 15-M, per exemple, un àmbit principal de mobilització ha estat dedicat al dret a l'habitatge, als subministraments... També les polítiques que han volgut desenvolupar els projectes polítics vinculats al 15-M que han arribat a governar en el món municipal o al govern espanyol han establert com a prioritari aquest àmbit d'actuació. Podem pensar en les polítiques públiques desenvolupades per l'Ajuntament de Barcelona per fer front als desnonaments, per ampliar el par públic d'habitatge, o en les disputes al govern espanyol per part d'Unides Podem per aconseguir una nova llei de l'habitatge.
La democratització que impulsa l'1-O està centrada en el dret d'autodeterminació. És una gran mobilització que busca fer possible de capacitat de la societat catalana per decidir si vol ser un país independent o no. Aquesta democratització es vincula també a la repressió que s'exerceix per impossibilitar o castigar aquesta capacitat de decisió. La votació concreta de l'1-O, com en altres dates anteriors, va voler ser aquest exercici. Però la mobilització vinculada a l'1-O no es queda aquí. Dins de l'independentisme també trobem idees, propostes i actuacions democratitzadores vinculades a les plantejades al 15-M i en el 15-M hi trobem una realitat semblant.
Hi ha persones que han participat d'una manera o altra en les dues mobilitzacions; hi ha persones que només ho fan en una, però que també poden tenir simpatia per l'altra; hi ha qui només ho fa en una i no comparteix l'altra; hi ha qui no participa en cap de les dues... La diversitat i la pluralitat de la societat catalana és gran. Però caldria fixar-se en l'hostilitat, fins i tot l'enfrontament, que podem trobar entre partidaris d'una mobilització i de l'altra. Podríem pensar en saludables disputes sobre quina de les dues és més transformadora, sobre les maneres de fer-ho... Però no acostuma a ser això. Les raons per aquests enfrontaments són diversos. Van des d'el fet concret que passa per una determinada declaració o acció, fins a plantejaments que tenen a veure amb les diferents tradicions o organitzacions amb les quals cada persona s'identifica.
Però per més enfrontaments que hi pugui haver, l'anàlisi de les dues mobilitzacions ens mostra que tenen diferents components en comú. Les dues mobilitzacions comparteixen un origen en la seva onada actual vinculat a diferents crisis: econòmica, política, democràtica... Les dues mobilitzacions comparteixen reivindicacions: democratització, dret a l'habitatge, feminisme, ecologisme... També hi ha diferències, no les podem negar. També hi ha elements de confrontació. Els atacs i les acusacions són constants: L'independentisme va ser una manera de respondre al 15-M per frenar-lo? El 15-M és una manera de frenar l'independentisme? L'independentisme ha volgut ser controlat per diferents poders establerts per frenar la seva capacitat transformadora? El 15-M ha volgut ser controlat per diferents poders establers per frenar la seva capacitat transformadora? El 15-M és espanyolista? L'1-O és de dretes... Les malfiances són moltes i diverses, també els interessos partidistes...
En tot cas, després de més d'una dècada marcada per la mobilització social, potser convindria pensar sobre allò que han aconseguit i allò que podrien aconseguir en cas de trobar els seus punts d'acord i actuació conjunta. La CUP va entrar per primer cop al Parlament el 2012 amb l'impuls del 15-M. A Barcelona en Comú la va portar a governar gent independentista. L'1-O es va fer, també, amb gent i espais que venien del 15-M. Els 8-M es manifesta gent del 15-M i de l'1-O. Els desnonaments s'aturen amb gent del 15-M i de l'1-O. Si avui, a Catalunya, està en el centre del debat el dret a l'habitatge és gràcies al moviment que el reivindica, al 15-M, a l'1-O... Podem aconseguir que es garanteixi aquest dret? Si avui a Catalunya es parla tant de l'emergència ecològica és gràcies al moviment per la justícia climàtica, al 15-M, a l'1-O... Podem aconseguir que s'apliquin polítiques transformadores més enllà de les declaracions? Podem seguir... Aquesta societat ha canviat molt en aquests 10 anys, però està lluny encara de consolidar aquests canvis, de fer-los efectius. Les transformacions que el 15-M i l'1-O defensen, sembla que no seran possibles si els dos moviments no conflueixen. Els dos diuen ser moviments democràtics, han d'aconseguir convèncer i no deixar de crear democràcia per avançar en tot allò que consideren just.