Estabilitat per tornar a acumular forces de cara a un nou embat amb l'Estat o caos per tornar a intentar-no enmig de la feblesa i desorientació de l'adversari. Quin és l'escenari que ens espera en aquest 2020? El primer? El segon? Cap d'ells? Una combinació de tots dos?

És innegable que l'estratègia de l'Estat per frenar la independència de Catalunya  ha tingut l'efecte secundari de dinamitar les dinàmiques polítiques de la Transició i submergir Espanya en una inestabilitat política, social i econòmica evident. Un preu molt alt que l'Estat va pagar de bon grat –i en pagaria un de més elevat si calgués– però que l'ha col·locat en una situació molt delicada: o pacta amb l'independentisme o es lliura als braços del populisme filofeixista.

L'independentisme es troba en una cruïlla important. Enmig d'una repressió que no s'atura, tot just ara comença a rebre senyals positives d'Europa. No són grans victòries i no serveixen per fer cessar la repressió ni per obtenir el reconeixement del dret a l'autodeterminació, però són el primer raig de la llum al final del túnel.

La temptació de contribuir al caos espanyol amb l'esperança de pescar en les aigües tèrboles de la ingovernabilitat de l'Estat és molt gran. Tanmateix, ningú no ha explicat de forma clara com es poden aprofitar les turbulències, sobretot quan les forces pròpies no s'han refet, ni molt menys.

L'alternativa de cercar un període d'estabilitat és menys atractiva, és més avorrida i té menys èpica. Sempre tindrà més popularitat als mons paral·lels de les xarxes socials una actitud Braveheart, però és molt probable que hom acabi com l'heroi escocès: amb el cul enlaire.

Té sentit apostar per un temps d'estabilitat a nivell estatal, nacional i local? És important refer els pressupostos públics després d'anys de pròrrogues i retallades que han afectat inversions, programes socials i ajudes a l'economia, la cultura i la societat en general?

M'atreveixo a dir que sí, per dos raons ben prosaiques. Per una banda, perquè en cap cas implica una renúncia a l'objectiu primordial: la independència. Per l'altra, perquè és una estratègia que pot permetre recuperar forces, reagrupar efectius, alliberar ostatges, frenar la repressió i preparar-se com cal –amb més seny i menys rauxa– per a un nou embat democràtic amb l'Estat.

Sóc del parer que l'autodeterminació no arribarà amb una negociació amistosa amb l'Estat. Oportunament, caldrà abordar una nova confrontació democràcia, amb les conseqüències que ja coneixem. El que em sembla obvi, però, és que aquest nou embat no es pot fer sense un múscul democràtic i social suficient. No el vam tenir el 2017 i no el tenim ara. Per això cal actuar amb intel·ligència, tot traient el màxim profit de les circumstàncies polítiques eventuals, però alhora sense perdre de vista en cap moment l'objectiu final.