A L’assaig sobre la lucidesa, després d’un recompte electoral, els personatges de la novel·la descobreixen, bocabadats, que el 83% de la ciutadania ha votat en blanc. Aquesta situació, certament, era poc probable el passat 25 de maig, com també ho hauria estat que ERC i CiU haguessin empatat, 617.764 vots cada partit, podem per cas, o 634,119, tant és. Però, lògicament, no va ser així i ERC es va imposar per 45.431 vots. Després de saber els resultats, quan Oriol Junqueras va agafar la paraula la seva cara tenia la brillantor de la mica. Però el líder d’ERC no es va deixar arrossegar pel triomfalisme, va ser prudent: va voler deixar clar que les eleccions no havien de suposar cap desgast per al president Artur Mas.

Un empat entre CiU i ERC era tan difícil que ocorregués com desitjable si s’agafa com a referència el cas de la independència de Noruega. En aquest sentit, m’han sorprès les paraules d’un historiador alemany: “Si, tot i l’oposició ferma de Suècia, es va produir la independència de Noruega no va ser a conseqüència de la força del poble, majoritàriament a favor de la causa. Ni tampoc pels suports internacionals, escassos, va ser per l’equilibri amb què els líders dels dos grans partits, que van demostrar que no tenien cap ànsia de protagonisme, van tirar endavant el procés. Cap dels dos no tenia la pretensió de passar a la història com el personatge que va aconseguir la independència. Per això Noruega avui és independent, perquè els dos líders realment es van creure que l’un era tan important com l’altre”.

Alguns articles d’opinió publicats aquests dies semblen excessivament preocupats per quin dels dos líders haurà de comandar ara la situació (i, atenció, es tracta de columnistes favorables al procés). Crec, però, que fóra bo evitar d’entrar en cap període de reflexió entre el pensament estratègic i la seva transcendència. No és el moment d’establir responsabilitats allà on primerament hi havia il·lusions (i projecte). No ha arribat l’hora de nominalismes exacerbats; a menys de sis mesos del 9-N, ens trobem en aquell indret que els alpinistes anomenen “campament base”, que és el punt que s’estableix a certa alçada per poder continuar, després, l’ascens al cim.

No convindria que ERC volgués protagonitzar l’assalt del cim de l’observació de la realitat social per transformar-lo en un lloc estratègic. Ni que CiU, per 45.431 vots (o per la insistència del senyor Duran i Lleida a abandonar la causa i tornar a l’estratègia del peix al cove), hagués de plantejar-se redefinir allò que Artur Mas proposa per a la societat catalana.

La ciència social ens han demostrat que, durant la vigília, alguns esdeveniments històrics importants solen presentar elements distorsionadors que fan perillar l’aliança entre el realisme del poder i l’idealisme del contagi democràtic. Si comencem a pensar que ara el més rellevant és saber qui marca l’agenda a qui, Mas a Junqueras o Junqueras a Mas, el somni d’anar a les urnes per decidir el futur de Catalunya esdevindrà una utopia en la mesura que passarà a ser alguna cosa que caldrà tornar a començar.

“Suècia ho va posar molt difícil, però  la independència de Noruega va arribar perquè els dos líders van veure clar que s’havien d’agafar de la mà i situar-se al mateix nivell, i perquè sabien que o era llavors o no ho seria mai. És absurd pensar que si no l’haguessin assolit aleshores ho haurien fet unes dècades més tard”. Només cal rellegir aquestes darreres paraules i canviar “Noruega” per “Catalunya” per veure què es necessita: que Mas i Junqueras, i Junqueras i Mas, siguin capaços d’afrontar la història (i de prendre decisions amb convicció i amb fermesa), però sense la pretensió que el seu nom i cognoms hagin d’apropiar-se de la història. Caldrà veure quin paper hi juga el nou rei exprés, imposat a cop de llei orgànica.