No puc amagar l'expectació ni l'alegria. El pròxim mes de maig, Víctor Erice torna al Festival de Cannes amb el seu últim llargmetratge després de 30 anys d'absències i ostracisme. La pel·lícula es diu Tancar els ulls i està plena de noms estimats per a mi, de manera que ara sento una absurda mescla de cinefília i xovinisme. Cinefília perquè l'esdeveniment promet una injecció de sensibilitat artística a una indústria que no camina sobrada de talents. Xovinisme perquè un sempre porta l'aigua al seu molí i Erice és el millor director de cinema que ha donat el meu poble.

[Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez]

Fa diversos anys, en un treball universitari, vaig intentar comprendre l'impacte que podia haver tingut la censura franquista a L'esperit del rusc. El cinema dels 70, propens a l'audàcia, però encara asfixiat per la cotilla de la dictadura, estava ple d'al·legories i sobreentesos, així que un sempre tendia a interpretar els símbols i els silencis com una subliminar consigna política o com un subtil crit d'auxili. Després vaig acceptar que el cinema d'Erice extreu la seva poesia de la lentitud, de les paraules mesurades, dels conflictes que es desenvolupen amb el sigil d'una reguera subterrània.

La monotonia hexagonal del rusc, no obstant això, suggereix una comunitat estricta i dominada per rígides jerarquies. En la primera pel·lícula d'Erice hi ha personatges que no se sotmeten a les expectatives alienes: el guerriller antifranquista que no encaixa a la Castella nacionalcatòlica, el monstre de Frankenstein perseguit per la torba linxadora, la nena d'ulls immensos que escapa amb la seva imaginació del tedi de la postguerra. El rusc, diu Maurice Maeterlinck, és una societat implacable on l'individu és absorbit per la república i sacrificat a la col·lectivitat.

L'any passat, quan Carla Simón va recollir l'Os d'Or a la Berlinale, el públic català va experimentar la mateixa mescla de sa xovinisme i cinefília que ha experimentat enguany el públic basc en veure les llàgrimes de la petita Sofía Otero a Berlín. 20.000 espècies d'abelles, d'Estibaliz Urresola, és una miniatura que sentim com a nostra. En la babel centenària del cinema, els diàlegs en llengua catalana o en llengua basca són tan vàlids i sonors com les millors línies de Francis Ford Coppola o Chantal Akerman.

Ja és impossible rodar una pel·lícula entre bresques sense que aparegui darrere la llarga empremta d'Erice. 20.000 espècies d'abelles té aquesta genealogia i a més s'endinsa amb solvència en l'espinós esbarzerar del debat transgènere. Però l'obra d'Urresola, igual que L'esperit del rusc, va més enllà i ens parla d'aquells que resisteixen les classificacions i s'atreveixen a desencaixar els motlles més severs. A vegades cal ignorar les convencions i alçar-se entre la multitud amb una orgullosa raresa. Com Frankenstein a L'esperit del rusc. Com Cocó a 20.000 espècies d'abelles. Com Erice a la indústria del cinema. Com el català i el basc a la cobejada catifa de Berlín.