2021, el full més blanc
«Del 2020 en podem extreure una altra conclusió: el públic hi és, suportant les incomoditats, superant les pors i aguantant la respiració»
ARA A PORTADA
-
L'avió de Von der Leyen aterra d'emergència per un presumpte atac rus que l'ha deixat sense GPS Redacció
-
-
Illa promet la «lletra petita» del finançament aviat per aplanar els pressupostos amb ERC Bernat Surroca Albet
-
Salvador Illa i Carles Puigdemont obriran el curs amb una reunió a Brussel·les Oriol March | Lluís Girona Boffi
-

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
En el camp de la música, passats deu mesos de l'inici del daltabaix, s'albiren canvis de percepció. Primer, pel que fa al desbocat consum cultural "on line". En els darrers anys, els creadors han tendit a acceptar, entre l'esperança i el recel, que les grans plataformes anessin creixent a costa dels seus discos i cançons sense que les seves butxaques es donessin gaire per assabentades, i confiant que les coses canviarien un dia o altre. Ara, veient com els números d'Spotify i companyia es disparen, i pren volada la noció bunqueritzada de la vida (tota la música i tot el cinema a un parell de clics: qui s'hi resisteix?), s'agreuja la sensació d'aixecada de camisa, més encara davant la consciència que el negoci ja no és tan cultural sinó una pota del "big data". Si aquesta indústria de la informació genera guanys gegantins, els autors es pregunten on és la seva part del pastís.
Un altre efecte és posar en qüestió l'individualisme secular del sector musical, on no només campen els autònoms, sinó que s'atribueix a l'artista una naturalesa desentesa de les reivindicacions gremials, circumscrita al seu món de rimes i tonades. Aquesta figura ha rebut un cop el 2020, quan s'ha vist sovint deixada de la mà de Déu per les administracions, víctima d'esquemes burocràtics inoperants. És possible que surti d'aquí una tendència més marcada a l'associacionisme i el sindicalisme, encara que fem l'afirmació amb totes les reserves.
L'era Covid-19 ha ressaltat els dèficits de fons, començant per un reconeixement del pack cultural com a bé essencial que a vegades no ha anat gaire més lluny del simbolisme. Plou sobre mullat: falten al país més circuits estables, més enllà dels festivals d'estiu i les festes majors. Alhora, cal alertar de les dinàmiques acomodades al voltant de les contractacions amb diners públics. Hi ha artistes i mànagers que podrien arriscar una mica més i, per variar, llogar una sala o un teatre i provar de veure què passa. Noves sensacions.
Però del 2020 en podem extreure una altra conclusió, la més gratificant de totes: el públic hi és, suportant les incomoditats, superant les pors i aguantant la respiració. Ha estat emocionant veure com s'omplien places, patis, jardins i teatres malgrat la murga de les mascaretes i les distàncies, i significatiu constatar que, pel que fa als festivals i concerts ajornats, la demanda de devolució de l'import de les entrades ha estat molt inferior a la que els organitzadors temien. No és pas un detall menor per afrontar aquest 2021 encara esquiu però prometedor; el full en blanc més blanc de les nostres vides.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.