No havíem encetat mai un any amb aquesta sensació d'imprevisió, en què fer plans sembla un passatemps més que no pas un exercici que s'hagi de traslladar forçosament a la realitat. És la mar de fons que deixarà la pandèmia: el punt d'inseguretat crònica amb què sortirem d'aquí, i que ens acompanyarà d'ara endavant, si més no a un termini curt i mitjà. Haurem de ser més flexibles i d'estar més preparats per als tombs inesperats que ens reservi la vida.

En el camp de la música, passats deu mesos de l'inici del daltabaix, s'albiren canvis de percepció. Primer, pel que fa al desbocat consum cultural "on line". En els darrers anys, els creadors han tendit a acceptar, entre l'esperança i el recel, que les grans plataformes anessin creixent a costa dels seus discos i cançons sense que les seves butxaques es donessin gaire per assabentades, i confiant que les coses canviarien un dia o altre. Ara, veient com els números d'Spotify i companyia es disparen, i pren volada la noció bunqueritzada de la vida (tota la música i tot el cinema a un parell de clics: qui s'hi resisteix?), s'agreuja la sensació d'aixecada de camisa, més encara davant la consciència que el negoci ja no és tan cultural sinó una pota del "big data". Si aquesta indústria de la informació genera guanys gegantins, els autors es pregunten on és la seva part del pastís.

Un altre efecte és posar en qüestió l'individualisme secular del sector musical, on no només campen els autònoms, sinó que s'atribueix a l'artista una naturalesa desentesa de les reivindicacions gremials, circumscrita al seu món de rimes i tonades. Aquesta figura ha rebut un cop el 2020, quan s'ha vist sovint deixada de la mà de Déu per les administracions, víctima d'esquemes burocràtics inoperants. És possible que surti d'aquí una tendència més marcada a l'associacionisme i el sindicalisme, encara que fem l'afirmació amb totes les reserves.

L'era Covid-19 ha ressaltat els dèficits de fons, començant per un reconeixement del pack cultural com a bé essencial que a vegades no ha anat gaire més lluny del simbolisme. Plou sobre mullat: falten al país més circuits estables, més enllà dels festivals d'estiu i les festes majors. Alhora, cal alertar de les dinàmiques acomodades al voltant de les contractacions amb diners públics. Hi ha artistes i mànagers que podrien arriscar una mica més i, per variar, llogar una sala o un teatre i provar de veure què passa. Noves sensacions.

Però del 2020 en podem extreure una altra conclusió, la més gratificant de totes: el públic hi és, suportant les incomoditats, superant les pors i aguantant la respiració. Ha estat emocionant veure com s'omplien places, patis, jardins i teatres malgrat la murga de les mascaretes i les distàncies, i significatiu constatar que, pel que fa als festivals i concerts ajornats, la demanda de devolució de l'import de les entrades ha estat molt inferior a la que els organitzadors temien. No és pas un detall menor per afrontar aquest 2021 encara esquiu però prometedor; el full en blanc més blanc de les nostres vides.