A dos dies de les eleccions presidencials dels EUA la incertesa és total, tant pel que fa als resultats com pel que pot succeir l’endemà després del precedent de l’assalt al Capítol del 5 i el 6 de gener de 2021 quan Donald Trump no va reconèixer la victòria de Joe Biden. De fet, hi ha una creixent desconfiança de l’electorat en el sistema electoral. En els republicans, perquè Trump abona la teoria de la conspiració i afirma que els demòcrates van cometre frau electoral el 2020 i van manipular el recompte en alguns estats per aconseguir la victòria de Biden i diu que ara ho tornaran a fer. És per això que una legió d’advocats republicans estan presentant querelles prèvies a les votacions i als sistemes de recompte amb la intenció, arribat el cas, d’impugnar els resultats.
Trump ha insinuat que una victòria de Kamala Harris serà l’evidència d'un nou frau electoral i que s’han fet trampes. L’actitud de l’expresident pronostica un altre atemptat contra la democràcia i contra les institucions. De manera més general, es qüestiona un sistema electoral que no sempre és proporcional a la població atès que cada estat disposa d’un nombre de vots electorals, a partir d’un mínim de tres, que està en funció de la població, però també dels canvis demogràfics, socials i històrics que han tingut lloc des del moment del seu ingrés a la Unió. Així, a les eleccions del 2016 Hillary Clinton va obtenir 2,9 milions més de vots populars que Trump, però aquest va sumar 306 vots electorals d’un total de 538. Una situació similar, tot i que menys acusada, es dona l’any 2000 quan el candidat demòcrata Albert Gore va treure 543.835 vots populars més que George W. Bush, però aquest va arribar als 271 vots electorals després de 36 dies d’incertesa provocats per les irregularitats en el recompte de les paperetes de Florida, d’on era governador Jeb Bush, que finalment s’adjudicà per una diferència de 537 vots populars.
En suma, és lícit preguntar-se, com feien Ana Lucia González, Garry Blight i Sam Levine a The Guardian el 3 de setembre si poc més del 0,03% dels vots poden decidir qui esdevé president dels Estats Units. Encara, el 2020 Biden, amb un cens de 155 milions d'electors, va ser president gràcies a uns 43.000 vots d’uns resultats molt ajustats a Wisconsin, Geòrgia i Arizona. La suma de la desconfiança republicana i d’un sistema electoral qüestionat han portat 66 milions d’electors a votar anticipadament. La repetició d’uns resultats molt ajustats dona compte d’un país molt dividit i polaritzat fonamentalment entre els estats de les costes oest i nord-est i del Midwest septentrional i la resta del país.
I així, a 1 de novembre les enquestes pronostiquen encara un empat tècnic en l'àmbit de tota la Unió i el resultat final estarà en funció del comportament electoral dels estats frontissa (swin states) en què la diferència entre els dos candidats és inferior a tres punts. Són, com en el 2020, Nevada, Michigan, Arizona, Carolina del Nord, Wisconsin, Geòrgia i Pensilvània on el vot electoral vindrà determinat per una ajustada diferència en el vot popular, pel comportament dels 40 milions de joves (entre 18 i 29 anys), molts dels quals voten per primera vegada, pel comportament de les minories, especialment dels afroamericans i dels musulmans, i per la confiança dipositada pels electors en els programes electorals i de com perceben la realitat política del moment, que no és necessàriament com es percep l’escena internacional i el paper dels EUA a la resta del món (el votant estatunidenc vota d’acord amb les seves inquietuds econòmiques i de nivell de vida i no de la política internacional del seu país, excepte si es veu afectat directament per una guerra, com amb el Vietnam o l’Iraq).
Després de la substitució de Biden per Harris, aquesta va remuntar unes enquestes que fins llavors eren desfavorables pel Partit Demòcrata, fins a arribar l’1 de novembre a un 48,4% d’estimació de vot per Harris i un 47,2% per Trump. Però, els estats frontissa no ajuden a dilucidar aquest empat tècnic. Segons 270towin, Harris guanyaria a Michigan (48,6% per 46,8%) i Wisconsin (48,8% per 48,8%) i Trump a Arizona (48,3% per 46,8%), Geòrgia (48,6% per 46,9%), Nevada (48,3% per 47,5%), Carolina del Nord (48,7% per 47,2%) i Pensilvània (48,3% per 48,1%). El 2020 Biden va guanyar en tots aquests estats tret de Carolina del Nord. Ho aconseguirà Harris?
Dependrà del comportament dels joves que presenten un biaix de gènere molt acusat: un 67% de les dones diuen que optaran per Harris i només un 28% per Trump; contràriament el 58% dels homes prefereix Trump i només un 37% Harris. És la resposta d’alguns nois joves, sobretot dels estats rurals centrals més conservadors, que es consideren amenaçats pel retrocés d’un model de masculinitat i d’un sistema patriarcal davant l’empoderament polític i social de les dones. I Trump representa aquest model autoritari i patriarcal. Per contra, Harris és una ferma defensora dels drets de les dones, sobretot, dels drets reproductius que inclouen la llibertat per decidir sobre el propi cos i, per tant, el dret a l’avortament, actualment restringit quan no a la pràctica prohibida com a Texas on no es permet després de les sis setmanes de gestació o només en cas de perill de la vida de la mare o de malformacions greus del fetus.
Pel que fa a les minories l’atractiu d’una candidata demòcrata, dona, d’ascendència afroamericana i asiàtica (pare d’origen jamaicà i mare de l’Índia), de família de classe mitjana d’acadèmics que van anar als Estats Units a estudiar i la seva aposta pels drets de les dones fa que un 93% de les dones afroamericanes disposades a votar optin per Harris, però només un 70% dels homes (cinc punts menys que a Biden fa quatre anys). El problema és que el vot afroamericà no sempre és fàcil de mobilitzar, tot i que en les darreres eleccions ha anat incrementant-se, i Harris no sembla haver-lo estimulat prou. Normalment, el vot afroamericà dona suport al candidat demòcrata (el 87% ho va fer per Biden el 2020) i només entre el 10 o el 15% ho fa pel candidat republicà.
El vot de la minoria musulmana no sol diferir gaire del vot afroamericà (durant la Gran Depressió del segle XX part de la comunitat afroamericana es va convertir a l’islam), però en aquestes eleccions el suport incondicional de Biden a Israel i el seguidisme de la vicepresidenta, a pesar de les polítiques genocides i de neteja ètnica del govern israelià a Gaza, perjudiquen Harris i cal recordar que Michigan és un dels estats frontissa i el que concentra més població musulmana dels EUA. Per últim, els grans lobbies econòmics jueus aposten pel Partit Republicà, mentre els jueus liberals de classe mitjana, que són majoria, vota demòcrata. Per últim, els born again christian (cristià renascut, evangelistes i fonamentalistes protestants) són un reducte de vot republicà des de Ronald Reagan.
Finalment, les diferències en els programes electorals també jugaran un paper en mobilitzar els indecisos de darrera hora. Harris reivindica el llegat de Biden, que ha hagut de fer front a la pandèmia de la Covid-19, la inflació i dues guerres a Ucraïna i l’Orient Mitjà, defensa el retorn a la plenitud democràtica, que Trump amenaça, posar fi a la polarització, reduir els impostos a les famílies treballadores, restaurar el dret a l’avortament, millorar les prestacions socials (assistència mèdica, habitatge, educació, nivell de vida), impulsar un alto el foc a Gaza i el retorn dels ostatges, regular la immigració i combatre les màfies. Trump continua amb les seves obsessions i fake news sobre la immigració (proposa una deportació massiva), el frau electoral i la conspiració demòcrata, promet contenir la inflació i alhora elevar els aranzels per les importacions, especialment de productes xinesos i europeus, la qual cosa casa malament amb contenir la inflació, acabar amb els càrtels de la droga, la violència de les bandes urbanes i les guerres d’Ucraïna i l’Orient Mitjà i promoure un rearmament per garantir la seguretat en defensa dels EUA.
En fi, tot per decidir i, com resumia un pastor protestant d’una de les barriades afroamericanes pobres i degradades que proliferen en les grans ciutats, es tracta d’optar entre el dolent i el menys dolent, que, en aquest cas, és Harris. El problema és que de l’elecció depèn no només el futur dels estatunidencs i de la primera democràcia que va veure la llum sinó també el futur, la pau i l’estabilitat de tots els que no vivim ni podem votar als Estats Units. I és prou trist que un milionari misogin, mentider compulsiu, delinqüent, perillosament antidemocràtic i amb pulsions feixistes pugui tornar a presidir la primera potència mundial i sigui el candidat del partit d’Abraham Lincoln.